25.11.2020 |

El padrí Julio ja no hi és

El padrí Julio ja no hi és

Estimada Clara,

Moltes persones tenim la necessitat d’expressar i exterioritzar els nostres sentiments quan perdem un ésser estimat, i una de les maneres és mitjançant l’escriptura com pot ser la d’aquesta carta. He trigat dues setmanes a poder acabar-la des de que el padrí ens va deixar, abans no em veia capaç.  

En el moment d’escriure-la tens tres mesets recent complerts, i per tant ets molt petita per interpretar el que hi posa. Hauré d’esperar uns anys encara per a què la puguis entendre, però jo te la llegiré igualment. Al padrí li hagués agradat.

El padrí, és el nom que utilitzem els que som de les Terres de Lleida i també en altres indrets on es fa ús d’aquesta paraula per definir el pare del teu pare. A la teva mare encara li fa gràcia com anomenem aquí el que ella en diu avis. Li agrada, perquè així tens: els avis de Barcelona i els padrins de Mollerussa.

Saps quines van ser les últimes imatges que va veure el padrí la nit anterior abans de morir? Doncs unes fotos teves i del teu cosinet João que va ensenyar-lis la padrina abans d’anar a dormir. No vegis el somriure que li vàreu robar aquella nit mentre la padrina li deia: “quins nets més macos tenim Julio. Hem de ser forts per superar aquesta pandèmia i poder-los veure i estar amb ells aviat”. La padrina sempre estava allà amb ell cuidant-lo i animant-lo. Ella ha estat durant molts anys el puntal de la casa perquè sinó el padrí fa temps que ja ens hagués deixat. Tot i la lluita constant, al padrí ja no li va donar temps de poder veure’t més; era el que li feia més il·lusió. A l’endemà pel matí el seu alè es va esvair.

Quan el vaig veure estirat al llit mort, tenia una expressió alegre a la cara. Molt semblant a la que va mostrar al veure’t per primer cop quan ell i la padrina van visitar-nos  al poc de néixer tu. I això que la seva malaltia li havia robat fa anys l’expressió facial i també l’oral. Tan parlador que havia sigut. I amb aquella veu que tenia tan greu que ens agradava escoltar també cantant, ja que fou membre de l’Orfeó Renaixença de Mollerussa, i no és per res però se li donava molt bé. Però quan et veia a tu per videoxat li arrencaves somriures i paraules. Era com si el despertessis d’aquella catarsi. Estic convençut de què quan va traspassar pensava amb tu, amb el João i amb tots nosaltres junts.

La família és el que li donava forces per continuar lluitant dia a dia contra la malaltia de Parkinson que patia feia 31 anys; ja vaig parlar d’ella en aquest article. Però el dia 31 d’octubre de 2020 el seu cor cansat, molt cansat, va deixar de bategar. 31 també, els números són capritxosos.  Una data per recordar. De per sí ja no se t’oblida mai el dia que perds un ésser estimat, però aquest en concret és en vigília de Tots Sants, la castanyada. I fou enterrat el dia dels difunts, el 2 de novembre.

Degut a la situació de la pandèmia que estem vivint en aquests moments, i que espero que quan tu mateixa puguis llegir això sigui només un record molt i molt llunyà, vam haver de fer un funeral a porta tancada solament amb la família que va poder assistir-hi. La raó principal fou per protegir la padrina per ser persona de risc. Però també per protegir-nos els uns dels altres de la maleïda Covid-19. En condicions normals l’església de Mollerussa hagués estat plena de gent que s’apreciava i estimava al padrí Julio.

I no és per menys, perquè el padrí era una persona bona, sociable, generosa, valenta i amb una fortalesa mental i física increïbles. Suportar tants anys de malaltia ho diu tot. Era perseverant, tossut molts cops; però això feia que davant els problemes i les adversitats, que han estat moltes, doncs sempre trobava una sortida.

Malgrat no tenir una carrera universitària, el padrí era una persona molt intel·ligent, format en l’ofici d’electricista, fontaner i calefactor; encara que se li donaven molt bé diverses disciplines, quin manetes estava fet. Era capaç de memoritzar una instal·lació elèctrica d’un bloc de pisos o d’una nau industrial només amb la ment i fer-ne el muntatge. Potser no era la persona més ordenada del món, però t’asseguro que era molt responsable i es deixava la pell amb les feines. Mai tirava la tovallola i no sé com, sempre trobava una solució a les avaries quan altres ho havien intentat sense èxit. 

El treballar d’autònom i emmalaltir van fer que passéssim uns anys molt durs. Hi va haver gent que el va estigmatitzar. Per necessitat vital i no renunciar a res per poder mantenir la família, a vegades portava dos o tres feines juntes i això provocava un caos i un esgotament físics terribles que molts cops eren difícils d’entendre pels clients si les feines es retrassaven. A segons quina gent no li expliquis “històries”. Altres eren més comprensius i es feien el càrrec. 

