Els autònoms, un col·lectiu fonamental per solucionar l'atur

Un problema d'atur estructural significa que no hi ha suficients empreses per absorbir a una part significativa de la població activa, al marge de qualsevol altra explicació que l'atur pugui tenir, per exemple, un mercat laboral deficient. (Un article de Frans Bakker)
photo_camera Dades reveladores de la importància dels autònoms en el teixit productiu.

Qui culpi de la crisi econòmica exclusivament als grans bancs, les multinacionals i els especuladors, no vol entendre que Espanya, amb un atur d'uns 20%, té un greu problema d'ocupació addicional que no té res a veure amb la crisi mundial, ja que des de la transició les xifres de l'atur mai han baixat del 8,5%, mentre que hi ha hagut períodes bastant perllongats que l'atur ha superat el 20%. Són xifres que cap país que es consideri civilitzat i pròsper es pot permetre.

Un problema d'atur estructural significa que no hi ha suficients empreses per absorbir a una part significativa de la població activa, al marge de qualsevol altra explicació que l'atur pugui tenir, per exemple, un mercat laboral deficient.

Per desenvolupar el meu argument, anem a comparar les xifres de l'atur en dos països molt diferents: d'una banda Espanya, país meravellós en què tinc el privilegi de viure, i d'altra banda Holanda, un altre país meravellós en què he tingut el privilegi de néixer i créixer.


Holanda en aquests moments és possiblement el país més dinàmic d'Europa: la crisi internacional amb prou feines afecta a aquell país, l'atur no supera el 4,5%, i una persona guanya el doble o més pel mateix treball que a Espanya, i a més, treballa menys hores. Sobretot l'evolució de les xifres d'atur als dos països crida l'atenció: la xifra més alta registrada alguna vegada a Holanda no arriba ni a la xifra més baixa d'Espanya.

No obstant això, la xifra de 8% d'atur (1983) va ser una experiència traumàtica a Holanda, alguna cosa que no havia de passar mai més. La clau per recuperar la plena ocupació es va trobar en la desregulació: la simplificació o derogació d'aquelles lleis i obligacions legals que impedeixin la creació d'empreses i el seu posterior desenvolupament.

No obstant això, no es va començar de debò a aprofundir en la desregulació abans de 1996, quan es va derogar l'anomenada llei sobre la creació d'empreses, que obligava a cada empresari a demostrar mitjançant diplomes i títols tenir la deguda qualificació professional per exercir la seva activitat comercial. Va ser derogada per a qualsevol activitat, excepte aquelles que afectin a la salut, la vida o la seguretat del client o de la població (metges, arquitectes, enginyers, advocats, etc.). Aquesta derogació va resultar ser un important estímul per donar-se d'alta d'autònom i la creació d'empreses de varis tipus, ja que amb aquesta derogació, havia desaparegut una important barrera per ser autònom o tenir una empresa.

L'única barrera que va seguir existint era l'obligació de contractar un segur metge privat. En 2006 es regulava per llei les primes a pagar i la cobertura mèdica que cada asseguradora havia de garantir. La prima consisteix des de llavors en una quota fixa, que en el  2010 no superava els 90 € per mes per família, més una quota variable que depèn dels ingressos nets obtinguts pel treballador o autònom (per a rendes inferiors a 30.000 € menys del 4%). No obstant això, l'important és observar que el càlcul i el pagament es realitzen a posteriori i en general s'abona semestralment o anualment, juntament amb les altres obligacions tributàries.

Coincidint amb la implantació de la desregulació,  el nombre d'autònoms i petites empreses va créixer de manera important fins a tal punt que ara s'atribueixen les baixes xifres d'atur registrat a Holanda a la facilitat amb que es crea una empresa i als baixos costos que comporta ser autònom. En el gràfic 2 es veu clarament la relació entre el nombre d'autònoms i les xifres d'atur a Holanda.

A diferència amb Holanda, Espanya ha anat perdent autònoms gradualment des dels anys 70, sense amb prou feines aconseguir una recuperació en èpoques de bonança econòmica, com demostra el gràfic 3.

Crida l'atenció l'evolució de les xifres entre el 1994 i 2007: l'atur es va reduir, baixant alhora el nombre d'autònoms. O, el que és el mateix,  malgrat que en aquella època 2 de cada 3 ocupacions europees es creessin a Espanya, no va haver-hi creació neta d'empreses, més aviat el contrari.

Tenim aquí la clau dels problemes amb l'atur a Espanya: no hi ha suficients empreses i el que és pitjor: n'hi ha cada vegada menys.

Qui diu empreses, diu autònoms, perquè cada empresa, fins a la multinacional més gran, alguna vegada en la seva història ha començat amb un autònom. Per tant, entendre els problemes dels autònoms, és trobar una solució per a la falta d'empreses a Espanya.

Els problemes dels nostres autònoms van començar ja amb la creació en 1970 del propi Règim Especial dels Treballadors Autònoms (REPTA) plasmat en Decret 2530/1970. A partir de la seva entrada en vigor, cada autònom es va trobar de sobte amb l'obligació de pagar mensualment una quantitat fixa de diners a la Seguretat Social, que no guardava relació alguna amb els beneficis que havia obtingut. Inicialment aquesta quantitat era relativament assequible amb uns 85 € (expressats en preus d'ara) si es compara amb el que cal abonar avui dia (uns 223 € en preus d'ara).

