L’aigua és un bé vital per supervivència i prosperitat per a tothom... La nostra terra i les nostres comarques de les denominades “terres de Ponent” ens poden donar raó fidedigna força real i certa, tenint en compte la nostra dependència cabdal del caudal que sostrau del riu Segre.
A nivell internacional es reconeix la seva importància capital per a la pervivència del ser humà en tants llocs del món amenaçats, a causa de la seva precarietat que provoca morts prematures per deshidratació massiva de moltes ètnies, especialment en els països classificats com del tercer món, que prou clama però que ben pocs pareixen escoltar-los.
El dia 22 de desembre de 1992 –aviat farà 20 anys- , es va dictar una decisió oficial, propiciada en l’Assemblea General de les Nacions Unides, que proposà i acordà declarar l’esmentada data (22 de desembre), com a “Dia Mundial de l’Aigua”, palesant la seva vàlua per a tota la humanitat.
Compartint aquests precedents i donada la nostra dependència, com el qui més, de l’aigua, ens endinsarem en la temàtica per a conèixer i saber més i millor de l’origen d’aquest “manà” abundós al que devem vida i prosperitat i que trobem avui, com cada dia, al peu de casa gràcies a la llera del Canal d’Urgell del que, tants pobles i gent, ens abastim.
Per a nosaltres el Segre és el nostre riu i la seva aigua és la nostra base de pervivència vital encara que, molts de nosaltres, no som coneixedors dels seus orígens i procedència.
El Segre és un riu que neix a la Cerdanya francesa. Geogràficament, aquesta Vall que existeix al lindant fronterer del país veí, -fa que part del mateix nom es trobi dins d’Espanya també, legítimament coneguda com la Cerdanya espanyola- dins la denominació, també, de la Catalunya Nord.
Així trobem, en el seu origen, que tot el curs alt del riu Segre està envoltat pes massissos del Puigmal, a l’est; del Carlit, al nord; i del Puig Pedrós, a l’oest. Baixant de nord a sud aigües avall impel·lides per la seva pendent natural fins a topar-se amb el riu Ebre, sota de Lleida.
L’excepcional configuració, en el naixement de la seva conca fa que adquireixi ja, un caudal important a l’arreplegar les importants escorrenties i que discorren pendents avall, en un curt trajecte, dels massissos esmentats anteriorment, superant un desnivell de, prop, de 1000 metres.
Ja a Puigcerdà, autèntic centre geogràfic de la Vall, se li ajunten les aigües del Raur, que procedeixen del Carlit que, a la vegada, provenen o baixen, des dels pics alts del Puy-Morens que neix al nord dels massissos del Carlit i del Puig-Pedrós.
La unió natural del massís del Puigmal amb el del Carlit, es produeix al Col de la Perche (autèntic i real centre natural, geogràfic i històric), de la Vall del Segre quin naixement té lloc en territori espanyol en el denominat Pic del Segre a l’entorn proper del Pic del Puigmal sens dubte, un dels referencials més coneguts d’aquella zona, en la que ens referim en aquesta explicitació.
Els tres pics que hem meritat ans, que abriguen aquesta Vall tenen una altitud de 2.200 metres essent, entre ells, les diferències tant irrisòries i poc rellevants que, difícilment podria dir-se que, un d’ells sobrepassés als altres dos (ens referim, naturalment, als Puigmal, Carlit i Puig-Pedrós).
Del massís del Puigmal arranca o comencen les serralades del Cadí que davalla de nord a sud vorejant la llera fluvial del Segre fins la “garganta” d’Organyà, no sense presentar, alineació prepirinenca muntanyosa, solucions de continuïtat i que, en la Vall de la Cerdanya les més importants són el torrent de La Molina i les del Coll de Jou i de Pandilla.
L’unió del massís del Puigmal, amb la serrania dels 2400 metres del Cadí, es produeix a través del Coll de Tossas que permeten establir una fàcil comunicació entre la frontera francesa de la Coma Morera, per la Creu de Mayans –Vertice Basa – Coll de Tosa – Covereta – Puig Llansada i fins i a Tosa de Alp.
L’altra vertent, que voreja el riu Segre, arranca o surt de Puig-Pedrós i continua paral·lelament, a la Serra del Cadí, estrenyent la Vall a partir de Bellver i configurant la frontera amb Andorra, i que, per l’abrupte muntanyenc de la zona converteix en paratge de molt difícil i complicat franquejar.
El Segre, deixant darrera seu, aquest espai natural força bucòlic i d’unes panoràmiques bellíssimes de natura verge espectacular, segueix fins a la Seu d’Urgell a on rep el caudal d’aigua del riu Valira que es converteix, avui, en el seu tributari més important de tot el seu curs.
En aquests paratges, entre abruptes i bucòlics, penjats a més de 2400 metres d’altitud es troba l’olla lacustre de l’Estany Lanós.
El llac Lanós que, en un passat no molt llunyà encara, era la principal despensa d’aigua del nostre riu Segre, i, també, protagonista principal d’aquesta història d’avui, ja que per la seva pendent, -com hem dit- natural, les aigües del llac discorrien envers Espanya.
L’alteració, antinatural que va provocar França al canviar el curs direccional del caudal que s’evacuava amb la intenció d’aprofitar-lo per obtenir energia elèctrica en el seu territori, va provocar un pleit internacional força preocupant. Va ser una situació que es va resoldre mitjançant un laude arbitral que es posà en mans del Rei de Suècia que, sense satisfer a ninguna de les parts litigants, Espanya i França, es va imposar com d’obligat compliment entretant es buscaven altres solucions de més consens.
Amb tot, l’origen i circumstàncies d’aquesta complicació ja l’explicarem en un proper comentari memorial, doncs en aquell passat va ser protagonista d’una successió de gestions força interessants.