 Ah, no t’ho he dit, però també feia muntatges de falsos sostres, aquells que tenen plaques desmuntables. M’enrecordo com s’enfilava per les embestides a 7, 9 i fins i tot a 15 mts d’alçada. Com patíem el meu germà i jo quan anàvem alguns cops a ajudar-lo de “matxaques” i també per aprendre, és clar; al veure’l enfilat en aquelles alçades. No li feia por res. Jo, quan ja n’havia après després de varis estius anant a les obres, ja pujava també amb ell i t’asseguro que feia molta impressió. Això sí, mai ens posava en risc perquè sempre seguia les mesures de seguretat al peu de la lletra.

Els problemes econòmics i la malaltia no van permetre al padrins poder viatjar i visitar tants llocs que els hagués agradat veure; però quan tot això passi i si la salut ho permet, tots els indrets que visitem ell ho veurà amb els nostres ulls; i espero que amb els de la padrina que ha de continuar vivint, amb tots els sentits de la paraula viure.

Tant el padrí com la padrina s’han sacrificat molt per a què el tiet Xavier i jo féssim el que ens agrada. Sempre ens han preguntat si vóliem estudiar o treballar. Al padrí al seu dia li va saber “una mica de greu” que cap de nosaltres dos volgués continuar amb l’ofici; li hagués fet il·lusió. Però ell i la padrina volien el millor per nosaltres, i així va ser, deixant-nos fer el que volíem sempre recolzant-nos i orientant-nos. Nosaltres vam escollir els nostres camins formant-nos per treure’ns una titulació que ens ha obert moltes portes. Anys de sacrifici per partida doble amb el Parkinson allà sempre. Treballant inclús caps de setmana. La padrina a diari treballant en un cosidor i els caps de setmana al bar del cine Urgell de Mollerussa, sempre ple a rebentar. I el padrí a més de la seva feina, els caps de setmana feia el passe de bobines del cine Urgell de Mollerussa al cine Planell de Linyola, on jo també hi vaig treballar com a projeccionista.

Els estic tan agraïts al padrí i a la padrina l’ensenyar-nos tantes coses que ens han servit a mi i al tiet Xavier, tant a nivell personal com professional. De tots els  valors que ens han aportat i que intentaré transmetre’t cadascun dels dies de la meva vida que passi amb tu. 

El padrí era un gran cinèfil i ell, en gran part, té la “culpa” de què jo sigui un apassionat del cinema. Ell em va introduir al setè art visionant i comentant obres mestres del cinema, i no tant mestres (cine en general); i també em va ensenyar l’ofici de projeccionista ja que abans de portar les bobines de Mollerussa a Linyola i viceversa, ell era el projeccionista de la Sala A del cinema Planell. Sempre comparo aquesta història amb la pel·lícula “Cinema Paradiso” perquè s’hi pot trobar molts paral·lelismes, i és bonica. Malauradament aquests dos cinemes van haver de tancar fa uns anys, com molts altres. En parlo en aquest altre article i en aquest altre.

Quants records… T’explicaria tantes i tantes coses d’ell que en podria fer un llibre; però m’esperaré a veure’t créixer i fer-lo junts, què et sembla?

La situació està sent dura per a tots, per tothom; cadascú ho passa a la seva manera i cadascú s'ho sap. Quines ganes de poder fer trobades familiars o d’amics, anar als llocs amb normalitat… i sobretot, abraçar-nos.

2020 crec que serà l'any més mogut de les nostres vides, ple de canvis. Una pandèmia; un naixement d'una persona molt estimada i esperada, tu filla meva; i una mort inesperada d'una persona molt estimada, el padrí… el papa. Uuffff! 

Però hem de creure amb les energies perquè tot està fet del mateix. Quan hi ha un període de temps amb tants moviments energètics, després venen anys bons i per tant això ha de passar… Confiem de què serà aviat.

Ara, el padrí Julio ja no hi és, almenys aquí físicament; però sí que hi és en un altre lloc que no entenem i que allà vetlla per nosaltres. Sempre...

El teu pare que t’estima moltíssim,

Robert

Barcelona, 17 de novembre de 2020

Nota important: 

El meu pare va morir el 31 d’octubre de 2020 a l’edat de 73 anys a causa d’una parada cardiorespiratòria. 

Com comentava a la carta i a pesar del dolor, la família vam decidir no fer visites al tanatori i realitzar una cerimònia privada a porta tancada degut a la situació de la Covid-19. Per una banda per protegir a la meva mare Antonieta al ser persona de risc, i d’altra banda per protegir-nos tots plegats els uns dels altres.

Quan hagi passat la pandèmia ens agradaria fer una cerimònia on tothom i sigui convidat.

Preguem comprensió i respecte per la decisió. 

Moltes gràcies.

Robert Garcia Sisteró,

fill del difunt Julio Garcia Mazagatos (5 d’abril de 1947 - 31 d’octubre de 2020)


 

El padrí Julio ja no hi és
comentaris