29.03.2020 |

EL CIENTÍFIC VÍCTOR RESCO DE DIOS TREBALLA EN UNA MODELITZACIÓ SOBRE EL FUTUR DELS BOSCOS PIRINENCS

Als boscos dels Pirineus els podrien quedar unes dècades

Víctor Resco de Dios a la muntanya Gongga, província de Sichuan, al Tibet.
Víctor Resco de Dios a la muntanya Gongga, província de Sichuan, al Tibet.
Als boscos dels Pirineus els podrien quedar unes dècades

Connectem amb el professor Víctor Resco de Dios per videoconferència. Ell no creu en el canvi climàtic, però lluita contra ell. Ara, és a l’est del Tibet, a la Xina. “Mira”, diu, “a mig camí entre Lleida i Austràlia”. Valgui (i molt) la metàfora. La idea és tractar de no arribar a escenaris infernals com els d'allà. Les catàstrofes naturals recents -sequeres i incendis, innundacions- han evidenciat la necessitat urgent de prendre mesures per frenar l'escalfament global, d'aquí a les antípodes. Però ja fa temps que els científics han passat a l'acció. Des de fa dècades (i fins i tot segles), no només alerten de les amenaces que l'escalfament global suposa, sinó que han passat al davant del negacionisme i silenci polític i estan actuant, ni que tot sovint des de l'ombra, per tractar que el propers escenaris siguin el menys catastròfics possible. Treballs com el de Víctor Resco de Dios, doctor per la Universitat de Wyoming i professor d'Incendis Forestals i Canvi Global a la Universitat de Lleida, són clau per al nostre futur proper: és hora, per als mitjans, d'escoltar-los.

On ets, ara mateix?
Sóc a Sichuan, que és la província a l’Est del Tibet, i que alberga part de les muntanyes del Tibet. De totes maneres, ara mateix no sóc a la muntanya, sinó en una ciutat que es diu Mianyang, prop de Chengdu.

Víctor Resco de DiosVíctor Resco de Dios i els companys de treball a la muntanya Gongga, província de Sichuan, al Tibet.

Ets doctor per la Universitat de Wyoming, professor d’Incendis Forestals i Canvi Global a la Universitat de Lleida, i vas ser també a la Universidad de Castilla-La Mancha i a la de l’oest de Sidney, la Western Sydney University.
Sí. Vaig començar sent Tècnic Forestal i Enginyer de Forests a Lleida i després vaig fer la tesi als Estats Units, a la Universitat de Wyoming, que se centrava a entendre un procés que es dóna al Desert d’Arizona i en altres deserts del món, i és que cada vegada hi ha més arbres; el que abans eren pastures s’estan convertint en sabanes. L’objectiu de la meva tesi era entendre quins eren els mecanismes que estaven rere aquesta sabanització dels deserts o aquesta matollarització, que és un procés diferent del que es pugui donar a Lleida, als Pirineus, o en altres zones on s’abandonen cultius i que són envaïdes pels arbres, i també són causes diferents de les que es troben rere l’augment de les llenyoses al Sud-oest dels Estats Units. En tornar, vaig estar tres anys a cavall entre la Universidad de Castilla-La Mancha i el Centro de Investigaciones del Fuego, ubicat al mateix campus de la universitat, i durant la meva estada a Toledo vaig centrar els meus estudis a entendre fins a quin punt els incendis afectaven el balanç de carboni dels ecosistemes terrestres -els ecosistemes terrestres generalment assimilen carboni a través de la fotosíntesi, però també l’alliberen, entre altres processos, a través de les cremes-. Després vaig estar tres anys com a professor a la Universitat de Western Sidney, als afores de Sidney, i un dels components principals del programa d’investigació era en relació amb els canvis que puguem esperar de la inflamabilitat dels ecosistemes terrestres amb el canvi climàtic. És a dir, per una banda, teníem una línia d’investigació sobre els incendis forestals -com predir el risc d’incendis forestals i sobre els canvis futurs en el règim d’incendis- i, després, teníem una altra sèrie d’experiments relacionats amb el canvi climàtic.

