Opinió

La Volta de Llavors de Svalbard

Global_Seed_Vault_(cropped) By Miksu - Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=61440471

Fotografia: Global_Seed_Vault_(cropped) By Miksu - Own work, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=61440471

En una muntanya àrtica colpejada pel vent i pel fred, s’hi amaga la Volta de Llavors de Svalbard, una construcció ferma i segura a prova de qualsevol amenaça (per això, també anomenada Volta de la Fi del Món) que custodia les plantes més preuades del planeta. Aquest rebost, soterrat en el permafrost, té còpies duplicades de bancs genètics de tot el món per tal de preservar els cultius dels aliments del futur.

Coneixent aquesta, ens podem imaginar una mena de Volta de les Cultures i els Pobles, una biblioteca que, amb múltiples relats de la humanitat, aparentment inconnexos i recollits de tots i cadascun dels racons del món, vetlli pel present i el futur de la història de totes les comunitats des d’algun lloc remot del planeta. Un amagatall obert a qui el busqui, a prova de les dinàmiques globals que tot sovint semblen escapar del nostre abast i que ens allunyen de la narració i comprensió d’una història de la humanitat més plural i completa, i amb claus de la sobirania dels pobles i grups sobre el seu entorn, el seu present i el seu futur.

La quotidianitat es desenvolupa tot sovint a un ritme particular, en una mena de mons mig closos, caracteritzats per un cert ostracisme i, alhora, una certa llibertat de maniobra

Aquest rebost de cultura i coneixement no és més que una ficció, però avui en dia hi ha molts agents conscients del valor d’aquestes cultures i històries –en plural– que tenen lloc en la quotidianitat, dels sabers tradicionals o ancestrals i les maneres de fer locals, que treballen per situar aquest coneixement en un primer pla, per preservar-lo i difondre’l. Treballen per les arts, els oficis, els relats, les experiències i les tècniques encara per conèixer i amb potencials encara per estudiar. Tot allò que, en definitiva, armaria aquesta biblioteca quimèrica.

Aquests agents poden ser figures com el pagès, el metge rural o el mestre d’escola. Els defensors d’un entorn natural, els músics, activistes o els propietaris de petits comerços. Els gestors de museus locals, d’entitats culturals, els arquitectes o els investigadors.

El dia a dia local, més enllà (o més aquí) de les dinàmiques globals, es desenvolupa tot sovint a un ritme particular, en una mena de mons mig closos, caracteritzats per un cert ostracisme i, alhora, una certa llibertat de maniobra que, com reversos d’una mateixa moneda, donen lloc a uns costums, unes experiències i uns coneixements específics, vinculats al territori i al seu entorn social, que es transmeten entre xarxes i, en perviure al llarg dels anys, es fan robustos i adquireixen un gran valor per la zona.

Pràctiques que potser eren pròpies dels nostres avis i que ja havien caigut en l’oblit són recuperades, com tot just ha passat amb la construcció de tàpia

Unes maneres de fer que s’han establert d’acord amb els recursos i l’entorn propis de la zona, molt sovint amb un important caràcter sostenible i social, i unes aplicacions probablement extrapolables a altres regions.

El potencial de certes pràctiques ancestrals és redescobert vegada rere una altra. Pràctiques que potser eren pròpies dels nostres avis i que ja havien caigut en l’oblit són recuperades, com tot just ha passat amb la construcció de tàpia; una tècnica que es pot apreciar al llarg de molts camps de les comarques ponentines, molt dominada pels nostres avantpassats i que ara està centrant l’atenció d’arquitectes i enginyers, geòlegs i estudiosos en general per les seves qualitats, com la seva gran inèrcia tèrmica i la seva capacitat d’aïllament acústic (a més de ser considerat un exemple de relació equilibrada entre l’ésser humà i la naturalesa i, a més, un element identitari). El mateix passa en el sector de l’alimentació i la transformació, que cada vegada valoren més el fet artesanal o de proximitat, o el sector agrícola, amb una bona part de productors que han recuperat els conreus tradicionals.

Com més frenètic el món, més pes semblen agafar aquestes pràctiques i aquests sabers de la nostra història. Una història, molts cops, encara per escriure, o que s’escriu cada dia sobre la terra arada, entre els vapors de la cuina, a l’interior dels fruits o entre les pedres que erigeixen els murs de cabanes, campanars i cases, i a la que nosaltres només hem de prestar atenció, com en el seu dia van fer els investigadors amb les llavors de la Volta de Svalbard.

A Territoris així ho farem, mentre ens arribin senyals que el territori és ple de vitalitat, coneixement i saviesa. Perquè creiem que són aquestes les llavors de la cultura (o cultures) del futur. Un futur que no només hauria de ser intel·ligent sinó, sobretot, savi.

Comentaris