Vaig començar la carrera de Microbiologia a la Universitat, però en poc temps, vaig començar a anar malament amb els estudis.
De fet, no sabia el què em passava i no acabava d'estar còmode en situacions habituals de la vida quotidiana.
Per intervenció dels meus pares, vaig anar a un professional, un psicòleg que em va diagnosticar la depressió. Amb ell vaig començar a fer tractament, però veia que no millorava la meva situació.
Vaig decidir deixar els estudis i començar a treballar. Llavors va ser quan es va agreujar la depressió.
En l'àmbit laboral m'he trobat equips que m'han donat totes les facilitats possibles i m'han tractat com un treballador més; per contra, he viscut altres experiències que no han estat sensibles a la meva salut mental, i m'han acomiadat pel fet d'estar de baixa una setmana.
Les persones que han viscut un cas de trastorn mental proper estan més conscienciades, però les persones amb les quals no ha estat així, no saben com gestionar-ho correctament.
En aquell moment vaig internar en un centre de salut mental privat, ja que necessitava allunyar-me del meu entorn. Havia arribat a un punt en el qual la situació era insostenible, tant per ell com per a mi.
Durant l'estada en aquest centre, van passar circumstàncies molt delicades en la meva vida, com ara que es va morir la meva àvia materna, amb la qual hi mantenia una relació molt estreta.
Va deixar el centre on estava i vaig ingressar a l'hospital de dia de la Unitat de Psiquiatria de l'Hospital de Santa Maria de Lleida. Vaig romandre-hi uns mesos fins a aconseguir l'alta, tot i que hi he d'anar a fer seguiment. Al Santa Maria, on em van ajudar moltíssim, va ser precisament on em van diagnosticar el trastorn límit de la personalitat.
Posteriorment vaig entrar al Servei de Rehabilitació Comunitària de Mollerussa, i fa uns mesos que estic força estable. Amb ajuda, però a poc a poc vaig millorant. Actualment visc sol en una casa de la meva família. També formo part del projecte de l'associació TALMA, on em donen un cop de mà en trobar feina. M'agradaria, en un futur no gaire llunyà recuperar plenament la meva autonomia.
Crec que 'gràcies' la COVID-19 s'ha fet més evident el gran nombre de persones que sofreixen trastorns mentals a la nostra societat. Hi ha més persones que ho han vist de prop i que ho han patit. Tot i això, queda molt camí perquè es vegi com una malaltia més. Quan algú es trenca el braç, el seu problema de salut és molt evident; en canvi nosaltres, els qui patim trastorns mentals, no ens embenem el cap ni ho exterioritzem físicament, però estem igualment malalts.
És molt important seguir donant visibilitat a aquestes situacions i posar-les al debat públic.
De fet, darrerament, en una de les assemblees del Servei de Rehabilitació Comunitària de Mollerussa va sorgir la idea de fer un mural que contribuís a fer visibles les malalties mentals al carrer. Aquest finalment va materialitzar-se juntament amb l'associació de Salut Mental Pla d'Urgell i la participació de l'artista social Llukutter. Tots plegats vam consensuar el leitmotiv 'No som', no som etiquetes, sinó persones que 'Tenim i convivim' amb les malalties mentals.
Voldríem que la societat no ens mirés diferent, amb alguna de les seves màscares, sinó comprenent la nostra humanitat. Que vegin al Borja de veritat, no al malalt.