Què fèieu amb aquests experiments?
Teníem un experiment on posàvem les plantes en condicions de CO2 futures per saber com creixerien a finals de segle, i una sèrie d’experiments per saber com respondrien els ecosistemes terrestres al canvi climàtic. Després d’això, l’any 2014 vaig tornar a Lleida (porto allà des de llavors), i des d’allà he seguit en aquesta línia d’investigació sobre incendis i sobre els efectes del canvi climàtic a la vegetació. Des del gener estic d’excedència com a professor de la UdL per estar aquí, a la Xina, però mantinc l’afiliació amb la universitat, sobretot a través del Centre Agrotecnio, que està al Campus d’Agrònoms.

I què hi fas, a la Xina, si es pot saber?
Es pot saber! Per un costat estem en un dels llocs que avui dia no crema, però que hi ha previsions que això canviï en un futur: a les muntanyes del Tibet. Aquí hi tenim un projecte per examinar els possibles canvis en el règim d’incendis a la zona, i també estem estudiant els efectes del canvi climàtic en les plantes, així com quines seran les barreres amb què es trobaran les plantes per fer les migracions amb el canvi climàtic. Quan hi ha un canvi en les condicions ambientals, els organismes -els animals, les plantes- tenim tres opcions: una és morir-nos, extingir-nos; l’altra, adaptar-nos al canvi; i la tercera és emigrar. I nosaltres estem centrant-nos a entendre aquestes migracions de les plantes, i quines són les barreres a les quals s’enfronten a l’hora d’emigrar.

Les plantes migren?
Clar. Sí. És un concepte una mica estrany, perquè no tenen la capacitat de fer-se la maleta i ‘anar-se'n per potes’. Tenen una capacitat més limitada que la dels animals per emigrar, però ho fan a través de la dispersió de les llavors -les que ho fan a través del vent tenen una major facilitat per emigrar que les que són dispersades per animals-. Les plantes migren per si soles en taxes limitades i a una velocitat baixa, però també existeix la migració assistida, que bàsicament consisteix en el fet que nosaltres mateixos les plantem en altres llocs. Aleshores, alguns companys proposen que, per a mitigar el canvi climàtic, hem de plantar espècies que avui són en zones de més al sud. La temperatura augmenta de nord a sud, però la temperatura que pot fer a Lleida dins d’uns anys ja no serà la d’ara, sinó que podria ser, per dir alguna cosa, la que hi ha ara a Tànger. En aquest cas, en lloc d’haver-hi espècies de Lleida, hi hauria d’haver espècies de Tànger. Bàsicament, això és el que estem estudiant.

planta pirineus Conchi RevueltoGrèvol - Conchi Revuelto

Pot suposar problemes, això, pel que fa a la invasió d’espècies?
El que nosaltres contemplàvem en principi era que fossin d’una mateixa espècie, perquè les espècies, en funció del lloc on creixen i del temps que porten allà, poden desenvolupar una sèrie d’adaptacions locals. El pi blanc que creix a Lleida és diferent que el pi blanc que creix a Israel, perquè ha generat una sèrie d’adaptacions locals, i el que nosaltres barallem és una mateixa espècie però que ve d’una altra procedència. Una crítica a aquesta tècnica és que es perdria diversitat genètica, perquè s’estaria barrejant informació genètica de dues procedències diferents, però no es critica tant pel component de la invasió. També hi ha persones que han proposat moure altres espècies que actualment no són presents en aquella zona, però nosaltres no treballem amb això, sinó amb la variabilitat intraespecífica, o sigui, dins d’una mateixa espècie.

I això ajudaria a mitigar o controlar els efectes del canvi climàtic?
Bé, és una forma d’adaptar els ecosistemes al canvi climàtic i de frenar-ne els efectes negatius. Si tenim les espècies que estan acostumades a un rang de temperatura i de pluja, i ara es troben amb unes condicions que estan fora d’aquest rang, doncs aquesta espècie bye, bye! Desapareixerà del lloc. Per tant, es tracta de mirar com ens adaptem a aquest canvi o com mitiguem els danys que generarà el canvi climàtic.

