Aquesta història té l’objectiu de perpetuar en el temps les aventures i desventures viscudes per l'Enric Curià Gatius i els seus, una família que, com tantes altres de casa nostra, va sofrir l’indescriptible horror de les urpes nazis.
També vol ser un far d’esperança, amb la recerca com a mode de viure, per caminar en pau i homenatjar l’infinit amor a un pare, espòs i fill que, com desgraciadament tantes altres persones, van desaparèixer entre calamitats als camps de concentració nazis.
Maria Teresa Curià revisant el seu arxiu documental al voltant del seu pare. Fotografia: Cristina Mongay.
Lleida, juny del 2021.
Parlo per telèfon amb la Maria Teresa Curià Casbas. Encara no ens coneixem personalment, però sé de bona font que la seva tenacitat i amor li han permès reconstruir documentalment l’èxode que va viure el seu pare, l’Enric Curià Gatius.
Dues setmanes més tard, la visito a casa seva, una llar plena de records, que crida en silenci. I descobreixo, amb una minuciositat que frega la professionalitat dels arxius, les peripècies que va viure el seu pare, així com les seves pròpies per reconstruir la seva figura.
La recerca més exhaustiva al voltant del seu pare la va començar arran de la mort de la seva mare, l’any 2010
Una intrèpida aventura documental que l’han portat a fer una trentena de consultes a historiadors, administracions internacionals, advocats i arxius d’arreu d’Europa. Entre ells, l'Archivo General Militar de Ávila, l'Archivo de la Guerra Civil de Salamanca, l'Arxiu de Caen o l’Arolsen Archives - International Center on Nazi Persecution.
L'única fotografia que la Maria Teresa Curià conserva del seu pare, extreta d'una fotografia escolar d'inicis del segle XX.
L'Enric Curià Gatius va néixer el 15 de febrer de 1911 a Rosselló. Poc temps després del seu naixement, la família va decidir traslladar-se a viure a la capital de Ponent, al segon pis del carrer de Cavaller 46.
El protagonista de la nostra història va anar a escola fins als catorze anys, i posteriorment va obtenir el títol de Mecànic Ajustador.
L'any 1932, a causa d'unes marques de cremada que tenia a la cara, es va estalviar fer el servei militar. L'1 de setembre del mateix any va començar a treballar com a mecànic a la Fàbrica J. Trepat de Tàrrega, l'epicentre de la mecanització de l'agricultura ponentina d'aquells temps.
Mercat de Tàrrega, 1915-1920. Fotografia: Arxiu Nacional de Catalunya.
A la capital de l’Urgell va conèixer a la Paquita Casbas Galicia, natural de Fraga, treballadora de la fonda targarina Cal Sila. Amb ella es casà a l’església de Sant Martí de Lleida el 31 de març de 1937. Un cop casats, la parella tornà a Tàrrega i s’instal·là en un habitatge d’una sola planta del número 6 del carrer Urgellet.
El dia 8 de setembre de 1937 la seva història canvià per sempre més: l'Enric va ser cridat a incorporar-se a l’exèrcit republicà, en els Serveis Auxiliars
En la seva absència, la Paquita, que ja llavors estava embarassada de cinc mesos de la Maria Teresa, anà a viure a casa del sogre, a Lleida.
L'Enric es presentà al reclutament, però, veient el perill que se li apropava, desertà. Pres per la por i la inexperiència, poc temps després tornà a casa del pare i, aconsellat per aquest, s'entregà a les autoritats militars a Gardeny. Allí quedà detingut, en règim obert, a l'espera del seu trasllat a la presó de Barcelona.
Vista de Lleida, 1925-1935. Fotografia: Joan Artigues Carbonell, Arxiu Nacional de Catalunya.
El dia 3 de febrer de 1938, n’Enric Curià Gatius fou traslladat a la presó del Castell de Montjuïc. Ho feia només sis dies després del naixement de la seva única filla, Maria Teresa. Abans de marxar, però, va anar a acomiadar-se de la seva família.
Ningú d’ells sospitava que aquella seria la darrera vegada que es veurien.
“No.t puc expresa l’emosió qu’esperimenté al tenir-la per primera vegada als meus aimans brasos”
[transcripció de la carta de 28 de gener de 1938, escrita per Enric Curià Gatius, adreçada al seu germà Julio]
El Govern de Negrín posava en pràctica un indult als desertors, l'objectiu del qual era reincorporar la força d’homes útils a files. Així, l’agost d’aquell annus horribilis, va saber que estava destinat a Ripoll, per tal de formar part de la 55a Divisió de les tropes republicanes.
Tot i que la seva instrucció no havia acabat a mitjans d’agost, s’envià al front, al sector de Balaguer. Novament es reorganitzà i traslladà al sector que anar de Tremp a Sort i Llavorsí.
El 23 de desembre de 1938, l’exèrcit franquista inicià l’ofensiva a Catalunya i el 26 de gener caigué Barcelona. La 55a Divisió s’hauria replegat a Berga, deixant nombroses baixes pel camí.
La pista de l’Enric s’esfumà.
Segons documentació que ha pogut extreure la Maria Teresa Curià, passà a França al febrer de 1939, juntament amb el mar de temerosos republicans que ho feien en aquelles dates.
