In memoriam Agustín Garcia Calvo
Fa aproximadament cinquanta anys va succeir un fet les conseqüències del qual ens afecten encara. Em refereixo al debat televisiu Nixon-Kennedy. Aquell debat suposà la consolidació del pes determinant que tenen els mass media en les democràcies actuals.
En aquell debat, un Nixon que no havia previst tal contingència va aparèixer vestit amb roba fosca que, unida al poc control de la comunicació no verbal i a la suor que li banyava la cara, li va fer perdre bona part de les simpaties de l’electorat nordamericà davant un jove Kennedy, que ben assessorat, havia escollit colors clars, un somriure permanent i el control i mesura de les reaccions. Els assessors en imatge de campanya electoral havien vingut per quedar-s’hi. Des d’aleshores, la importància dels aspectes superficials ha augmentat fins esdevenir l’element central pel qual molts votants trien o no una papereta: un color corporatiu, la música del partit, l’aparició als mitjans, el recolzament de personatges famosos, l’ús de metàfores fàcils d'entendre...
Orientats pels coneixements de la lingüística, aquest darrer aspecte ha esdevingut primordial. Cada cop més, els think tanks dels partits han orientat el discurs cap a la imatge i l'emocionalitat, allunyant-lo de la paraula i la raó. Per tant, millor que no defensar unes idees, uns principis que requereixin una argumentació racional més o menys sòlida i coherent, han considerat més útil llençar al vol una imatge mental, una metàfora: “la nena de Rajoy”, “el xoc de trens”... Malgrat que això pugui tergiversar l’ideari original del partit... o precisament per això.
El fet és que ocasionalment només interessa el vot. Realment, no importa el que pensi el nostre votant mentre dipositi la papereta adequada a l’urna. És més: el votant no cal que pensi. No es llegeixi el programa electoral, atès que ens el saltarem quan ens vingui de gust. Observi’ns, miri’ns. Provarem de seduir-lo amb aparences atractives i boniques imatges i paraules. La imatge com a sofisticada forma de la sofística contemporània. L’aparença, com la mosca de goma enganxada a l’ham.
