Opinió

2 de novembre, dia de les ànimes, fa 80 anys

Aquest any farà 80 anys del bombardeig de Lleida pels aliats italians. Del cop d’estat a la  República i de l’atac més miserable i més infame que es pot fer com a estratègia militar en una guerra

Aquest any farà 80 anys del bombardeig de Lleida pels aliats italians. Del cop d’estat a la  República i de l’atac més miserable i més infame que es pot fer com a estratègia militar en una guerra. Dirigir l’atac, no als teus iguals, no al exèrcit amb el que combats; el novembre de l’any 37 es va perpetrar un dels crims més execrables que es pot perpetrar a un poble: dirigir les bombes cap a la població civil, dones que esperaven la cua del mercat, homes que anaven a treballar, mestres i alumnes a les seves classes... i no només les bombes, van dirigir les metralladores cap a la població indefensa.

Aquell va ser l’inici de la política de la por; la por com element desmobilització, com a arma de violència política.

Aquella República que havia nascut com un esclat de llibertat es veia sotmesa no només a l’atac militar del cop d’estat, sinó també a la dictadura de la por. En una ciutat com Lleida, la por que van viure els ciutadans aquell fatídic 2 de novembre va amarar la pell dels lleidatans i lleidatanes per molts anys. La por va ser com la boira humida que, de mica en mica, et xopa la roba i s’endinsa en el més profund de l’ànima i no només per aquella generació, sinó també als que vàrem néixer molts anys més tard a qui, quan arribava tot sants no se’ns recordava només el dia dels difunts sinó també els assassinats en la massacre del dia de les ànimes.

El poble va ser vençut per la desigualtat del combat, pels aliats que no van fallar al bàndol feixista i sí van fer-ho al republicà. El bàndol republicà, aquell que defensava el legítim ordre establert democràticament en forma de República, es va quedar sol per l’abandó d’aquells aliats europeus esporuguits per l’aterradora força dels règims feixista i nazi. Sí, ells també van ser víctima de la por i s’hi van rendir.

Però el poble es va aixecar i va resistir 80 anys les estratègies de l’estat per imposar la seva llei i el seu ordre continuen essent les mateixes, l’atac a la població indefensa. Avui mentre escric aquestes línies em venen a memòria les imatges dels darrers atacs a la ciutadania catalana que pacíficament esperava davant els seus col·legis electorals l’1 d’octubre per votar.

L’estratègia de la força bruta per sobre de les idees, la força bruta exercida sobre la població indefensa. Poques coses han canviat després de 80 anys. Vivim en un miratge de democràcia espanyola que continua ancorada a les pràctiques decimonòniques, “alzamientos” i règims de la por i la violència.

El millor homenatge a la memòria de les víctimes d’aquell 2 de novembre del 37 és la nostra ferma i pacífica defensa de la llibertat.

Comentaris