Parlem d'en David Fusté Vilella (Ponts, 1982), l’home-ocell que va aprendre a volar fa una quinzena d’anys, convertint-se en un dels pioners de Catalunya de salt BASE. La seva naturalesa aventurera el va dur a deixar la corda enrere durant l’escalada, on ja només se serveix de les seves mans per, finalment, evolucionar a un estat propi de les aus. Va renunciar a part de la seva naturalesa humana venent-se el televisor i la moto per adoptar unes ales, i amb elles va aprendre a saltar des de milers de metres d’altitud i a tota velocitat. L’entrevistem perquè ens expliqui com és viure allà dalt, més prop del cel que de la Terra, i què l’ha dut a desplegar les ales i a imposar-se davant del perill.
Com t’inicies en el món de l’escalada i el salt BASE?
Els meus pares eren gent de muntanya. El pare ja escalava, i jo vaig començar cap als 16 anys. Després em vaig iniciar en el paracaigudisme, l’any 2010, aprenent-ho tot sobre la caiguda lliure, la direcció del paracaigudes, etc. Al 2013 vaig començar a fer els primers salts BASE (nom procedent de Building Antenna Span Earth, és a dir, relatiu a qualsevol cos fix que no sigui una aeronau) i aleshores, a través de les xarxes socials, vaig conèixer Enrique Pastor i Richi Navarro, qui van ser els meus mentors a l’inici, quan era encara un esport més minoritari que actualment.
Com vas passar d’escalar a saltar?
Incialment, només escalava: era el meu esport principal. Ja duia un temps escalant sense corda i en alguna de les escalades em vaig adonar que anant-hi així, sol i sense res, era molt diferent que anar-hi amb un amic i amb corda: en el primer cas, tot és temps efectiu d’escalada. És a dir, que en lloc d’acabar d’escalar una via llarga a les 5 de la tarda com hauria estat habitual, quan hi anava sol i sense corda, a les 10 del matí ja l’havia acabat. Llavors, coses que semblaven impossibles em van començar a semblar possibles. Si la part més lenta era baixar, el que seria increïble seria saltar un cop hagués arribat a dalt. Quan vaig pensar en aquesta idea, encara no hi havia massa informació sobre com fer-ho, però vaig esbrinar que es tractaria de fer salt BASE. Em vaig vendre el televisor, la moto... Tot! I em vaig pagar un curs de paracaigudisme. Vet aquí on tot va començar.
Evidentment a Catalunya vas ser un pioner.
Quan vaig començar, cap al 2013, potser érem 5 saltadors a Catalunya, i 10 o 15 a Espanya. Érem els primers i ho teníem tot per “obrir”. Gairebé ningú havia saltat des de la majoria de parets. Obrir un salt m’agrada molt perquè has de fer càlculs: sobre l’alçada, si pots arribar volant amb el paracaigudes al punt d’aterratge... Tot això es fa amb un làser i mapes orogràfics. Als inicis vaig estar molt temps obrint salts aquí, a Catalunya, i vam crear fins i tot una pàgina a la Viquièdia amb tots els salts d’Espanya. A Catalunya, València i Aragó és on es concentren la major part de salts perquè són zones més rocoses. Més tard, em vaig aficionar al wingsuit -vestit ala-, i per altres coses de la vida, vaig treballar per una empresa de París i vaig anar a viure a Chamonix, als Alps, on hi ha salts molt alts i amb molt temps de vol. Però el salt BASE continua sent un esport minoritari, per les barreres mentals i econòmiques. Avui a Catalunya continuem sent pocs saltadors actius, segurament entre 20 i 30.
Tens un lloc preferit des d’on saltar?
Si n’hagués de triar un de Catalunya, triaria Mont-Rebei, perquè tenim 1.000 metres de desnivell i podem saltar amb el tratge d’ales. Però no perquè un salt duri més ha de ser millor necessàriament. De vegades, un salt de 2 segons t’aporta més que un salt d’1 minut, perquè és un lloc especial. Vilanova de Meià, per exemple, que t’ofereix 16 salts diferents, és per mi un d’aquests llocs: és el lloc on vaig aprendre a escalar, i encara que tots els salts són baixets, són intensos a nivell de sentiments.
Com et prepares mentalment abans de fer un salt?