Augmentar la temperatura dos graus a nivell mitjà, per a nosaltres, a Lleida, vol dir augmentar-la tres graus

Tu has contribuït al 5è Informe del Canvi Climàtic, de l’IPCC.
Sí, en qualitat de revisor. Em van demanar que revisés algun dels capítols. 

Hi ha alguna cosa que ens explicaries o destacaries d’aquest informe?
Que és un informe molt rigorós i que el treball i hores que hi ha darrere és enorme. És difícil imaginar-s’ho, és l’esforç d’un gran col·lectiu: unes 2.500 o 3.000 persones integren l’equip de treball. La majoria de persones que contribueixen a l’informe de l’IPCC ho fan de manera voluntària, sense rebre cap remuneració. I també destacaria que, realment, l’IPCC és una organització científica i recull tota l’evidència científica que hi ha sobre un tema en concret. És un error plantejar el canvi climàtic des d’un punt de vista polític, un error en què solem incórrer de forma habitual, sense adonar-nos-en. A la classe de Canvi Global a la UdL, el primer dia els llenço una pregunta aparentment innocent als estudiants: “en aquesta sala qui creu en el canvi climàtic?”, i tots aixequen la mà. I després, pregunto: “qui, en aquesta classe, no creu en el canvi climàtic?”, i aquí l’únic que aixeco la mà sóc jo, i tots em miren amb cara de pòquer, “i com pot ser que una persona que no creu en el canvi climàtic vingui a donar-nos aquesta classe?”, em diuen. Jo els contesto que no crec en el canvi climàtic perquè el canvi climàtic no és una qüestió de creences; el canvi climàtic és una hipòtesi científica, i que l’hem valorat basant-se en l’evidència i no l’hem pogut descartar.

No hi ha cap científic que cregui en el canvi climàtic, ni tampoc cap científic que dubti de la seva existència, perquè el canvi no és qüestió de creences

Tu pots escollir si creus en Déu o no, però no pots escollir si creus en la teoria de l’evolució, o si creus en la gravetat o en el canvi climàtic. Un cop assumeixes el mètode científic, el canvi climàtic és, senzillament, una hipòtesi. I els informes de l’IPCC són això, exercicis de ciències, de testar hipòtesis, examinar l’evidència a favor i en contra de l’existència del canvi climàtic i de quins són els seus impactes, però no és per a res una qüestió de creences, ni un assumpte polític, ni res per l’estil. Senzillament, són les evidències científiques que coneixem quan se’ns crema Austràlia perquè hi ha una sequera increïble. Això és el que vull deixar clar: que l’IPCC i tot allò que es refereix al canvi climàtic és una qüestió de ciència. No hi té res a veure la política ni la ideologia.

Ho dic: el canvi climàtic és una evidència.
És clar, no hi ha cap dubte. No hi ha cap científic que cregui en el canvi climàtic, ni tampoc cap científic que dubti de la seva existència, perquè el canvi climàtic no és qüestió de creences, sinó d’evidència, i l’evidència que el canvi climàtic existeix és real i avui està amb nosaltres, és palmària. 

Un bomber observa l'incendi de MaialsUn bomber observa l'incendi de Maials, l'estiu de l'any passat - ACN

Quan dius que ens equivoquem en barrejar-ho amb l’àmbit polític, vols dir que no hauria de ser un objecte de debat en la política, sinó que les veus dels científics haurien de tenir una autoritat reconeguda directament?
Clar, és que, ara com ara, la ideologia va com per packs. Si ets de dretes, no creus que la contaminació mata i estàs en contra del canvi climàtic i tal. Si ets d’esquerres, se suposa que els eucaliptus són dolents… Hi ha moltes qüestions que se les ha apoderat la dreta i d’altres que se les ha apoderat l’esquerra i que, malgrat que cadascú pot tenir la seva ideologia i és lliure de creure el que vulgui, estem en el segle XXI i la ciència ha evolucionat molt. De la mateixa manera que, pràcticament, no hi ha gent de dretes que dubti que el càncer existeix, ni gent d’esquerres que dubti que els bacteris van generant resistència als antibiòtics, és un sense-sentit que aquest debat s’hagi generat entorn de qüestions ambientals que són de fons tan científic com ho és la cura del càncer o la resistència als antibiòtics.