Al 1983 va haver-hi una important pujada en les cotitzacions a la Seguretat Social que gairebé les va duplicar. L'argument era que el cotitzat no cobria les necessitats de protecció social dels autònoms. Se sospita no obstant això que l'autèntica fi era utilitzar els autònoms com a vaca lletera per a la caixa de la Seguretat Social. 

No obstant això, la recaptació de les contribucions a la Seguretat Social com a quota fixa no és l'única barrera amb que s'enfronten els autònoms. Hi ha dos més que tenen el seu origen en el propi Règim Especial dels Treballadors Autònoms. Són 1º: l'obligació d'avançar cada quatre mesos el 20% dels beneficis en concepte d'IRPF, i 2º: la prohibició de contractar a familiars directes com a treballadors en el seu negoci.

La primera barrera té l'efecte de minvar la solidesa financera de l'autònom ja que no pot disposar d'aquest 20% mentre que aquest es trobi avançat a Hisenda, encara que aquest últim l'hi retorni en cas de rendes baixes. La segona barrera suposa un important augment de costos laborals, ja que el 70% de les empreses a Espanya són empreses familiars.

S'aprecia clarament que a Holanda l'autònom troba molt poques restriccions a l'hora de desenvolupar la seva activitat (únicament el segur metge), mentre que a Espanya des del moment que iniciï la seva activitat, ha de comptar amb importants despeses fixes que ha d'afrontar sí o sí.

Urgeix per tant fer una reforma profunda del Règim Especial dels Treballadors Autònoms en els tres següents aspectes:
1. Les cotitzacions a la Seguretat Social han de recaptar-se a posteriori i han de guardar una estreta relació amb els beneficis aconseguits.
2. Les obligacions tributàries han de limitar-se a una declaració de la renda per any, sense l'obligació d'avançar trimestralment el 20% dels beneficis obtinguts.
3. Lliure contractació de familiars. 
Com a Espanya la Seguretat Social és una caixa separada dels pressupostos de l'Estat que es nodreixen fonamentalment dels impostos, em puc imaginar el següent esquema organitzatiu per establir la desitjada relació entre les cotitzacions a la S. S. i els beneficis de l'autònom:
1. La base de càlcul de les cotitzacions serà la declaració anual de la renda.
2. La declaració de la renda establirà per a l'any que ve la cotització a pagar a la S. S., que depengui dels beneficis declarats.
3. Aquestes cotitzacions s'establiran segons un barem, amb una tarifa de 0 €, o com a molt de 50 € per a les rendes més baixes.
4. Les cotitzacions aniran pujant en graons de 50 € per cada x € de beneficis declarats.
Amb aquests senzills canvis en el Règim Especial dels Treballadors Autònoms la xifra d'atur pot reduir-se fàcilment un 5% en el conjunt d'Espanya, i tal vegada fins a un 10% a Andalusia, on es concentra la quarta part dels aturats d'aquest país. Més d'un lampista, paleta, electricista, informàtic o perruquera, que ara sobreviu amb prou feines en l'economia submergida, aprofitarà l'oportunitat de regularitzar el seu negoci i portar-ho dignament, tal com ja ha passat abans a Holanda.

D'aquesta manera el sector dels autònoms no només pot, per fi, desentelar el seu paper d'amortidor contra l'atur en èpoques de crisis, sinó també contribuir a dinamitzar i diversificar l'economia, la qual cosa és fonamental per a la reducció de l'atur a llarg termini i l'augment dels sous reals.

Els efectes per al funcionament del mercat laboral seran molt positius i donarà lloc a la creació de més empreses, més llocs de treball. Ara, perquè de l'anomenat diàleg social sorgeixi un mercat laboral eficient, només ha de complir-se la imprescindible condició de què tant sindicats com organitzacions patronals representin als quals diuen representar (treballadors i patrons). En l'actualitat no és així.

Les generoses subvencions que reben sobretot els sindicats han provocat que per a la seva subsistència no necessitin als seus afiliats per res, impedint així que estenguessin la seva de per si paupèrrima afiliació de menys del 20% dels treballadors a altres col·lectius més enllà dels funcionaris i els treballadors en les grans empreses (en general amb contractes fixos). A Espanya els sindicats no han evolucionat, defensant encara postures basades en les relacions laborals del segle 19, però que avui dia han quedat insostenibles en una societat on cada treballador vol, i en teoria pot treballar a la seva manera.

Les subvencions a sindicats i organitzacions patronals han de retirar-se. Als últims perquè no les necessiten i als primers perquè només com a organitzacions independents els sindicats podran retrobar-se amb el col·lectiu al fet que diuen representar. Tal vegada no sigui necessari retirar les subvencions per complet, però sí han de reduir-se fins a tal punt que els ingressos per afiliació sempre superin àmpliament les subvencions que percebin. Fins i tot, les subvencions han de concedir-se estrictament en funció de l'afiliació.

Només d'aquesta manera els sindicats estaran obligats, si volen mantenir el seu nivell actual d'ingressos, a estendre la seva base d'afiliació a aquells treballadors que fins ara s'han quedat pràcticament sense representació sindical: els molts mileuristes amb contractes temporals i els aturats. Necessàriament canviaran la seva postura sobre el mercat laboral a favor d'una major flexibilitat. La reforma laboral que surti d'un diàleg entre organitzacions independents amb una àmplia i sòlida base social, serà la que vol i necessita la societat. Sortirà pacíficament sense grans regirats socials. Així és com es resolen els assumptes socials de gran importància en els altres països civilitzats. Si ho aconseguim, haurem guanyat molt.

Comentaris