Un dels pitjors escenaris que hi pot haver en els cultius de fruiters és que hi hagi una gelada primaveral quan els arbres floreixen o quan inicien la fase del quallat del fruit. Això mateix és el que va succeir entre el 3 i el 5 d’abril de 2022 a la Vall de l’Ebre quan les temperatures van arribar fins a -6 ºC durant la matinada, juntament amb unes condicions d’humitat relativa baixa. Les conseqüències van ser devastadores per a la producció fructícola de Lleida, ja que va coincidir amb el quallat dels presseguers i perers i la floració de les pomeres.
Alguns estudis recents apunten que els danys per les gelades primaverals deixaran de ser esporàdics i cada vegada seran més freqüents com a conseqüència del canvi climàtic. La tendència global marca que els hiverns són cada vegada més càlids i la floració dels cultius s’avança ―en alguns casos, entre 5 i 10 dies respecte a la mitjana habitual―, i deixa els arbres més exposats a patir gelades. No obstant, «el canvi climàtic fa que no hi hagi un patró fix i que els cultius siguin més susceptibles a canvis; per exemple, enguany els fruiters han florit més tard perquè el fred del febrer els va frenar», explica Luis Asin, cap del programa de Fructicultura de l’IRTA.
Els experts de l’IRTA han estudiat els sistemes que es van utilitzar l’any passat i plantegen diverses recomanacions per aconseguir la màxima eficàcia en cas que es presenti un nou episodi de gelada primaveral.
L’especialista del programa de Fructicultura Miquel Peris explica que «hi ha diferents mitjans per fer-hi front i cadascun té diversos aspectes a considerar, per això hem de seguir estudiant els sistemes més efectius i explorar la possibilitat de combinar-ne alguns»
Un aspecte fonamental és estar molt pendent de les previsions meteorològiques per saber quan hi ha més risc de gelada. En termes generals es pot parlar de “gelades blanques” quan hi ha una elevada humitat a l’ambient que fa que amb el descens de les temperatures el vapor d’aigua es condensi en forma de rosada primer i en forma de gebre si es baixa per sota de la temperatura de congelació, el que dona el color blanc característic dels cristalls de gel sobre les superfícies. S’anomenen també “gelades de radiació” i són les més freqüents a la regió mediterrània. D’altra banda, les “gelades negres” succeeixen quan la humitat relativa és baixa, hi ha vent i el descens de la temperatura és molt brusc. Les anomenen així perquè quan es donen no es produeix rosada ni gebre. Aquestes són les més perilloses i les més difícils de contrarestar.
En qualsevol cas, el punt de partida perquè la defensa contra les gelades sigui un èxit és tenir una bona mesura de la temperatura. Per això, és imprescindible disposar de termòmetres, tant secs com humits, en bon estat, calibrats i amb una escala de lectura correcta. En condicions de gelada negra, la temperatura del termòmetre humit és inferior i per això és aquesta la que cal agafar com a referència per posar els sistemes de defensa en funcionament, especialment aquells que fan servir aigua.
Sistemes de defensa basats a aplicar aigua per sobre de les plantes
Aquest sistema consisteix a aplicar aigua de manera continuada per sobre de les plantes mentre s’està produint la gelada mitjançant l’aspersió o la microaspersió. L’aigua, mentre es gela, allibera calor a l’ambient i fa que la temperatura dels òrgans mullats pugi per sobre de la temperatura ambient amb l’objectiu que sigui més alta que la temperatura crítica —aquella per sota de la qual es produeixen danys a la planta que depenen de cada espècie i estat fenològic.
La temperatura que marca el termòmetre humit serà la que indicarà el moment d’engegada del sistema, que normalment se situarà entre 1 i 3 ºC per sobre de la temperatura crítica, tenint en compte que, com més baix sigui el cabal d’aigua que pot aportar el sistema de reg, abans caldrà engegar el sistema.
També cal tenir present que els sistemes de microaspersió s’han de posar en marxa sempre per damunt de 0 ºC per evitar que quedin obstruïts al gelar-se l’aigua al seu interior. Perquè aquest sistema sigui efectiu l’aigua s’ha d’aplicar de manera continuada sense aturar el sistema en cap moment, ja que si es para, la temperatura baixarà de cop i les conseqüències podrien ser pitjors que si no s’hagués engegat. Això implica tenir les instal·lacions de reg revisades i en perfecte estat de funcionament, i tenir preparades les solucions a les possibles contingències que puguin aparèixer durant la nit de gelada, com equips de reserva o bé sistemes alternatius.
Per últim, és fonamental assegurar una quantitat d’aigua suficient per cobrir el període de gelada i, si aquesta depèn de les comunitats de regants, cal haver acordar prèviament les condicions d’ús per evitar situacions d’interrupció del subministrament durant la nit, tal com va succeir en alguns casos el 2022.
Sistemes basats en el moviment d’aire mitjançant ventiladors
Són efectius només quan hi ha inversió tèrmica, és a dir, quan la temperatura de la zona dels arbres que toca més a terra és més baixa que la de l‘aire que està a més alçada. L’acció dels ventiladors fa que es barregin les masses d’aire i la temperatura al voltant de les plantes s’homogeneïtzi i augmenti. L’augment màxim que es pot aconseguir serà aproximadament la mitjana de la diferència de temperatures entre les diferents capes d’aire. Caldrà posar en marxa el sistema quan els termòmetres marquin una temperatura per sobre de la temperatura crítica dels cultius i abans que es formi la rosada. Per això, és important conèixer la temperatura de rosada per preveure en quin moment es produirà aquest fenomen.
Sistemes basats a aportar calor mitjançant estufes o pots de parafina
És el sistema més tradicional i consisteix a col·locar fonts de calor repartides per la superfície a protegir. Les fonts de calor poden ser pots de parafina que s’encenen com una espelma i poden durar fins a 12 hores, o estufes portàtils que, per motius econòmics i ambientals, haurien de fer servir biomassa com a combustible. L’augment de temperatura que es produirà serà proporcional a la quantitat de pots instal·lada i al poder calorífic del combustible emprat. Són sistemes costosos i que requereixen molta mà d’obra en el seu maneig, per això cal planificar i preveure amb antelació la disponibilitat del material i la del personal per posar-ho en marxa. Els punts de calor s’hauran d’encendre a una temperatura per sobre de la crítica, tenint en compte el temps que caldrà per encendre’ls, així com el període d’escalfament de l’ambient.
És recomanable encendre primer els situats a les zones exteriors i després avançar de forma progressiva i repartida per tota la superfície, per tal que la temperatura augmenti de homogèniament a tota la parcel·la que es vol protegir.
Els punts de calor es poden distribuir de manera uniforme, reforçant les zones exteriors. Si es té un bon coneixement de la parcel·la és necessari augmentar la densitat de pots en les zones més fredes o per on entra el vent. Si és possible, el sistema s’haurà d’apagar quan la temperatura sigui clarament superior a la crítica i es tingui la seguretat que no ha de tornar a baixar.