Refugiats republicans de camí de Prats de Molló, hivern de 1939. Fotografia (parcial): Philippe Gaussot.
Des de l’exili, l'Enric Curià va escriure algunes cartes a la seva família.
Segons s’ha pogut constatar a través de la recerca dels anys seixanta que feu el seu tiet Julio, l'Enric Curià va ser internat al camp de Le Barcarès, i posteriorment a Saint-Cyprien.
L'Enric Curià, al igual que uns 20.000 republicans espanyols més, va formar part de la unitat 107 de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE).
Al maig de 1940, l’exèrcit alemany invaeix França, i feu presoners a milers de republicans allí refugiats. Detingut pels alemanys al territori ocupat de Delle, el 20 de juny de 1940 l’Enric Curià fou internat al frontstalag 140, a Belfort, i més tard traslladat a l’stalag XI B, a Fallingbostel, amb el número 86557.
Companyies de Treballadors Estrangers, 1939-1940.
Poc temps després, el Ministro de Asuntos Exteriores espanyol Ramón Serrano Suñer va sentenciar que no es faria càrrec dels refugiats espanyols a França -"no hay españoles fuera de España.-"
L’status jurídics d’aquests refugiats, de la nit al dia, i per sempre més, canvià. Passaren de ser presoners de guerra a presoners polítics, podent ser traslladats dels camps de detenció del front (frontstalag) al camps de concentració nazis.
El 25 de gener de 1941, l’Enric Curià fou entregat a la Gestapo.
Només dos dies després, fou deportat al camp de concentració de Mauthausen amb el número de matrícula 5887. Allí només hi va romandre vint-i-un dies, sent traslladat el 17 de febrer al subcamp de Gusen, amb el número d’ingrés 10154.
Pràcticament un any després d’arribar a Gusen, el 28 de gener de 1942, l’Enric Curià Gatius va morir. Segons consta a la fitxa de defunció, a causa d'una “bronquitis aguda i xoc cardíac," però això no és més, que encobrir una mort programada a força de l'extenuació de la feina d'esclau i en les condicions més inhumanes.
Segons el llibre d'incineracions del forn crematori de Gusen, l'Enric Curià Gatius fou incinerat el dia següent.
Camp de concentració de Gusen, anys 40.
En Julio Curià inicià la recerca del seu germà al 1960, adreçant-se al cònsol d'Espanya a París i a l'ambaixador d'Espanya a França; la resposta fou que no tenien dades del parador de l'Enric.
El 20 de març de 1961 es va rebre la constatació de la mort de l'Enric, per part de la Federación Española de Deportados e Internados Políticos Víctimas del Fascismo (FEDIP).
El règim franquista, però, estava al cas d’aquesta informació des dels anys 50, però els seus essers estimats mai la van rebre. De fet, la Maria Teresa Curià va veure accidentalment, i per primera vegada, aquest document al 2012, al lloc web de Memoria Histórica del Ministerio de Justícia.
Un cop la família va constatar la mort d’Enric Curià, procedí a realitzar els tràmits per aconseguir una indemnització per a la seva esposa. Així, començava una altra feixuga i llarga lluita, no lliure d'interminables tràmits burocràtics.
Després de 14 anys, diversos judicis, i gràcies a l'advocat alemany Heinrich Ruppmann, el 27 de novembre de 1976, rebran aquesta compensació econòmica.
L'única fotografia que la Maria Teresa Curià conserva del seu pare. Al fons, una de les seves darreres cartes. Fotografia: Cristina Mongay.
Els dies 10, 11 i 12 de maig de 2012, la Maria Teresa Curià va visitar per primera vegada el camp de concentració de Mauthausen. Aquest va ser el primer dels seus 6 viatges al cor de la memòria de la barbàrie nazi.
En aquest va visitar Gusen, on va poder llegir una carta al seu pare, escampà terres que duia del turó de Gardeny i empegà una placa commemorativa.
“Estimat desertor (...) T’ofereixo la meva veu, per cridar amb tu, als quatre vents, el que, en silenci, vas tenir que suportar. Aquí van culminar tots els teus patiments. (...)”
[transcripció parcial de la carta original de la Maria Teresa Curià llegida a Gusen i Mauthausen el 11 i 12 de maig de 2012]
Maria Teresa Curià en el seu primer viatge a Mauthausen. Fotografia: Cedida.
Al seus 83 anys, la Maria Teresa Curià segueix sent una dona activa, sensible i compromesa.
Assisteix puntualment a les cites organitzades per l’equip de treball de Memòria Democràtica de la Paeria de Lleida, així com als viatges de l’Amical de Mauthausen.
A més, convidada per l'historiador Josep San Martín, visita els instituts de la capital de Ponent per mantenir viva la memòria del seu pare.
La Maria Teresa sosté un ram de roses blanques durant la col·locacció de la llamborda stolperstein al carrer Cavallers 46, el darrer domicili del seu pare, el 29 de juny de 2019. Fotografia: Paeria de Lleida.
| Descobreix més informació al voltant de la recerca de la Maria Teresa Curià al reportatge Al meu estimat desertor |
| També et recomanem la lectura del reportatge Seguint les passes dels deportats lleidatans |
