Opinió

L'Art com a excusa

El Museu de Lleida neix i té com a fons l’antic Museu Diocesà. Per això el fons del Museu està format bàsicament per obres de procedència religiosa i circumscrites a la Diòcesi de Lleida

El Museu de Lleida neix i té com a fons l'antic Museu Diocesà. Per això el fons del Museu està format bàsicament per obres de procedència religiosa i circumscrites a la Diòcesi de Lleida. Totes les peces que l'integren tenen una unitat artística, social i historiogràfica, el que en termes actuals s'anomena l'ecosistema de les obres.

El patrimoni artístic i històric de les terres lleidatanes respon a un passat comú que no es pot obviar: els territoris catalanoparlants que formen La Franja i que vinculen Catalunya i l'Aragó, que n'és part intrínseca. Dit d'altra manera, no s'entén el patrimoni cultural, històric i, fins i tot social, català sense la realitat de La Franja.

Però el govern d'Aragó s'entesta a construir barreres humanes, socials i culturals per un interès polític, adduint drets patrimonials.

En les reclamacions presentades en tribunals d'Osca (que podríem considerar art i part) hi ha una clara voluntat política que res té a veure amb criteris de coherència històrica, museística i de conservació.

Cal tenir clar que totes les obres que conté el Museu tenen plena legitimitat per ser-hi i ser exposades i, no només legitimitat, sinó també la legalitat que emana del Dret mercantil. No estem parlant d'espoli, conseqüència d'ocupacions o conquestes militars, ni de compres fraudulentes o robatoris. No és això, senyors, encara que de vegades es vulgui vendre així. Estem parlant d'una compra-venda legal. Estem parlant d'accions que s'atenen a la legalitat vigent. Són obres comprades legalment, sota l'empara de la llei, la mateixa que tant agrada esgrimir segons a qui i segons li convé. Estem davant d'una qüestió de fermesa institucional i gairebé diria nacional. Els tribunals ja van dictar sentència i fins i tot el Tribunal Constitucional ja ho havia fet.

El govern d'Aragó fa trampa quan demana la restitució de les obres a la seva ubicació original, quan sap perfectament que això no és possible. La seva intenció és dotar d'obres el Museu Monzón-Barbastro, un museu que, d'altra banda, va néixer amb aquesta clara voluntat i ni està ubicat a La Franja ni tracta les obres en la seva contextualització històrica. És més, l'ignora, de forma volguda per criteris estrictament polítics.

Podria semblar que el govern d'Aragó va crear aquest museu amb pocs recursos i ara vol emplenar-lo amb obres que no són seves, que s'han restaurat i conservat per altres i a costelles de la Generalitat. Ens costa creure que sigui així.

Realment el govern d'Aragó està disposat a utilitzar la coacció econòmica per sostreure les obres del Museu de Lleida? S'adonen del que això pot representar? S'imaginen tribunals de diferents parts de l'Estat espanyol declarant nuls contractes legals de compravenda signats amb ens públics o bé particulars d'arreu de l'Estat, argumentant raons patrimonials? Començaran els tribunals d'Osca a reclamar totes les obres que ells considerin que són patrimoni seu? També ho faran als particulars?

Realment si no fos tant greu, seria esperpèntic. És, de totes totes, lamentable.

L'excepcionalitat de la situació demana unanimitat i fermesa per part de tots els estaments de la ciutat i del país. No és una qüestió exclusivament lleidatana, és una qüestió nacional. La preservació del nostre patrimoni és cabdal en la construcció de les estructures d'estat. De fet, és una estructura d'estat.

Per dignitat nacional, unanimitat i fermesa.

Comentaris