Un bosc de vels.
El Mohammed i l'Ibrahim.
El Mohammed i l'Ibrahim són dos germans de 7 i 4 anys que juguen al gran part de les tardes amb un somriure i una complicitat commovedora al carrer on visc de Mollerussa, juguen com nosaltres hi jugàvem abans, aquelles tardes després de la sortida del col·legi.
El Mohammed i l'Ibrahim parlen entre ells en català, la nostra llengua, no la dels seus pares ni la de la seva àvia que els mira des del balcó, amb un accent tan marcat que corprèn quan el compares amb d'altra gent que fa molt temps que són aquí.
El Mohammed i l'Ibrahim em somriuen i em saluden amablement quan passo pel seu costat de tornada cap a casa després de la feina, com fèiem nosaltres abans, amb els veïns del nostre carrer quan gaudíem d'un veïnatge enyorat.
El Mohammed i l'Ibrahim van a l'escola cada dia a peu, agafats de la mà, recordant el camí ensenyat pel seu pare al germà gran, com feien abans amb tots nosaltres, trucant als portals esperant que baixessin els nostres companys i augmentant el grup quan anàvem al col·legi.
I jo em pregunto que ha canviat en la nostra societat perquè ells facin el que nosaltres fèiem fa temps i ara no. Potser som nosaltres els que hem d'aprendre quelcom.
El Mohammed i l'Ibrahim formen part del futur del nostre municipi i ens correspon a nosaltres vetllar perquè s'hi sentin bé, com sempre hem fet els catalans amb els nouvinguts.
Moltes vegades no veiem més enllà dels pares del Mohammed i l'Ibrahim i ens espantem. La canalla puja diferent, educada en el nostre model. No hem de pretendre canviar els seus pares, però ens correspon a nosaltres incidir en la següent generació, la dels seus fills, perquè no acabin marginats i es generin conflictes derivats de la guetització cultural.
Jo convidaré els dos germans a l'aniversari del meu fill. Perquè són companys de col·legi., de poble de llengua, i de país, i perquè no vull que creem un món on la diferència de classe de raça o d'origen sigui un problema. I ajudaré als seus pares a descobrir la bondat generosa de la nostra comunitat, i si no puc amb els pares, ho faré amb els seus fills. Vivim en una comunitat que s'ha tornat recelosa i desconfiada que no veu, que més enllà del vel, hi ha el futur del nostre municipi en forma de canalla.
El Mohammed i l'Ibrahim seran els companys de colla del poble, de l'institut, de la universitat i de la feina dels nostres fills, la seva generació haurà conviscut en entorns diversos i plurals i riuran en un futur de les nostres pors, per què ho haurem fet bé, ho haurem fet nosaltres i haurem contribuït amb el nostre granet de sorra perquè el Mohammed i l'Ibrahim se sentin Mollerussencs i Catalans.
I lluitaré per acabar amb el xiuxiueig de padrines receloses o amb els comentaris de cua de carnisseria que no fan res més que configurar bombolles de seguretat irreals i generar desconfiances que no porten a res i que sorgeixen de la incultura i la falta de kilòmetres a l'esquena per veure un món, que canvia a passos agegantats, en models de relació.
Els arbres no ens deixen veure el bosc, deien, jo afegiria, la por al vel no ens deixa veure el nostre futur.
Engelbert Montalà i Pla
Portaveu d'ERC a l'Ajuntament de Mollerussa.
