Fa molts mesos que no m'he atrevit a posar-me davant el full en blanc per deixar anar pensaments o reflexions com havia fet habitualment en la meva columna. Podia ser una falta d'inspiració, potser mandra, angoixa... No ho sé, però la veritat és que em vaig limitar a la informació i als reportatges del diari, una escriptura amb la qual em sentia còmode: les fonts s'expliquen, jo pregunto, contrasto i escric amb el millor criteri que puc.
He intentat trobar la causa de la meva falta d'inspiració, de la desgana de dir la meva, d'oferir un punt de vista objectiu, personal i honest sobre... La vida, cony! Que al final és el resum de tot plegat. I crec que al final l’he trobat
Aquests últims han estat anys d’un procés -vist des de tots els àmbits local, comarcal, de la demarcació i del país- que seguia l'anhel de llibertat, un procés de canvi de molta gent, de mobilitzacions, lluita, i molt bona fe de la major part dels catalans. Un escenari en el qual tota la ciutadania ha estat exposada a la banalitat, als interessos i objectius d'uns col·lectius que es proclamen representants dels ciutadans. Col·lectius que s'han vist secundats per mitjans de comunicació que han estat atiant encara més el desconcert de la ciutadania.
Van sorgir els opinadors, els tertulians, que han fulminat tots els principis bàsics del periodisme, per sobresous i notorietat, intentant incidir en la població amb posicionament oportunistes segons el moment i les circumstàncies.
Hom, com tot fill de mare, té els seus idearis, la seva opinió, i tot el dret a indignar-se davant la injustícia, de l'atac a qualsevol mena de llibertat. Alguns d’aquests valors es podien compartir en situacions en què cercàvem els criteris objectius, però va arribar un moment en què l'escenari es va transformar en una bipolarització del procés que feia molt difícil poder proposar alternatives racionals: “amb nosaltres o en contra de nosaltres”!
En la meva modesta opinió, no volia ni tan sols intentar influir en aquest escenari, que és evident que ha tingut danys col·laterals: molta injustícia, repressió, exiliats, presos i preses. Però si ens posem la mà al cor, molt pocs han sabut reconèixer que no es van fer bé les coses. No s'ha dit tota la veritat, i s'han utilitzat les sentències en benefici d'uns i altres... Es donaran per entesos els que vulguin, però crec, sincerament, que s'ha utilitzat i es continua utilitzant la bona fe de la ciutadania, i el més trist és que la ciutadania ho assumeix i no és capaç de treure's la bena dels ulls.
En l'àmbit polític és un xic difícil de trobar un fòrum objectiu i raonable, perquè al final es tracta d'ideologia, d'actituds davant la ciutadania, en un marc de drets i deures. Però aquest any, des del mes de març, l'escenari del Coronavirus va plantejar als governants un nou repte, sense precedents, en el que entraven en joc les vides i el futur de la ciutadania.
Ara amb les conseqüències tan bèsties de l'epidèmia de la COVID-19, que han castigat Catalunya i la resta de l'Estat, tota aquesta desinformació oportunista d'uns i altres s'ha constatat de tal manera que la considero vergonyosa. Puc reconèixer que ens va agafar a tots amb el pas canviat, una situació inèdita, a la qual s'ha respost com s'ha pogut i no cal entrar en el detall, cadascun en traurà les seves conclusions. Però, malgrat la gravetat de la situació, tots els que es consideren servidors públics, no ha estat capaços d'aparcar diferències, estratègies de desqualificació, ni tan sols la recerca de culpables, i el més greu de tot és que continuen sense reconèixer els errors.
Considero que tots plegats han actuat sobre la tranquil·litat que els ofereixen els càrrecs, que han fet l'indicible per demostrar responsabilitat, i que tots han acabat intentant resoldre les situacions del dia a dia de l'epidèmia. Però ningú ha estat capaç de fer plantejaments de com la ciutadania haurà de fer front a la nova realitat, tots han deixat anar quantitats extraordinàries de verborrea, però ningú -reitero, ningú- ha tingut la dignitat d'oferir un sacrifici personal, com han fet representants de la ciutadania en altres països. I això sí que és una opinió personal, però espero que s’entengui això del sacrifici: parlo d’un esforç personal extra que haurien pogut fer com a servidors públics que són, gràcies a aquests ciutadans als quals crec que no s'ha respectat prou.
Vull ser capaç de continuar escrivint perquè crec que ara els nostres representants han superat totes les línies vermelles i és el moment de poder canviar les coses. Si pel contrari, ens conformem a tornar a buscar la zona de confort sense adquirir compromisos, perdrem l'oportunitat i ja no tindrem dret a la indignació, perquè ens haurà vençut altre cop el conformisme.
