Si pensem en silencis mediàtics, de seguida ens ve al cap l’autocensura d’un mitjà envers un determinat tema per culpa dels compromisos que ha adquirit amb polítics, bancs o anunciants, per citar els tres exemples més clàssics. Quan més gran un mitjà, més difícil esquivar aquestes dependències. Però no està de més recordar que les iniciatives periodístiques més petites també tenen les seves servituds, només que no solen ser coincidents amb les dels mitjans generalistes.
Explico això perquè reduir els silencis mediàtics a la mà negra de l’establishment i la capacitat que té d’influir en els mitjans és una opció simplista. Aquestes pressions existeixen, sí, però vivim en uns temps de pluralitat que fan molt difícil ofegar del tot un tema: si té interès públic, és fàcil que acabi trobant la seva audiència, ni que sigui passant per mitjans no convencionals (dels quals aquest Anuari n’és un exemple significatiu).
I, en tot cas, jo voldria centrar aquest post en els silencis mediàtics que s’esdevenen inadvertidament. No pas per un pacte amb el diable del poder, sinó pura i simplement perquè no hi ha els fons suficients per dotar els periodistes del que s’ha convertir en el bé més preuat a la professió: el temps. L’anomenat “periodisme d’investigació” no existeix: és només periodisme a seques, això sí, amb el temps suficient com per poder treballar sense sentir al clatell l’alè de l’actualitat marcant un tempo frenètic. La lluita per ser els primers consumeix recursos que podrien dedicar-se a la lluita per ser els més bons. (I si hi ha lluita per ser els primers és perquè el mercat ho demanda, però això ja seria un altre tema).
Aquests silencis mediàtics sense mala fe no són només culpa de les empreses. La precarietat és un factor que explica això, esclar, però també detecto una incapacitat per transmetre a les fornades més joves els valors i mètodes del periodisme més clàssic. Fa uns anys, ens lamentàvem que se sortia poc de la redacció. Ara això ja és vell: la tendència actual no passa només per evitar el carrer, sinó que ara ni tan sols es tira de telèfon. Com si les fonts es poguessin gestionar totes per mail o DM de Twitter. Arriba tanta informació que l’empatx paralitza a l’hora de sortir a buscar-ne d’alternativa.
En tot cas, l’Anuari dóna l’oportunitat a una quinzena de temes perquè s’escapin d’aquesta dinàmica. I, a més, demostra que els nous temps ens porten moltes finestres possibles on poder airejar reportatges que no troben empara als mitjans tradicionals. El següent pas hauria de ser trobar aquesta connexió amb els altaveus més potents. Demostraríem dues coses d’una sola tacada: que el bon periodisme interessa massivament i que els grans mitjans són capaços de donar aixopluc a temes incòmodes com aquests.
