En un recent article del borgenc Marc Macià sobre la presència de vestigis i indrets de memòria vinculats a la figura del 122è president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià a les terres de Ponent, l’historiador hi suggeria la innovadora idea de crear una ‘Ruta Macià’ a les nostres comarques. Parlem-ne, doncs.
Aquesta ruta intercomarcal abraçaria un conjunt d’espais vitals, centres d’interpretació i obres civils impulsades en l’etapa d’enginyer militar del president que es troben disseminats per pobles de les Garrigues i el Segrià, incloent, almenys, l’Espai Macià a Les Borges Blanques, el Dipòsit d’aigua de Puigvert de Lleida, el Pont vell o Pont del President Francesc Macià a Seròs, la Fàbrica Viladés a Alfarràs i, com a colofó, Cal Macià, la casa familiar del president a Vallmanya, a Alcarràs. Es tractaria d’un pol d’atracció cultural i turística de primer ordre per a les comarques de Ponent que, al mateix temps, seria perfectament compatible amb una més que possible ‘Ruta Macià’ d’àmbit de Països Catalans, que tot just s’entreveu arran de l’adquisició de Vila Denise, a Prats de Molló, la casa des d’on el carismàtic polític va preparar l’operatiu que pretenia proclamar la República Catalana el 1926. La ruta transfronterera hauria d’incloure necessàriament diversos indrets de memòria situats a Vilanova i la Geltrú, la Casa dels Canonges a Barcelona, i els abans esmentats Espai Macià i la finca de Vallmanya, tots ells espais de referència lligats a la vida i compromís polític del més estimat dels presidents contemporanis de Catalunya.
No cal anar gaire lluny per veure com països propers han fet del turisme de memòria una activitat educativa i de formació de la consciència cívica al voltant dels valors republicans de la llibertat i la democràcia, que els genera una important activitat econòmica directa i indirecta. A França, les referències a la Résistance contra els nazis són presents a pràcticament totes les poblacions dels Pirineus o del massís del Vercors, prop dels Alps, farcits de memorials, museus i espais de memòria que en rememoren la lluita.
A Catalunya en tenim exemples reeixits, com és el cas dels espais de memòria de la Batalla de l’Ebre, que ha posat les terres de l’Ebre al mapa del turisme de memòria, en un amplíssima ruta que va de Flix a Amposta i de la Fatarella al Pinell de Brai, passant per Corbera d’Ebre o Gandesa. Un altre cas d’èxit és el Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera, a l’Alt Empordà, que actua com a eix central i vertebrador dels diferents espais relacionats amb l’exili que es troben disseminats per les comarques nord-orientals, i que ha teixit vincles i col·laboracions amb els espais memorials de l’exili republicà de 1939 de la Catalunya Nord.
Així mateix, en el terreny del retorn econòmic, cal tenir present que la tipologia del turista de memòria, a l’estil, per entendre’ns, del buscadíssim turista ornitològic o l’astroturista que cerca cels clars i entorns naturals al Montsec per observar-hi l’univers, és un tipus de visitant de qualitat, preuat arreu. De nivell econòmic mitjà-alt, no resulta gens depravador d’un territori que vol preservat i autèntic, ans al contrari, és un estimulant per al desenvolupament turístic sostenible. Tanmateix, no es pot obviar que el turisme cultural genera valor agregat diversificant l’oferta, combatent l’estacionalitat que precaritza el mercat laboral i contribuint a la fixació de població jove en l’envellit món rural.
I en aquest sentit, Cal Macià, a Alcarràs, la masia –sense oblidar els edificis adjacents de l’antiga Escola de Vallmanya i la Casa dels caçadors, indefectiblement lligats al polític–, ben bé podria ser l’epicentre d’ambdues rutes per les immenses possibilitats materials i historiogràfiques que ofereix. Es tracta d’un indret que, alhora, resulta apte per explicar la transformació del camp català en el tombant dels segles XIX i XX, amb l’arribada del Canal d’Aragó i Catalunya i, per tant, del regadiu i, també, els processos de colonització de terres al Segrià i el Baix Cinca, impulsats pel règim franquista amb la creació dels nuclis de Sucs, Gimenells i Pla de la Font i Vensilló, i amb afectació colonitzadora a les finques agrícoles alcarrassines de Montagut i Vallmanya, la darrera mutilada i requisada per la dictadura en represàlia. De ben segur, en cas de materialitzar-se, el projecte ressituaria el municipi d’Alcarràs al mapa del país.
Els fets històrics hi son i l’espai, de notable valor arquitectònic –tot i que agonitzant–, encara es manté dempeus. Ara tan sols manquen unes administracions que hi vegin l’oportunitat i que estiguin disposades a entomar el repte d’enxarxar diversos pobles de Ponent sota un projecte comú, engrescador i que dinamitzi nous i descentralitzats motors de desenvolupament turístic i econòmic al territori.
