10.12.2019 |

El petó

Una treballadora en vaga de Cervera, tancada a la seva fàbrica, es va permetre un moment per besar la seva parella a través de la reixa

Cervera, una treballadora en vaga es permet besar la seva parella a través de la reixa
Cervera, una treballadora en vaga es permet besar la seva parella a través de la reixa

La vida està plena de fotografies que passen pel davant. Sols una minúscula part es pot acabar immortalitzant amb la càmera. La resta, a penes queda a la retina. Al final, un s'adona que hi ha més fotos perdudes que capturades. Però suposo que aquí rau la gràcia de la fotografia, com si es tractés d'una cacera. L'any 2002, vaig caçar un petó. Un petó molt significatiu.

De petons n'està plena la història de l'art. Des del famosíssim petó de Rodin, fins als d'Eduard Munch, Toulousse Lautrec, Gustav Klimt i, fins i tot, un de Picasso. I òbviament en fotoperiodisme n'hi ha també una bona mostra, com el del popular (i controvertit) petó a Times Square, d'un mariner que celebrava la fi de la Segona Guerra Mundial assaltant a una infermera. O el petó fraternal del 79 entre els líders socialistes Erich Honecker i Leonid Brezhnev durant la commemoració del 30è aniversari de la República Democràtica Alemanya.

I jo pensava que l'any 2002, innocent de mi, havia capturat un petó únic. Un instant fugaç que va durar una dècima de segon entre una reixa que representava la lluita contra el sistema econòmic i la precarietat laboral. En definitiva, un missatge d'amor contra la injustícia. Es tractava d'una treballadora de la Lear, una empresa que donava feina a més de mil treballadors a Cervera (la Segarra) i que havia anunciat el seu tancament innegociable. Havia decidit traslladar tota la seva producció a l'Europa de l'Est, on els sous són més barats.

La treballadora en qüestió, com la resta dels seus companys i companyes, s'havia tancat a les instal·lacions de la fàbrica per pressionar la directiva i evitar l'acomiadament massiu. O, si més no, esgarrapar una indemnització justa.

Mentre passaven lentes les hores dins aquella fàbrica, va aparèixer un jove mecànic a l'altre cantó de la tanca. Era la parella d'aquella noia i venia a saludar-la. En uns pocs segons es van mirar, es van atansar, van dir-se quatre paraules i es van acabar fent un petó als llavis. I jo, era amb la càmera preparada en el moment precís i al lloc adequat. Com a fotoperiodista, vaig gaudir plenament d'haver capturat aquell moment. Vaig caçar un petó fantàstic.

Dues dones jueves es feien un petó de comiat abans de ser deportades d'un gueto nazi de PolòniaPerò temps després d'aquest atac de satisfacció personal, vaig adonar-me que molts anys enrere algú altre havia fet una foto gairebé idèntica. Dues dones jueves es feien un petó de comiat abans de ser deportades d'un gueto nazi de Polònia als camps d'exterminació. Se'l van fer a través d'una reixa, molt semblant a la de Cervera, per cert. Era l'any 1940 i la foto la va fer un tal Mendel Grossman, un altre jueu, també entre els deportats, que va morir cinc anys després, exhaust i malalt en un altre camp nazi.

En adonar-me d'aquesta semblança no buscada, vaig arribar a la conclusió que en la fotografia d'avui en dia està gairebé tot fet. Sols hi ha espai per a variacions. Però gairebé gens per a les descobertes. Tot ja està més que inventat.

Comentarios