Aixequen la persiana cada dia de l’any, convidant, sigui a la primavera, a l’estiu o a la tardor a tastar un bon bocí d’aquella dolçor que nosaltres encara associem tant a Nadal. El sabor de l’ametlla, l’avellana, la crema i el massapà, la xocolata o la ratafia, en les botigues de Torrons Vicens han traspassat les festes de final d’any per endolcir-lo tot sencer.
Però aquests dies, la calidesa de la seva llum i decoració i les infinites varietats d’ingredients que tan sorprenen, com el pernil, el formatge, els xurros o els xupa-xups dins d’una tauleta de torró, són l’objectiu de molta més clientela local. Perquè els turistes, a Barcelona, a Madrid, allà on sigui que hi hagi una botiga de torrons, ja pot ser agost, que també entren i en compren. I quan és Nadal, si en poden tornar a menjar, recordaran les vacances a Barcelona, a Madrid, on els van poder tastar per primer cop.
Per això es va alegrar tant la filla de l’Anna Maria Pujol quan va descobrir que a París, la ciutat on viu, hi havia també una botiga de Torrons Vicens. Després d’haver-los descobert, en una visita a Lleida, durant les seves vacances, en tornar a la capital francesa, buscava com poder-ne tornar a comprar, fent-se’ls enviar, a través de la botiga virtual. Però la sorpresa va ser confirmar que a París Torrons Vicens té una botiga a peu de carrer. I molt ben situada, a la vora del Sena, a només sis minuts a peu de la catedral de Notre Dame.
A Quai de la Tournelle, 21, el cartell de l’establiment diu: Nougat et chocolat depuis 1775. I, sobre la porta d’entrada, llegim: Elaboration artisanale, tradition familiale depuis 1775. És la carta de presentació de la tradició artesanal de Torrons Vicens i la família Velasco, que ha portat els sabors i el savoir-faire de l’obrador a Agramunt més enllà dels Pirineus. Abans d’entrar, la data de 1775 ja situa els parisencs en la història d’aquest dolç lleidatà.
En obrir la porta, el Leonardo Martín dona el seu bonjour a qui entra. Amb molta amabilitat, s’ofereix a explicar el que convingui, a presentar el que tenen al davant i a estirar una 'micona' -o el que es demani- de l’origen i emplaçament de Torrons Vicens. El producte se’l coneix bé, i sempre amb un somriure natural, demostra sentir-se molt a gust apropant aquests sabors a la clientela. Convida a tastar algun dels sabors que sobre una safata s’ofereixen cada dia. Alguns són sabors ben nous, desconeguts, que potser mai no hauríem associat al torró.
Pas mal de clients, bastants clients del Leonardo i del Jeremy, que també el trobem atenent darrere el taulell segons a quina hora, ja coneixen el producte. En entrar a la botiga, de vegades el seu somriure, la mirada il·luminada per la redescoberta, cercant clarament aquella tauleta, aquell sabor, aquell producte que els va agradar tantíssim, els delata. No és el primer cop que entren en una botiga de Torrons Vicens, hi varen entrar, potser a Barcelona o a Madrid i, passejant per la vorera amb vistes al Sena, a París, l’aparador de la botiga els ha fet una crida, una aclucada d’ull directa d’Agramunt, per entrar i tornar a assaborir el producte de la terra.
L’Anna Maria no hi havia entrat mai fins que la seva filla li va encomanar que hi anés a comprar-li torró. “Quan va tornar de Lleida em va dir: no saps com eren de bons els torrons que fan allà. I, quan va veure per Internet que aquí també en podia anar a comprar, m’hi va enviar de seguida”, explica aquesta, des d’aleshores, fidel clienta de la botiga de Torrons Vicens a París. Per a ella és un plaer -diu- fer aquest encàrrec, per a la filla, i per a tota la família i amics que es trobaran aquestes festes, i durant l’any també, en dinars i reunions que els apleguen al voltant d’una taula.
L’Anna Maria Pujol va néixer després de la guerra civil espanyola a l’Ariège, la terra del seu pare. Però la seva mare era de Barcelona, “del carrer de Cáceres, al barri de Sants”, precisa. Per això ella diu sempre que és meitat catalana, meitat francesa, tot i que sap bé que parla de la Catalunya Nord. Encara la commou el record dels exiliats que van creuar els Pirineus caminant. S’emociona pensant-hi. L’emoció també li arriba en sentir parlar català, perquè el Leonardo va néixer a Barcelona, tot i que des de ben petit ha viscut sempre a França. “Jo el català l’entenc perfectament, però el parlo molt malament. La meva àvia materna era de Múrcia i em parlava sempre en castellà”, explica l’Anna Maria.
Català, castellà, francès, i també l’anglès són llengües que es poden sentir a la botiga del Leonardo, inaugurada el mes de maig del 2015, i una de les tres que hi ha a França. El disseny i la claror d’aquests establiments els trobem també a les ciutats de Perpinyà i Tolosa.
