La figura d’en Chávez n’és un exemple brutal. Per una banda, hi ha la demagògia estrafeta i exagerada de molta gent que, per exemple, s’hi refereix sistemàticament com si fos un dictador. I això, que deu ser el president en actiu que més vegades ha estat escollit democràticament per les urnes!! Per l’altra banda, hi ha la candidesa de qui el veu com un revolucionari integral i exemplar.
Però, si fem abstracció d’aquest context, tant costa d’admetre que -com tot altre personatge polític- Chávez té llums i ombres?
Les llums
Són clares: hem vist massa sovint com partits i líders quan arriben al poder intenten sobreviure-hi, deixant en segon terme la voluntat d’emprendre canvis profunds i necessaris. A Amèrica Llatina, a més a més, durant dècades el poder -generalment exercit de forma no democràtica- era una simple gestió per afavorir els interessos d’unes poques classes dominants. En els darrers anys, han arribat altres realitats polítiques a diversos governs del continent, directament vinculades a la realitat social. No es pot negar que Chávez ha tingut com a prioritat millorar les condicions de vida de les persones més desafavorides i pobres del país. Molta gent tradicionalment exclosa de la política i l’economia ha recuperat la condició de ciutadania. Això té molt de valor. I des d’un Occident on la corrupció política, l’aprimament de la democràcia i una economia al servei d’uns pocs són a l’ordre del dia, no crec que puguem donar gaire lliçons. Que en Chávez ha fet molt de populisme? I tant! Però, hi ha una cosa molt pitjor que fer populisme: ignorar les condicions de vida de la gent a l’hora de prendre decisions polítiques que els afecten.
Les ombres
També: el personatge ha mostrat i evidenciat tics autoritaris, messiànics, personalistes, militaristes i mancats de qualitat democràtica. En l’escena internacional, ha estat profundament reaccionari oposant-se, per exemple, a tímids avenços en clau de desarmament o aprofundiment dels drets humans. I seguint el lamentable ‘els enemics dels meus enemics són els meus amics‘ ha donat suport a personatges ben impresentables que són tant revolucionaris com jo monja de clausura. Sense anar més lluny, el suport incondicional al règim iranià (mentre massacrava la seva població en demanda de justícia i llibertat) clamava al cel per la seva indiginitat. En el fons, diria que molta gent que l’alaba al Nord ignora que en diversos àmbits i sectors d’esquerres de Veneçuela s’és profundament crític amb Chávez.
El paroxisme del pim-pam-pum arriba quan sembla que en Chávez esdevé indicador de si hom és neoliberal o d’esquerres. Si el critiques a fons ets dels primers. Si l’alabes sense mesura, senyal que ets del segons. El meu problema amb aquest esquema, és que precisament les importants crítiques que li faig són no per ser ‘radical i revolucionari’ o ‘massa d’esquerres’ sinó precisament perquè en Chávez hi veig ben arrelats molts dels tics, dinàmiques i actituds de la cultura política dominant.
Article de Jordi Armadans publicat al seu blog ‘Malgrat tot’