Els acords de París són clarament insuficients perquè augmentar la temperatura dos graus és una bestiesa

Crec que seria bo allunyar aquesta discussió dels àmbits polítics ja que, a més, allà és molt difícil arribar a una solució, perquè mentre la lluita sigui vista com un monopoli dels d’esquerres, els de dretes no voldran fer res. Crec que és una cosa que realment retarda l’acció i que és un error enfocar-ho així.

Per què acceptem que la política s’hagi apoderat i instrumentalitzi el coneixement? Ens falta sentit crític o educació en aquest sentit?
Doncs mai no hi he pensat, sempre he pensat que era una cosa que ha vingut com automàticament, que s’ha associat així. Suposo que és una herència dels moviments ecologistes que van començar als anys seixanta i que es devien associar amb un moviment d’esquerres. Jo crec que moltes vegades no hem parat a fer-nos la reflexió sobre el fet que això no és una qüestió de creences, sinó que es tracta del fet que una senyora, Eunice Newton Foote, al segle XIX, va ser la primera a postular que augments en la concentració del CO2 desembocarien en un canvi climàtic i en un augment de les temperatures. I crec que ens hem confós tot això amb qüestions d’ideologia. La política ens ha imposat això i nosaltres ho hem acceptat.

Suposo que la instrumentalització de certs coneixements, la transformació d’aquests en discursos, és una eina de les més usades en política, i això seguirà així. Què podríem fer per a pressionar o fer que s’escolti més la veu de la comunitat científica i tingui més poder, més capacitat d’acció?
Clar. És una pena que qui estigui prenent la iniciativa siguin els nens, amb el moviment encapçalat per Greta Thunberg a Suècia. Els estem traslladant una responsabilitat d’un problema que no és sinó culpa nostra. I s’ha criticat molt a Greta Thunberg, però jo crec que té un discurs impecable, ja que sempre diu no l’hem d’escoltar a ella, que no és important, sinó que hem d’escoltar els científics, i que ella només vol que ens unim a la ciència. Amb aquest missatge de la ciutadania, ni que sigui impulsat pels nens -i ja que han pres la iniciativa, seguim-los, perquè al cap i a la fi és a qui més afectarà el canvi climàtic-, crec que és una de les millors formes per a seguir pressionant.

Cremarem tot el petroli, gas i carbó que queda per cremar?
Bé, n’hi ha molt! I jo imagino que sí. No sóc optimista. És que portem molts anys, des del segle XIX, quan es va postular! Anem pel sisè informe de l’IPCC; n’hi ha un cada set anys. Sis per set són quaranta-dos anys, portem quaranta anys d’informes de l’IPCC i no ha canviat res més que declaracions d’intencions. Fins i tot amb els incendis tan greus d’Austràlia, quan no hi ha cap dubte raonable que siguin causats pel canvi climàtic -Austràlia és un país sempre ha tingut incendis; el que no havia tingut mai són els incendis de la intensitat i la virulència que està tenint ara-, fins i tot això que és una evidència, el govern segueix negant que es tracti del canvi climàtic i que hagi de revisar les polítiques. I jo enguany no he mostrejat allà, però tinc companys que sí que hi han anat, i he vist les fotos: molts boscos d’eucaliptus tenien les fulles seques, o fins i tot havien perdut les fulles, de la sequera tan forta que estaven vivint, i així i tot…

Podem fer l’elecció de fer una transició de forma ordenada, començant ara, o bé d’una forma desordenada i caòtica, que ens costarà molt més, dins de vint, trenta o cinquanta anys. Però de transició n’hi haurà, perquè el ritme al que anem és insostenible

Però per a mi no té res de particular, Austràlia. El mateix que ha passat allà passa als EEUU, aquí o en qualsevol altra part del món: quan s’està veient l’evidència, es nega. Així que la veritat és que, personalment, no sóc optimista, i no crec que les coses canviïn a curt termini. Diguem que quan la situació sigui insostenible, no en quedarà una altra, no?