Crec que la forma racional de gestionar-ho es fent bé les coses. Hi ha un procés a seguir: tu pots saltar molt des de l’avió i entrenar molt amb el tratge, i abans de saltar des de la paret, hi ha un pas intermedi molt més segur que simula un salt BASE, que és saltar d’un globus aerostàtic. El globus aerostàtic ens permet apropar-nos a la sensació que tindrem a la paret, sense vent i sense la velocitat de l’avió. Després, quan començes a saltar des de parets, hi ha parets i parets: n’hi ha de més i de menys segures. Pots dedicar més temps a les segures per fer-ho el millor possible quan arribis a una paret més difícil, tenir la seguretat d’haver fet els deures i saber que saps com procedir. L’esport ja és molt perillos de per si, com per no fer les coses bé.
“A nivell tècnic sí, però a nivell mental, ja no sé si es pot entrenar; si ho sents ho sents, i si no ho sents, no ho sents. El fet de trobar-te al precipici i haver de fer un pas endavant per prendre l’impuls per tirar-te és un filtre: és bastant poc natural per l’ésser humà, així que no tothom és capaç de fer-ho”
Hi ha algun salt que t’hagi marcat especialment?
N’hi ha més d’un, però hi va haver una vegada que, quan es va obrir el paracaigudes, em vaig posar a plorar de l’emoció. No m’havia passat mai! [riures]. Va ser quan vaig saltar del Mont Blanc a Chamonix. És un salt que costa molt de repetir. El va obrir un noi francès el 2016 i presenta una gran dificultat per l’accés, el clima, el vent... És molt difícil trobar condicions favorables per saltar a 4.500 metres, on se situa aquest salt. Per arribar-hi, has de pujar pel Mont Blanc i després baixar per l’altre costat. El punt del salt és cap a la part italiana del Montblanc. Els dies previs tens molta pressió per mirar el temps, preparant-te per arribar-hi (has d’arribar abans que el sol comenci a escalfar massa, perquè llavors el vent bufa més fort), per la incertesa de si ho trobaràs -perquè no hi ha un mapa que et porti al punt del salt-... I quan arribes, trobes una pendent de roca, de neu i gel que és complicada de descendre i no tens clar exactament on està el punt del salt. I també podria ser que arribessis i haguessis de retirar-te. Fins que no ets allà a punt de saltar, carregues amb una pressió gegant, afegida a la pròpia del salt en si mateix, que és la guinda del pastís. Per això, quan saltes i tot ha anat bé, sents un alleugeriment increïble de tota aquella pressió que arrossegues de fa dies. Aquest salt des del Montblanc l’han fet, que sàpigui, 4 o 5 persones des del 2016. És molt poc habitual.
Teniu algun grup on compartiu les vostres experiències?
Sí, tenim l’Associació Espanyola de Salt BASE, que al final és com un grup de coneguts amb qui compartim aquesta afició. Es fan activitats cada mes, quedades per saltar... Cada país té la seva associació, i hi ha grups a les xarxes on es comparteix informació rellevant; per exemple, si hi ha hagut algun incident, perquè tothom puguem aprendre de l’experiència. Malauradament és un esport perillós i de cada accident se n’ha de treure un aprenentatge. En aquests grups, també debatem sobre com millorar la seguretat de la disciplina. Alguna vegada que m’ha passat alguna cosa que ha fet que se m’obrís malament el paracaigudes, per exemple, ho he compartit per saber què ha passat exactament. Normalment, també portem càmeres que ens permeten enregistar els salts en vídeo i estudiar-los posteriorment.
“La paret és un entorn molt més perillós per saltar que no pas un avió [...]. En el moment del vol, tot és molt ràpid; en els salts més alts que tenim al món, des d’una muntanya, aconseguim uns 2-3 minuts màxim de vol, perquè anem a 200 km per hora”
Quines són les teves properes metes?
Tinc molts salts a la llista, sobretot alpins, on l’accés ja és complicat pel moment de l’escalada en si, dificultat sumada a la d’arribar a dalt amb bones condicions per saltar. A França, Suïssa, Itàlia... Em queda moltíssim encara per fer per allà.
Solo BASE, From Climbing to Jumping - Documental
David Fusté Vilella i el seu amic Turko compten ja amb el seu propi documental, Solo Base: From Climbing To Jumping. Dirigit per Xavier Coll, el documental -altrament un tribut a Dean Potter, fundador d’aquesta modalitat extrema-, mostra el seu camí cap a les cotes més altes, allà on rauen els somnis, però també el seu gran respecte per la naturalesa i els animals i la seva mimesi amb l’entorn natural. El podeu veure aquí.
