La Núria Argilés i el Sabino Barbieri són els dos ballarins i coreògrafs que formen ‘La Casa Oscura’, una companyia de dansa contemporània i ‘performance’ que explora a través de l’expressió corporal els carrers de la Itàlia i arreu. L’objectiu principal del duet és transmetre i tocar la llaga.
Cia. La Casa Oscura, una companyia intercultural
La catalana, Núria Argilés i l’italià amb arrels veneçolanes, Sabino Barbieri es coneixen a la ‘Bella Itàlia’, concretament a l’Art Factory International de Bolonya. Els dos intèrprets s’estaven formant en un curs professional de dansa contemporània que més endavant els acreditaria com a ballarins professionals en aquesta disciplina. Allí forgen una amistat i emprenen el camí de cocrear una companyia de dansa a la qual li donarien el nom del carrer on estava ubicada l’acadèmia italiana, ‘Via della casa buia’ que al castellà vol dir ‘Carrer de la casa oscura’. A temps compartit, la Núria treballa com a entrenadora personal i el Sabino és professor de ioga.
“La Casa Oscura és com un part durant la COVID-19, ja que quan va acabar la pandèmia vam decidir treballar junts i crear la nostra pròpia companyia”, assenyala Argilés. Després de formar-se a l’Art Factory, la Núria viatja fins a Halkidiki (Grècia) on treballarà com a ballarina i on s’afegirà el Sabino mesos més tard. En territori grec couen a foc lent el que serà la seva primera creació ‘Akmé’, una peça amb música original que parla dels límits a través de la dansa contemporània, la performance i el teatre físic i amb la que es projectaran a diferents escenaris: “aquesta peça ens defineix com som, com ho fem i a què aspirem”, m’explica la coreògrafa. ‘Akmé’ es podrà veure el 20 d’abril al Festival Crudo de Bolonya; el 16 de juliol al Festival Acqui i l’1 d’octubre al Festival Producció Twain de la Toscana.
“Per mi una audició de dansa també és una formació”, assenyala la coreògrafa i ballarina, Núria Argilés
‘Akme’ fa referència a una paraula grega que significa ‘punt de màxima intensitat’, per això, el duet explica que l’obra pretén ser un símil dels extrems emocionals i socials que engloben la persona, fent al públic partícip d’aquesta tensió: “la peça es va desenvolupar a partir de la qüestió personal sobre quin era el nostre límit en l’àmbit d’espai, de relació personal, d’exercici físic, aquest últim sobretot, perquè durant la representació intentem arribar al límit de les nostres revolucions corporals. D’aquí que 'Akmé' sigui tan intensa, perquè volem expressar el que vam sentir durant la COVID-19”.
Llums, càmera, acció
La Núria Argilés em recorda que cal prendre riscos perquè una peça sigui atractiva als ulls de qui la mira i que amb ‘La Casa Oscura’ treballen constantment aquest aspecte: “nosaltres a Akmé representem l’asfíxia a través dels moviments, podríem haver-la evitat, però vam decidir introduir-la perquè denuncia una situació a la qual s’enfronten moltes persones”.
“La confiança que ens tenim a través de l’amistat fa que el nostre procés creatiu no tingui límits”, indica Núria Argilés
Al mateix temps, el duet reivindica poder crear moments incòmodes a l’escenari perquè arribi el seu crit artístic i el públic el visqui. També, la coreògrafa em recorda que un altre element clau que no pot faltar en una obra és el vincle de confiança amb la peça: “nosaltres podem fer una peça magnífica, però si no ens la creiem, la gent no respondrà com a tal”.
Treballar 50/50
La coreògrafa també ens parla de l’important que és trobar algú amb qui pots treballar 50/50 i l’embranzida que es donen mútuament amb el Sabino gràcies a crear sense prejudicis: “tinc sort de compartir el procés creatiu amb el Sabino, perquè els meus punts febles són els seus forts i a la inversa”. Ara, la Cia. La Casa Oscura acaba d’emprendre el vol, però s’han enfilat en un corrent sagaç que els permetrà empoderar-se.
