29.11.2020 |
Territoris.cat

Anar descalços: una manera d’estar i de ser?

Moltes famílies tenen per «costum» posar als nadons les anomenades sabatetes. Tot i que el petit o petita intenti treure-se-les cada vegada que se sent els peus empresonats, els pares les hi tornen a posar tants cops com se les treu, fins que el nadó accepta que «això va aquí».

En la història pretèrita i recent trobem fets que han tingut relació amb anar descalços.
En la història pretèrita i recent trobem fets que han tingut relació amb anar descalços.
Anar descalços: una manera d’estar i de ser?

Moltes famílies tenen per «costum» posar als nadons les anomenades sabatetes. Tot i que el petit o petita intenti treure-se-les cada vegada que se sent els peus empresonats, els pares les hi tornen a posar tants cops com se les treu, fins que el nadó accepta que «això va aquí».

Des de petits ens calcen sota capa de la higiene i sense adona-se’n ens separen de la natura i del món quan tenim la capacitat de caminar. Ens impedeixen tocar i acaronar el terra amb els peus en caminar. En conseqüència, se’ns atrofien i hipersensibilitzen els peus, de manera que després pràcticament se’ns fa impossible caminar descalços. Alguns autors diuen que aquesta atròfia seria semblant a la que impedeix viure en la llibertat aquelles persones que han viscut sempre sota règims paternalistes i totalitaris, ja que quan ja estan en llibertat no hi saben viure. També, sota el pretext del confort, ens han encotillat amb les «sabatetes de punt» i després, amb totes aquelles que les han seguit, per a la casa o per al carrer, per a l’esport o la platja, etc. Les sabates, cada vegada més dures i rígides, han estat com una mena de grillons que ens han anat ficant en les coordenades d’un sistema que algú ha suposat que sempre ha de ser així.

Però anar descalços és la manera normal d’estar; mirem la resta dels mamífers. Certament, la racionalitat i algunes altres coses ens en separen; per això, de la mateixa manera que el vestit, les sabates seran necessàries per a caminar per llocs que suposin una veritable agressió per als nostres peus o la nostra persona. Fins i tot en certs moments, per la inclemència del temps, aquest embolcall dels peus caldrà que abrigui i sigui impermeable. En cap moment no volem anar aquí en contra d’aquelles persones que es dediquen a confeccionar el calçat, tot al contrari, lloem la seva creativitat, la seva invenció, el seu art i el seu bon fer. El que volem assenyalar, més aviat, és que el calçat ha d’estar sempre al servei dels éssers humans, i no ha de ser un instrument que l’esclavitzi sota el pretext de salut, confort o moda. Sempre que puguem hem de mirar d’estar descalços, com un retorn a allò natural i normal, i gaudir d’aquesta sensació de llibertat que ens donen els peus nus –sobretot quan estan cansats. I si s’ha d’utilitzar una «sabata», que sigui en la mínima expressió i la necessària: una sandàlia millor que una sabata, etc.

En la història pretèrita i recent trobem fets que han tingut relació amb anar descalços. Un dels més ressenyables és de caràcter religiós, el de la reforma carmelitana: la «reforma dels descalços», de santa Teresa de Jesús, de sant Joan de la Creu, etc. Aquest fet no va ser merament una qüestió de més pobresa (estalviar-se les sabates) sinó un crit prenyat de moltes altres qüestions, intuïcions i intencions. De fons hi havia un alliberament, una conquesta de llibertat, una valoració del cos, un acaronar el món, una humilitat que és la veritat –com assenyalava santa Teresa–, etc. Aquesta reforma en l’orde carmelità, basada en el fet d’anar descalç va afavorir la intervenció de l’anomenada Santa Inquisició i alguns d’ells fins i tot van arribar a patir persecució i presó. Què simbolitza aquest signe d’anar descalços per a ells? Tant de bo algun dia es pugui descobrir amb més profunditat el significat d’anar descalços en les persones que la van promoure, sobretot quan aquest gest va comportar una revolució en la vida d'aquella institució eclesial i de la mateixa Església.

El costum d’anar sempre calçats afavoreix que la persona adquireixi una falsa seguretat que, portada a l’extrem, pot implicar menyspreu envers els altres i fins i tot desembocar en supèrbia, entre altres actituds de les quals segurament els psicòlegs ens podrien parlar àmpliament. Mentre que caminar descalços ens fa prendre consciència que cal anar amb compte on es trepitja i, per tant, podríem dir a tractar amb més tacte les coses i les persones que ens envolten. Així, el fet de caminar descalços –encara que ens calcem quan ens convingui– ens dóna un realisme, i per tant, una humilitat, la qual cosa ens porta també a una prudència i un saber tractar amb delicadesa tot allò que existeix.

Anar descalços: una manera d’estar i de ser?
comentaris