Primavera Sound és un lloc on tornar. O dit d'una altra manera: Primavera Sound és casa, tant pel públic com pels artistes. Així s'evidenciava amb un dels concerts cabdals d'aquest divendres, The National, que en la segona jornada de l'edició d'enguany va donar la mateixa calidesa i fermesa al festival que caracteritzaria una llar, i va retornar el festival als orígens amb el gènere del seu ADN: l'indie més pur.
Això no és casualitat: Primavera Sound ja s'ha convertit en un festival de confiança per tots aquells artistes que han marcat una època i han definit un so, i que ho han fet gràcies a la familiariat i la fe de programadors i organitzadors envers bandes i artistes que sovint tot just es presentaven al món, i segurament alguna cosa més difícil d'explicar. Per tot això, el festival barceloní ja és una de les parades favorites de la banda nord-americana, que es va lluir en aquesta segona jornada del festival amb un directe que arribava infal·lible al públic a través de fletxes com Day I die, Graceless o About Today.
Aquella mateixa tarda, una mica abans, en aquell mateix escenari d'Estrella Damm havia tingut lloc un altre dels concerts més esperats de la jornada, el de Beck i el seu punk irlandès experimental, que aconseguia agrupar autèntics i orgullosos perdedors en massa arribats d'arreu per rendir-se com si no hi hagués demà al seu clàssic Loser i el seu impecable directe.
En la segona jornada hi havia un clima agradable i menys cues que en el primer dia, ja que l'organització, seguint les sol·licituds del públic, va reforçar les barres amb més personal i va instal·lar més punts d'aigua gratuïta
Weyes Blood va marcar l'atmosfera de divendres des de l'altra banda del recinte, des de l'escenari Binance, amb la seva dolçor característica que et transporta a un paisatge lluminós d'idealisme desacomplexat, tot a través de l'art pop, pop barroc i folk psicodèlic dels quals la cantant nord-americana s'ha valgut com a llenguatge, al menys, des que en tenia quinze.
A l'escenari Cupra, Rigoberta Bandini llançava els seus himnes alliberadors per convertir el festival en una pista de ball amb Perra i Ay mamá, temes que es van presentar al món en plena quarantena i que ahir es cantaven a l'uníson per declarar els hits de la barcelonina com el mètode catàrtic més eficient.
Els Manel van posar l'accent català del dia des d'un dels escenaris principals de recinte, el Pull and Bear, davant un públic majoritàriament del país que va cantar els seus clàssics i els temes més nous, i fins i tot una versió mesclada d'Al mar! amb J. Balvin.
En un escenari una mica més reduït que convidava a la intimitat, però que ben bé podria marcar un d'aquests punts d'inflexió que tan bé se li donen al festival i que catapulten els artistes cap al proper nivell a través de concerts memorables on l'entrega sense condicions del públic resulta un factor clau, Helado Negro embruixava els assistents en el primer concert que ha ofert mai a l'Estat. El floridenc Roberto Carlos Lange instaurava, amb la seva veu captivadora, un clima despreocupat que encaixava a la perfecció amb l'estat anímic del públic —agraït com una nit d'estiu— i que semblava reduir la velocitat del món al compàs del seu ritme.
El punt àlgid de la jornada es vivia passada la mitja nit, amb el canadenc Caribou revolucionant el públic i convertint l'escenari de Pull and Bear en una pista de ball com poques s'han vist últimament, a través d'un directe colpidor que et transportava a l'atmosfera irresistible de l'electro pop per mitjà del format banda.
Dos bateries (centrals, situats l'un davant de l'altre) per arribar a tots els beats i ritmes i un entusiasmat Dan Snaith que, tot i ser matemàtic, no semblava haver previst la magnitud del que estaven a punt de fer i no amagava el riure sota el nas quan el públic ja s'avançava al que vindria —I can’t do without you, els confessaven tot just havent sentit la intro—. Els esperits més clubbers van rematar la nit desplaçant-se uns metres a l'esquerra, a l'escenari Estrella Damm, per iniciar un viatge a les profunditats de la música electrònica amb la sessió del londinenc Jamie xx.