Però llavors serà tard per a moltes coses.
Sí. Podem fer l’elecció de fer una transició de forma ordenada, començant ara, o bé d’una forma desordenada i caòtica, que ens costarà molt més, dins de vint, trenta o cinquanta anys. Però de transició n’hi haurà, perquè el ritme al que anem és insostenible. Els acords de París són clarament insuficients perquè augmentar la temperatura dos graus és una bestiesa. Ja ha augmentat un grau, i ja veiem el que està passant.

Un helicòpter sobrevola l'incendi de Maials. Imatge del 22 de juny de 2019. (Horitzontal)Un helicòpter sobrevola l'incendi de Maials, el 22 de juny de 2019 - ACN

Ja estem tenint grans sequeres al Mediterrani, ja estem veient els efectes del canvi climàtic. Però és que dos graus… A més, augmentar la temperatura dos graus de mitja, per a nosaltres, a Lleida, vol dir augmentar-la tres graus. Perquè dos graus és la mitjana global, però dins aquesta mitjana hi ha variacions en funció d’on estiguis, i el Mediterrani és una zona on augmentarà encara més, per damunt de la mitjana. Hi ha pronòstics que diuen que, la cèl·lula de circulació de Hadley, que és la que està a una latitud de 30 graus, on hi ha els deserts, pujarà cap al nord, és a dir, que hi haurà una migració cap al nord dels deserts.

[A Lleida] hi haurà molts canvis i molta gent que sofrirà, perquè les espècies agrícoles tenen una sèrie de requisits tèrmics per a la maduració i per a la floració, i tot això canviarà. Per tant, és molt probable que haguem de fer una reorganització dels cultius i del que es cultiva en cada zona

Això, 'en el millor dels casos', o sigui, si 'només' augmentem aquests dos graus! Això vol dir que si assolíssim els objectius de París -que no anem pel camí d’aconseguir-los, perquè la inacció climàtica no ajuda-, i arribéssim a aquests dos graus d’augment, les conseqüències que això tindria sobre la Terra ja serien bastant greus.

Els incendis de Nova Gal·les del Sud, com comentes al teu article, són una catàstrofe per a l’economia, la salut i la biodiversitat. Aquí als Pirineus i a Lleida, regió agrícola, què pot passar amb la desertificació dels sòls?
Hi haurà molts canvis i molta gent que sofrirà, perquè les espècies agrícoles tenen una sèrie de requisits tèrmics per a la maduració i per a la floració, i clar, tot això canviarà. Per tant, és molt probable que hàgim de fer una reorganització dels cultius i del que es cultiva en cada zona.

I als Pirineus, què?
En general, a la conca del Mediterrani és d’esperar que els incendis contribueixin a augmentar la desertificació o la degradació -desertificació té una connotació més climàtica, i degradació, tot i que el resultat és més o menys el mateix, té una connotació més vinculada a la mà de l’home a través de la gestió-. Els incendis afavoriran la degradació forestal, que passarà de tenir un tipus de cobertura boscosa a un tipus de cobertura de matolls. Si bé és cert que podem esperar per a curt termini que els incendis augmentin, també és possible que, a llarg termini, els incendis disminueixin, perquè ens quedarem sense res a cremar! A través de la degradació i la desertificació disminuirà la cobertura vegetal a Lleida, Tarragona…

El problema dels Pirineus és que la superfície forestal és molt extensa i està tota connectada.  Allà hi ha un potencial per a uns megaincendis

És molt probable que el pic de l’activitat dels incendis la sofrim les següents dècades, però que a la segona meitat del segle XXI la cosa ja canviï per això que he comentat. En zones com als Pirineus, avui dia, la humitat limita molt l’activitat dels incendis. És estrany veure incendis en alta muntanya perquè, generalment, malgrat que n’hi hagi molts, els arbres no estan disponibles al foc perquè estan molt humits. A mesura, però, que avança el canvi climàtic i les condicions canvien i es va dessecant la vegetació, és més probable que vegem incendis als Pirineus. De fet, estudis que han fet companys a l’Instituto Pirinaico de Ecología, on miren el registre fòssil o geològic, han vist que en èpoques en què feia més calor, hi havia més incendis, i en èpoques més humides, menys incendis. I el problema dels Pirineus és que la superfície forestal és molt extensa, i està tota connectada, per tant, allà hi ha un potencial per a uns megaincendis que, tot i que no seran de la duració de Nova Gal·les del Sud, que ha estat cremant durant tres mesos, però sí que seran molt intensos i d’efectes molt nocius per a la salut, l’economia i la biodiversitat d’aquelles zones.

