Les polèmiques aigües del llac Llanós, a judici internacional

Fent camí damunt les arrels de la nostra terra, Miquel Polo Sivestre continua narrant la cronologia de la construcció dels Canals d'Urgell.
photo_camera Una imatge del Llac Llanós, una de les propostes dels primers estudis.

En començar els regadius del Canal d'Urgell (1862), ara fa 50 anys, el Llac Llanós es constituïa en un referencial de garantia i seguretat per a tota la conca del Segre.

Els 17 Hms/3 que encabia aquella gran olla lacustre; gràcies a la retenció d'una important reserva d'aigua que tot i estar situada dintre dels Pirineus francesos evacuava el caudal que s'excedia, per decantació natural, envers la pendent inclinada, a Espanya; es constituïa en un dipòsit important per a mantenir estable el caudal del riu Segre, al que tributaven les aigües del riu Caril que, a la vegada, les rebia de l'esmentat Llac Llanós.

Però el que semblava un benestar sense fronteres i prolongat, en el temps, sense entrebancs, arribà un dia en que aquesta integritat s'espatllà força, i de sobte, sense massa contemplacions. Havia nascut, en el món, un nou factor dominant: l'econòmic. El diner buscava rendibilitat. Disposat a finançar obres i activitats favorables, inclús fins llavors. També arribà la febre de la inversió aquí implicant-seó en projectes d'aprofitaments hidroelèctrics. Això que, abans de que s'apliqués els coneixements tecnològics en l'aprofitament hidroelèctric, l'aigua era un element poc valorat i ben insignificant.

En  moment en que va passar a constituir-se en un factor de gran utilitat i amb una explotació de molta rendibilitat econòmica, l'aigua es convertia en un bé preuat capaç de provocar, des d'espolis manipulats, fins a conflictes diplomàtics de difícil solució. Així va passar, amb el dipòsit natural en que, des dels orígens dels temps venien estant tinguts, respectats i mantinguts, el nombrós grup de llacs que es troben disseminats, damunt dels pics i dels massissos, sembrats de cap a punta en la serralada pirinenca.

De pronto, todo amenaza alterarse –transcrivim, íntegrament, amb el seu lèxic original, com el trobem escrit, en l’explicació del conflicte, com va ésser publicat en una revista especialitzada de l’època-, hasta la paz bucólica del Valle. que mueve la gran industria eléctrica de la nación vecina, ha emprendido la tarea singular de desviar el agua que sale del Lago Lanos. En lugar de verter aguas, como dice la ley natural al rio Carol y correr sus aguas para fertilizar las tierras y los cultivos de la Cerdeña, el lago va a verter, en lo sucesivo, hacia el Norte, de modo para aprovechar la caída de las aguas”.

Els regants de la baixa Cerdanya protestaren l’espoli que les obres que es realitzaven per l’aprofitament energètic constituïa per les seves finques, prats i heretats (això passava l’any 1916). El litigi que es va plantejar no fou clos fins a la decisió arbitral del rei de Suècia, al 1957.

En compensació es va decidir la construcció d’un Canal de 5kms, per retornar del Alt Ariege, al riu Carol, 0,6mts/3 per segon. No va agradar la decisió però, hem de pensar, que es va acatar fins que, nous projectes de derivació i espoli provoquessin, anys més tard, una forta reclamació d’Espanya liderada per la “S.A, Canal d’Urgell”.

Així trobem que el dia 28 de juny de 1921 el Director del Canal d’Urgell va presentar, amb un extens i documentat al·legat, una instància davant l’Excm. Senyor Ministre de Foment en la que després d’exposar força arguments ben justificats senyala:

En cumplimiento, -transcrivim de l’original- de lo prevenido en el artículo II del acta del 26 de mayo de 1866, adicional al tratado entre España y Francia, el Sr.Presidente de los Pirineos Orientales remite a información de ese Gobierno Civil nota de la petición formulada por la “Compaigne Chemins de Fer du Midi”, para aprovechar las aguas del Lago Lanoux con destino a la producción de energía eléctrica para tracción en ferrocarril. Para ello se pretende la ampliación, como depósito de dicho Lago Lanoux, hasta un máximo embalse utilizable de 44.000,000 metros cúbicos, recogiendo las lluvias y nieves correspondientes a una cuenca de veintena de kilómetros cuadrados. El caudal de que pueda disponerse se utilizará en fábricas hidroeléctricas desaguando en el río Ariege, corriente de distinta cuenca principal que la del Carol o Arabó, que nutriéndose de dicho lago Lanoux, es afluente del rio Segre dentro del territorio español. Con lo que se proyecta, se afectará a los caudales de dicho rio Carol o Arabo y, consiguientemente a los del Segre, aguas bajo de la confluencia, en las distintas épocas del año...

L’extensa, una molt llarga i documentada explicitació, -com hem escrit ans-, de les peculiaritats, que no es dubti, alteraren el comportament natural dels processos establerts per la pròpia naturalesa, va acabar amb una sèrie de raonaments com:

1er.- Que en vista de todo lo expuesto, el suscrito, en la representación que ostenta, a V.E encarecidamente SUPLICA:

No procede a autorizar la derivación de aguas de la cuenca del rio Carol a la del Ariege, en Francia, por los perjuicios que dicha derivación ocasionaría a los riegos establecidos desde mucho antes de la firma de los expresados tratados en la cuenca del rio Segre y muy especialmente en la extensa comarca de Urgel”.

Els penúltims capítols de protesta seguiren perdurant fins molts anys després. En el nostre diari “La Mañana”; que es va implicar força en aquesta problemàtica de forma intensa i compromesa, es varen publicar, l’any 1955, una sèrie de comentaris, reportatges i entrevistes ben interessants sobre aquesta temàtica, però el cert és que, al menys, a nivell públic i popular; no es va saber que s’aconseguís res notori.

Així es va perdre i acabar un caudal d’aigua valuós pel nostre riu Segre que, el llac Llanós, quedà deslligat i absent d’aportar la seva contribució aquosa i amb ella, el seu protagonisme vital que durant tants anys tingué reconegut.

Han passat i passen els anys i ningú sap, a nivell de ciutadà del carrer, com està determinat el plet. Alguns regants espavilats de la comarca saben que quant manca aigua en anys de sequera, els queda, com a últim recurs, el recordar a França, que en deu l’aigua promesa, però aquí acaba tot. Està finat el plet? Vés a saber-ho..

Comentaris