Opinió

Benvinguts (?) refugiats, a la vella Europa

OPINIÓ
photo_camera OPINIÓ

Fa uns dies, un crit d’alerta humanitària ressonava de nou a les nostres consciències.

El president de Turquia, Erdon, havia obert les fronteres del seu país, i empenyia a milers i milers de refugiats a la frontera amb Grècia. El país hel·lènic, al seu torn, suspenia el sistema d’asil i sembla que vol aturar de totes les maneres possibles una altra gran entrada de refugiats, com la del 2015.

El resultat és més de 25.000 refugiats siris, afganesos, iranians i somalis repartits entre els escassos 200 kilòmetres de frontera que separen aquests dos països mediterranis.

I aquí és quan ve la notícia: dos refugiats eren disparats a la frontera entre Turquia i Grècia per part de la policia hel·lènica. Alguns mitjans de comunicació se’n feien ressò esmentant que s’havien produït dues morts a trets.

Morts, com si es tractés de morts naturals, o d’un accident de trànsit. I no, no es tractava d’això. Es tracta de dos assassinats! Diguem les coses pel seu nom, i si convé en negreta i majúscula.

Aquesta dramàtica situació, òbviament, és negada pel govern grec, que s’espolsa les responsabilitats, i diu que Turquia s’inventa notícies falses, mentrestant la Unió Europea fa el que millor sap fer en situacions de solidaritat: mirar a un altre costat. De fet, la mateixa presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, va agrair les actuacions de la policia grega i els guardacostes, i va avalar la mà dura contra els migrants.

Una situació gravíssima que s’uneix a tantes altres de dantesques que sofreixen en la seva pell els refugiats, com ara que es llencin pots de fum als seus nens per allunyar-los de les fronteres i atemorir-los, que no tinguin ni pa per menjar, ni amb què escalfar-se, ni on dormir.
 

I si ens imaginéssim la nostra vida sent refugiats

Pura misèria i desconsolació, aquest és el present i el futur d’aquests migrants que vés a saber quan deixaran de ser-ho.

Els polítics, els poderosos de sempre i de torn, en són els culpables. Però també nosaltres, per no saber fer més el què està en les nostres mans. Per no collar als de dalt, exigir-los mesures i solucions immediates. Per no mobilitzar de veritat la força que tenim com a poble, i que està adormida sota els poquets drets de l’estat del benestar que ens deixen tenir, i que ens queden.

Aquesta és l’Europa que dóna la benvinguda als refugiats. Una Europa sense memòria, que fa 80 anys alçava camps de refugiats per als espanyolets i espanyoletes, no ho oblidem. Després perseguia a jueus, polítics dissidents, i tantes altres ètnies i postures no ben vistes pels governs de torn. Una Europa on també hi ha hagut caceres de bruixes comunistes i sindicats, que  encara es posa els pèls de punta per tot allò sofert i no explicat dels Balcans. Una Europa que ha empès a tots els seus ciutadans i ciutadanes a la participació de guerres potscolonials, injustes i que afavoreix únicament butxaques dels poderosos. Una Europa que permet presos polítics escollits democràticament, i que no actua amb prou contundència davant de les posades de pota i les injustícies dels seus Estats membres. Aquesta és la vella Europa, o si més no, una part, la part que porta el timó.

L’oligarquia europea té el cor podrit

Sap molt de greu ser conscient de la bena que ens tapa els ulls, ens ensorda i ens atonta –quina paradoxa, igual que l’al·legoria de la justícia–.

Ningú marxa de casa seva si en ella s’hi troba bé. Quan d’aleatori és tot.

I si haguéssim nascut a l’altra banda de la frontera? Com seria el nostre dia a dia? Ens imaginem marxant de casa nostra entre bombes, sofrint la pèrdua de tot, fugir amb allò posat al damunt, amb part de la família dispersa arreu del globus, i l’altra morta. L’angoixa i la depressió serien les nostres companyes de camí. I per humanitat, qui ens ajudaria? Sort de les ONG’s i altres organitzacions solidàries –les de veritat–, perquè si el nostre destí depèn de les cúpules polítiques, ho tenim ben magre.

Com ens sentiríem si ens miressin com uns estranys, com uns lladres sense llar, que venim a treure llocs de feina i a viure de les subvencions –i tantes altres bajanades racistes i xenòfobes que es diuen amb ‘normalitat’ i ‘impunitat’–, que ens jutgessin amb menyspreu, com si ens haguessin de perdonar la vida?

Sembla mentida quan l’hipòcrita és l’oligarquia europea, envoltada de luxes i altres frivolitats innecessàries, que va de selecta, poderosa i intocable. No comprenen quan de fràgil és l’estabilitat d’un país, d’una societat i d’un mateix.

No normalitzem més la violència ni la intolerància! Actuem d’una vegada, fem-ho trontollar tot!
Europa real (la dels pobles), desperta!

Comentaris