De quants anys podem estar parlant?
És difícil parlar. Ara estem començant a treballar en aquest problema i estem començant amb les modelitzacions, així que encara no et puc donar la resposta. L’any que ve t’ho podré contestar.

En aquest estudi hi ha més gent treballant, oi?
Sí, també hi són els companys de Sidney.

També l’esteu fent en més zones?
Sí. Primer vam treure un model de l’activitat d’incendis per a Austràlia, després el vam desenvolupar per a tot el món i ara l’apliquem en els diferents escenaris, traient prediccions específiques per a cada regió en funció dels seus escenaris d’emissions, és a dir, en funció de les diferents temperatures, dels graus d’augment del canvi climàtic que esperem.

Com podem fer-ho perquè aquest estudi no quedi en un calaix?
Bé! [Esclafeix a riure]. No t’havia dit que el meu treball és inútil? És poc probable que es mogui d’un calaix i que serveixi per a res més enllà de la divulgació que intentem fer d’alguns dels resultats científics. Més enllà d’això ja no depèn de nosaltres. No prenem les decisions, i tot això depèn de la gent que pren les decisions. Nosaltres podem aportar tota la informació que sabem, però si quan parlem d’incendis es diu que la culpa dels piròmans i ens quedem amb això… Sabem que això no és així des de fa molts anys. I és frustrant, perquè estàs durant un munt d’anys erre que erre, i veus que tot segueix igual i que no et fan cas... Però en fi, tampoc no ens paguem perquè ens facin cas, ens paguen per a informar.

Parc Natural de l’Alt Pirineu - Marc GarrigaEl Parc Natural de l’Alt Pirineu - Marc Garriga

A la gent de vegades li costa acceptar o entendre com s’ha de fer el canvi. Hem de decréixer?
Amb aquesta pregunta m’estic movent més en el terreny de l’opinió que el de l’evidència, però bé… Avui dia, els humans ens hem apropiat de la producció primària neta de la Terra. Això és una cosa que els ecòlegs ho sabem des de fa temps. De tot el que es produeix a la terra, la major part va cap a nosaltres, per a l’activitat humana. Al mateix temps, hi ha altres fonts d’energia que no estem desenvolupant i aprofitant bé; les anomenades energies renovables. Els rius estan bastant aprofitats, però l’energia solar, sobretot, té molt potencial que encara està per desenvolupar.

El canvi climàtic, en certa forma, és una oportunitat per a viure millor

Crec que, almenys s’han d’explorar vies alternatives d’energia, abandonar la font del petroli… [Pensa en silenci uns segons]. És que parlar de decréixer sembla que és parlar de sofrir, no? A mi m’agrada pensar que el canvi climàtic, en certa forma, és una oportunitat per a viure millor, almenys per aquells qui puguin, menjar millor i tenir una relació més sostenible amb el medi. No ho veig tant des del punt de vista negatiu de decréixer i sofrir, sinó de guanyar en qualitat de vida, donat que ens hem dotat d’un mode de vida en què sembla que has d’estar a l’última de tot, i potser és una oportunitat per abandonar això i per viure d’una forma més concorde amb el medi, d’augmentar la nostra felicitat, en aquest sentit. No sé si enfocar-ho en termes de decreixement però, per descomptat, sí en termes de tenir una relació més concorde amb el medi en què vivim i que ens vagi a reportar una millor qualitat de vida.

