D'entre la varietat de reaccions que la Via Catalana ha suscitat, en destaca la reiterada al·lusió a la “majoria silenciosa” que han fet alguns membres del govern espanyol i bona part dels propagandistes del Partit Popular que disfressats de periodistes disparen a tort i a dret des dels altaveus que tenen a la seva disposició.
El concepte majoria silenciosa va néixer als anys 60, quan el President dels Estats Units Richard Nixon necessitava contrarestar la creixent oposició a la intervenció nordamericana al Vietnam. Enfront l'aparició dels moviments pacifistes i les diferents formes de resistència al conflicte bèl·lic, l'equip de Nixon va considerar oportú fer passar gat per llebre, de manera que tota la gent que no sortia al carrer ni es manifestava per la pau -s'interpretava- donaven el seu beneplàcit a la guerra.
D'aquesta manera de pensar, en filosofia, se'n diu fal·làcia. Una fal·làcia es defineix com una forma d'argumentació defectuosa, com un conjunt de paraules disposat per a enganyar. I l'apel·lació a la majoria silenciosa és una forma de fal·làcia coneguda des del temps en que les gallines tenien dents.
En concret, es tracta d'una perversió de l'estructura condicional bàsica coneguda com a Modus Ponens: “Si passa A, llavors ha de passar B”. Per exemple, imaginem el cas següent: “Si avui és dissabte (A), menjaré pollastre rostit (B)”. Donat aquest cas, poden succeir dues coses; en primer lloc, que sigui dissabte (A) i, per tant, la conclusió necessària serà menjar pollastre rostit (B). Però, què succeeix si avui no és dissabte (no A)? Aquí és on es dóna el salt lògic, la fal·làcia d'arribar a la conclusió que, per tant, no menjarem pollastre rostit. L'argument condicional, en realitat, tan sols ens diu que és obligatori que si es dóna A aleshores es doni B. O sigui, que si es compleix A -que sigui dissabte- per força s'haurà de complir B -menjar pollastre rostit-. Però en cap cas podem deduir amb correcció lògica que si no es dóna A, per força tampoc no es doni B. Pot ben passar que avui no sigui dissabte però, tanmateix, mengi també pollastre rostit.
En definitiva, avisats com estàvem per la organització de la “Via Catalana” que tot aquell que formés part de la cadena humana seria considerat independentista, què passa amb els que no hi van anar? Doncs lògicament, només podem concloure que tan aviat poden ser independentistes com no ser-ho, i en cap cas incórrer en la fal·làcia de creure que tots els que no hi van anar -la “majoria silenciosa”- no són independentistes. Aquest tipus de fal·làcia la comprenen sense gaire problema els meus estimats alumnes de l'assignatura optativa de Lògica, a 4t d'ESO.
