El Breviarum Ilerdense fou la primera obra sortida de la impremta a la ciutat de Lleida. També és el llibre litúrgic imprès més antic conservat a Catalunya. Aquest incunable, com es designen els llibres publicats abans de l’any 1500, va ser imprès per Enric Botel de Saxònia el 16 d’agost de 1479.
La bellíssima edició es va fer sobre vitel·la, la qualitat més fina de pergamí, imitant els còdexs manuscrits. Les seves lletres capitals alternen els colors blau i vermell, incorporant aplicacions daurades i ornamentació floral. La tipografia emprada imita l’escriptura gòtica i la doble columna que es feia servir en aquests manuscrits eclesiàstics. Als inicis de la impremta, els llibres s’acabaven de completar a mà. Es reservava un espai en blanc per a les caplletres i es marcava el lloc amb una lletra minúscula. Sobre aquesta, es pintava després la majúscula en color i en un cos de lletra més gran. Altrament, s’embellien amb orles i dibuixos d’aquelles que iniciaven les parts destacades de l’obra. També es podia afegir l’escut nobiliari de la nissaga del propietari de l’exemplar. Els rubricadors afegien manualment les rúbriques vermelles i els calderons. De vegades, actuaven com a correctors dels errors que detectaven en el text, i podien afegir taules i índexs per completar l’obra.
Antigament, el breviari era l’aplec en un sol llibre dels diversos manuscrits necessaris per a la pregària coral de l’ofici diví, fos en un cor catedralici o en un monestir. Els breviaris secundum consuetudinem d’una diòcesi eren gairebé d’obligada edició per tal de deixar fixada, d’una manera canònica i amb molt poques còpies, la tradició litúrgica pròpia. El llibre està dividit en quatre parts: temporal, comú del temps, santoral i comú dels sants. La importància d’aquest text litúrgic es fa palesa en el fet que sovint va ser un dels primers llibres editats, com s’esdevingué en el cas de Lleida. A Tarragona, l’arquebisbe Pere d’Urrea manà fer un missal i un breviari en 1483, que foren editats a la ciutat, segons les consudetudines Ecclesie Tarraconensis en 1498, per l’impressor Joan Rossembach. L’any 1500, el Breviari d’Elna va ser el primer llibre publicat en català a Perpinyà.
A l’Arxiu de la Catedral de Lleida es conserven dos antics manuscrits del breviari del Capítol lleidatà. Un de finals de segle XIII, i l’altre datat el 1451. En aquest darrer, es declara per escrit haver estat fet a instància d’Arnau Porta, prevere beneficiat de la Seu de Lleida. Va ser obra del copista o cal·lígraf Pere Guixard i s’especifica que concorda paraula per paraula amb l’original. En canvi, en el colofó de l’obra de l’edició impresa s’esmenta al prevere Llorenç Fornés com a supervisor i a Antoni Pallarès, campaner de la Seu. Només es coneixen dos exemplars del Breviari Ilerdense: un d’incomplet, que es custodia a la Catedral de Lleida, i un altre que es troba a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona (Inc 582).
El darrer ostenta l’escut del seu propietari, Manuel de Montsuar (Lleida, 1410- 1491), que va ser canonge de Girona, degà de Lleida per més de 40 anys i president de la Generalitat de Catalunya en el trienni 1461-1463. Culturalment, Montsuar, que s’havia doctorat en dret civil i canònic a la Universitat de Bolonya, impulsà l’Estudi General de Lleida, del qual fou nomenat lloctinent de la cancelleria. Va ser un dels humanistes que col·laboraren en l’establiment de la impremta a Lleida i segurament contribuí a l’edició d’aquest incunable.
Al segle XVII, el llibre estava en mans d’un altre eclesiàstic, car figura en la biblioteca de Josep Jeroni Besora (Barcelona - 1665), canonge de Lleida, bibliòfil i erudit humanista, que també fou president de la Generalitat (1656). Besora va llegar el seu ric patrimoni bibliogràfic, format per més de cinc mil volums, al convent de Sant Josep de carmelites descalços de Barcelona. Ho va fer amb la condició que poguessin ser de consulta pública. Aquesta important donació convertí la biblioteca del convent carmelità en una de les més importants de Barcelona i una de les primeres públiques de la ciutat: en el moment de la desamortització dels béns dels religiosos, el 1835, la biblioteca carmelitana estava formada per 31.571 llibres.
El 1796, Fray Francisco Méndez (O.S.A.) ja ressenya l’existència d’aquesta obra en la seva història de la tipografia hispana: “Este rarísimo Breviario, impreso en vitela, existe en la librería de los RR. PP. Carmelitas Descalzos de la ciudad de Barcelona, Letra N, núm. 125, según que de él tengo nota”.
A finals del segle XVIII o, a tot estirar, durant el primer terç del segle XIX, el Capítol catedralici de Lleida va demanar notícia d’aquest exemplar del breviari per contrastar-lo amb el seu propi, considerat incomplet.
La nota del bibliotecari carmelita està transcrita en el volum manuscrit de 1451: “Realmente existe en esta nuestra biblioteca de PP. Carmelitas Descalsos de Barcelona, el Breviario de que se pide noticia, pero no en la letra N, n.125, sino en la letra R, n.100. Está en vitela. 1 tomo en quarto bastante voluminoso, muy bien tratado [...] No trahe prefacio ni prospecto alguno al principio, ni se encuentra haya sido copiado de otro breviario, está escrito en letra lemosina, empesando en el orden siguiente...”. Una altra nota, escrita al principi del breviari manuscrit de 1451, indica que “se cotejó este Breviario con las notas, sanctoral y letanías con el Breviario existente en la librería de los PP. Carmelitas Descalsos de Barcelona impreso en Lérida en el año 1479 por Enrique Botel, saxón, y se halló contenía lo mismo”.
Cal remarcar la importància de la biblioteca del convent de Sant Josep dels carmelites descalços de Lleida. Els seus fons més importants procedien de la donació, l’any 1786, del canonge penitencier de la Seu de Lleida, Josep Xavier Marí, també amb l’expressa condició que la biblioteca conventual fos oberta al públic. Actualment, 318 exemplars amb l’exlibris manuscrit del canonge Marí són en dipòsit a la Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona, on s’integraren procedents de l’antiga biblioteca conventual.
La història dels carmelites descalços catalans està molt lligada al món del llibre. D’una banda, és evident la importància de les seves biblioteques. D’altra banda, pel fet de tenir impremta pròpia des de 1723 fins, almenys, 1817 també ho està per haver encapçalat, des de 1745, una de les iniciatives tipogràfiques més rellevants del seu temps: la Fàbrica de Foneria de Lletra d’Impremta, que proveïa impressors d’arreu del Principat: Altés, Campins, Surià i Piferrer, de Barcelona; Canals i Barber, de Tarragona; Oliva i Bro, de Girona; la Universitat de Cervera; Morera, de Vic; Capó i Frau, de Palma; Compte, de Reus; i Planas, d’Olot. Un altre fet remarcable va ser la invenció del carmelita descalç fra Joaquim de la Soledat d’una màquina d’impressió anomenada Carmelitana (1823), les excel·lències de la qual motivaren que el rei Ferran VII en demanés una d’igual per a la Real Imprenta de Madrid. La Fàbrica continuà les seves activitats productives fins a l’any 1856, dirigida pels mateixos germans de lletra, com se’ls coneixia popularment, però exclaustrats des de 1835.
Actualment, podem fruir de la totalitat d’aquest incunable, gràcies a la digitalització de l’exemplar conservat a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