Més sostenible, sí. És cert que ‘decreixement’ té connotacions negatives.
És que, entre la temperatura i el consum d’ansiolítics, potser hi trobaríem una correlació! [Rialles]. És a dir, que cada vegada estiguem més deprimits i tinguem més estrès a mesura que està augmentant l’escalfament global.

Suposo que sobre això també hi deu haver estudis... Entre científics de diferents disciplines us coordineu per a fer propostes d’acció o posar en comú els vostres resultats?
Pel que fa als projectes és una cosa que cada cop t’exigeixen més, i que siguis interdisciplinari és un tret que està molt afavorit i molt ben vist, però és cert que aquesta interdisciplinarietat és difícil d’aconseguir perquè parlem diferents idiomes, cada disciplina utilitza el seu llenguatge tècnic. Jo aquí a la Xina, per exemple, estic col·laborant amb uns biotecnòlegs que treballen amb els gens, i la comunicació és difícil. Així i tot, cada cop hi ha una pressió major perquè es faci aquest esforç, i els informes de l’IPCC que comentàvem abans són un exemple d’un panell completament transversal on s’uneix la física amb l’ecologia, amb la sociologia, amb l’economia… És a dir, on realment convergeixen moltes disciplines, perquè encara que sigui difícil i costi, la veritat és que el canvi climàtic i el canvi global són aspectes multidisciplinaris, on convergeixen moltes disciplines.

Si això passa i, a més, la gent pot entendre el que esteu fent i el que està passant, potser pot canviar alguna cosa.
Sí… És una cosa afavoridora. Per descomptat.

No sé si ens imaginem encara el que pot passar aquí, que hi pugui haver incendis tan devastadors com els d’enguany a Austràlia.
L’octubre de 2017, a Portugal va haver-hi un incendi sense precedents, que va estar cremant a 10.000 hectàrees l’hora durant tretze hores. Aquest és el primer lloc del món, bé, del 'nostre món', del món occidental, amb aquestes taxes inaudites. Portugal és aquí al cantó.
ordesa-valley-1796356_1280 sergi asesLa Vall d'Ordesa - Sergi Ases 

Amb el gran incendi de la Ribera d'Ebre l'any passat, es va evidenciar la relació entre l’abandonament de l'activitat agrícola i l'incendi i la seva magnitud. Estem en un escenari semblant -d’abandonament agrícola i dels boscos- als Pirineus?
Sí, estem en un escenari semblant a Pirineus, almenys en algunes valls, on la pèrdua d'activitats tradicionals està desembocant en una matollarització que, més endavant, donarà lloc a una major massa forestal abandonada. Això no vol dir que es vagi a produir un gran incendi forestal demà, ja que el bosc ha d'estar prou sec perquè això passi, però sí que podria passar en els pròxims anys.

Estimes conservadores indiquen que, com a mínim, anualment es destinen 1.200 milions d'euros a subvencionar els combustibles fòssils a Espanya. Això vol dir que estem pagant 1,2 M€ cada any perquè hi hagi canvi climàtic

Com hem de gestionar avui aquests boscos abandonats?
Hi ha diverses mesures que es poden prendre per a revalorar els boscos: fomentar l'ús de la biomassa com a font d'electricitat (sobretot amb la tecnologia BECAC: Bioenergia amb Captura i Emmagatzematge de CO2 -ja que és una tecnologia que no emet res-), l'ús de la fusta com a material de construcció i, fins i tot per a fer samarretes, com ja fa Ternua, per exemple, entre altres formes. Estimes conservadores indiquen que, com a mínim, anualment es destinen 1.200 milions d'euros a subvencionar els combustibles fòssils a Espanya -és difícil saber la quantitat exacta per falta de transparència del Govern-. Això vol dir que estem pagant 1.200 milions d’euros cada any perquè hi hagi canvi climàtic. No podem eliminar aquestes subvencions d'un dia per a un altre, ja que molts treballs depenen d'això, però sí que podem dissenyar una transició ordenada per a destinar aquests diners, gradualment, a crear sistemes de generació d'energia i construcció basats en un ús sostenible dels nostres boscos i altres fonts que siguin més concordes amb el medi ambient i que es mantinguin aquests llocs de treball.

Comentarios