La periodista Txell Feixas (Mediona, 1979), corresponsal a Beirut (Líban) per Catalunya Ràdio i TV3, ha apropat les històries de ‘Dones Valentes’ a les llars catalanes perquè puguin conèixer què suposa ser dona i feminista a l’Orient Mitjà. En el llibre amb aquest títol, Feixas fa un recull de quinze històries personals que ha conegut durant els seus quatre anys de corresponsal a Beirut com a homenatge a dones sotmeses però valentes; homenatge que va ser el títol de no ficció més venut al portal ‘Llibreries Obertes’ el darrer Sant Jordi. “El llibre intenta trencar estereotips de gènere, de religió i de regió”, explica Feixas.
Pregunta (P). Què tenen en comú les ‘Dones Valentes’ que donen nom al llibre?
Resposta (R). Les dones valentes d’aquest llibre són una quinzena però podrien ser centenars. Volen ser dones en països on no les volen dones. I volen ser valentes en països on no se’ls ho permet. Són gotes malaies que acaben tenint una força impressionant col·lectiva que és capaç de trencar un roc com el masclisme. El llibre no només és un conjunt de relats sinó que també és un retrat polític de les esquerdes que elles es troben i a través de les quals aconsegueixen passar.
P. Com ha trobat aquestes històries en el marc d’un context polític gens interessat en què es coneguin?
R. Són dones que estan en països on no els agrada que parlin. Començant per la seva pròpia família, comunitat o barri. Seguint pels poders, els governs de torn. El que m’ha facilitat molt accedir a elles és ser dona. Molta gent em diu: “Deu ser molt difícil treballar-hi”. Per a mi ho és en petiteses que pots sortejar. En canvi, el major avantatge per accedir a aquest tipus de dones valentes és ser dona perquè elles empatitzen amb tu.
P. Com s’ho ha fet per separar la part professional de la personal? Ha establert un vincle sentimental amb les dones?
R. I tant! Tant a la feina de corresponsal com a l’hora d'escriure aquest llibre. No pots separar què és la professió i què és la persona. Hem intentat seguir la pista de la majoria de dones, com el cas de la nena refugiada siriana. Té 13 anys, és cap de família i, junt amb els seus germans, sobreviuen venent coses als carrers de Beirut. Ara fa uns dies, els vam portar menjar i bàsics en mig de la pandèmia perquè no poden vendre al carrer. No crec que sigui incompatible relacionar-te amb la gent amb la qual expliques històries. Elles s’obren per entregar la seva intimitat, l’única cosa que no els han pogut prendre.
P. Quina és la història que més la va remoure?
R. La història de la Hiyam, la jove que va ser segrestada tres vegades per diferents gihadistes, violada reiteradament i finalment va quedar embarassada d’un d’ells. No em podia imaginar com es pot passar aquest infern sense desmuntar-se. Quan va tornar a la seva comunitat yazidita, va trobar que la gent propera la criticava per l’estigma que havia adquirit, per estar en estat islàmic. L’acusaven d’haver portat al món un fill de qui volia aniquilar-los. La van obligar a deixar el fill fora. Em semblava molt estrany com podia sobreviure aquell infern. El dels gihadistes i també el dels prejudicis.
P. Vostè assegura que la lluita de les dones s’ha de fer a tres esferes: la política o de l’Estat, la del carrer i la privada. Quina complexitat té cadascuna al món àrab?
R. Al món àrab, les tres fases són molt complicades. La del govern perquè normalment està dirigit per homes. La política feminista no hi té cap tipus de cabuda ni interès. La presència de dones és bastant habitual en molts governs de la regió, per estrany que sembli. Però estan posades a nivell decoratiu o per fer una quota. A l’Afganistan, al parlament, moltes són dones. Però mira les polítiques “per a dones” que estan fent... no és garantia de res. El carrer jo crec que és el més fàcil perquè només es tracta de cridar. Surts al carrer, te la jugues, però crides per uns drets que després caldrà veure si s’apliquen o no. I és molt més complex a casa perquè és la revolució en essència. El que passa a casa teva és el que acabaràs plasmant a la resta de les esferes.
P. De la seva experiència sobre dones a l’Orient Mitjà, quina relació extreu del vincle entre el feminisme i la religió?
R. És un debat delicat, aquest. Jo crec que totes les religions monoteistes no deixen en molt bon lloc a la dona. Tendim a fixar-nos només en algunes religions. Molta gent dins d’aquestes religions en fa ús, però no tothom. També el concepte de la simplificació, per mi absurda, de la dona i el vel. El fet que una dona porti vel no la fa incompatible amb defensar els drets de les persones i els drets de les dones. El llibre intenta trencar aquests estereotips de gènere, de religió i també de regió.
P. En els quatre anys de feina com a corresponsal, ha viscut en primera persona experiències masclistes mentre exercia la seva feina?
R. Me n’he trobat algunes. Et generen ràbia i impotència, alguna llàgrima de frustració. Amb els quatre anys que porto aquí, ja les veig venir, les vas trampejant. Quan vam anar a l’Iraq, vam veure que molts equips formats íntegrament per homes ens avançaven i passaven per davant nostre. Jo vaig sempre acompanyada de dos homes més, el productor i el càmera. Però jo soc dona. La gent que hi havia al checkpoint pensava: “A veure si aquesta noia es cansa, torna enrere i s’adona que això no és per a ella”. Com que estàvem allà, resistint i persistint, al final ens van deixar entrar. O a l’hora de fer entrevistes. Jo faig les preguntes amb el micròfon però els homes entrevistats no em miren a mi, no em volen mirar a mi. Al final, acabem decidint que el productor agafi el micròfon.
P. Té pensat continuar explicant històries de ‘Dones Valentes’?
R. De fet, continuo explicant històries de dones valentes en les cròniques de TV3 i Catalunya Ràdio. No em cal fer un nou llibre. El fet d’haver-les explicat durant aquests anys va provocar que alguns veiéssim que hi havia un llibre, en això. Estic contenta perquè la mirada a Beirut la tenim posada en les dones d’aquest tipus i ho continuarem fent. Seria molt bonic poder seguir què se’n fa d’aquestes dones valentes de la primera edició del llibre.
Vídeo: Marina Rodríguez / Clack - AMIC
