27.05.2022 |
Territoris.cat

Entrevista a la lleidatana María Jesús Ibáñez, premi Ortega i Gasset de periodisme pel "cas Maristes"

"Ens vam trobar amb aquell home que buscàvem a la porta de casa, gairebé esperant que algú li preguntés si era cert allò (...). Fins i tot ens va convidar a seure i va anar a buscar un cendrer a dins de casa per al fotògraf, que fuma. Vam començar a xerrar i m’ho va explicar tot. Va ser una d’aquelles històries que van sortir a la llum perquè vam anar fins allà. És un exemple del periodisme que malauradament s’està deixant de fer". La periodista ha guanyat aquest dijous el Premi Ortega i Gasset per la investigació periodística juntament amb Guillem Sánchez i Jesús Albalat d'El Periódico de Catalunya. El guardó que concedeix El País reconeix “la tenacitat” de la feina dels tres periodistes investigant els abusos sexuals de menors en diversos col·legis de Barcelona. Abans, al desembre passat, també van obtenir el Premi Ramon Barnils. Des de Territoris.cat vam parlar amb María Jesús Ibáñez fa uns mesos. Reproduïm l'entrevista sencera amb ella on reviu "el cas" pel qual ha estat guardonada i parlem de temes com les dones al món laboral o els lleidatans que marxen fora a treballar.

Xusa, entrevista Rosa (2) interior bona
María Jesús Ibáñez, a la seva taula de redacció a El Periódico de Catalunya a Barcelona / Fotos Daniel Lucas
Entrevista a la lleidatana María Jesús Ibáñez, premi Ortega i Gasset de periodisme pel "cas Maristes"

Són molts els lleidatans i lleidatanes que viuen i/o treballen a Barcelona. És el cas de la periodista María Jesús Ibáñez, que fa set anys va decidir fer el salt a la Ciutat Comtal, on des de llavors exerceix la seva professió com a redactora a la secció d’Educació a El Periódico de Catalunya. Abans, però, durant molts anys va ser a Lleida, treballant en diferents mitjans de comunicació. Amb ella hem volgut parlar per conèixer la seva opinió sobre els lleidatans i lleidatanes que marxen fora,  el futur del periodisme i les dones al món laboral.

Pregunta: De corresponsal d’El Periódico de Catalunya a Lleida, un dia, va decidir marxar cap a Barcelona. S’ho va pensar gaire?

Una mica sí, la veritat. No va ser una decisió fàcil. Sobretot per qüestions familiars i pels vincles afectius, marxar a Barcelona no era senzill. Jo portava gairebé sis anys fent de corresponsal a El Periódico de Catalunya (abans havia fet de periodista a Ràdio Lleida, a La Mañana, a una emissora de ràdio que es deia Ona Catalana i, durant un breu temps, al diari Segre) i treballar a Lleida havia arribat a ser molt còmode, una mica rutinari… i fins i tot previsible: ja sabia que a l’hivern em farien escriure sobre la temporada de neu i les estacions d’esquí i que a l’estiu hauria de parlar de la collita de fruita, dels temporers i de les altes temperatures. Només em calia estar una mica pendent de l’actualitat i els imprevistos.
Xusa, entrevista Rosa (1) texte 1

Per això, quan al diari van fer una reestructuració de plantilla, vaig tenir una llarga conversa amb el que llavors era el meu redactor en cap, Carles Cols, i ell em va animar a fer el salt a la redacció central. A casa m’hi van donar tot el suport, perquè tampoc estava marxant tan lluny! Ara amb l’alta velocitat només és una horeta de viatge.

"Barcelona és una oportunitat de feina més. Molta gent no hi té alternativa"

Pregunta: Per triomfar professionalment avui en dia cal anar a la Ciutat Comtal?

No, en absolut. D’entrada, crec que ja el terme triomfar és un terme molt relatiu. Què vol dir triomfar? Cadascú té les seves pròpies fites personals, els seus propis objectius  i aquests es poden aconseguir en qualsevol lloc, sigui una gran ciutat, sigui el llogarret més menut. El que sí que és veritat és que, si ets periodista, en una ciutat gran tens al teu abast moltes més històries, moltes més fonts d’informació (i molt més diverses) que no pas en un lloc petit. Però també això és relatiu; vull dir que també es troben grans històries en els indrets més oblidats.

Pregunta: Va ser la primera periodista que va entrevistar el pederasta dels Maristes... El seu ofici li dóna protagonisme en històries de vegades poc desitjables?

No va ser un tràngol de bon gust, la veritat. Però en aquests casos els periodistes hem de ser capaços d’agafar distància, de no empatitzar amb l’entrevistat, de prendre aquella conversa com el que és: feina. És el que vaig intentar fer quan vaig trobar aquell home a la porta de casa seva. Perquè aquella entrevista va tenir un component important de sort. Jo havia anat aquell matí a treballar a la redacció i, després de fer un parell de trucades sense èxit, el meu cap em va preguntar si podia agafar el cotxe i anar-me’n cap a l’Empordà, perquè ens havien passat la pista d’on podia estar vivint un senyor a qui havien denunciat per abusar d’un nen en una escola. Jo no en sabia gaire més, d’aquella història que havien publicat els meus companys, Guillem Sánchez i Jesús Albalat.

"Va ser una d’aquelles històries que van sortir a la llum perquè vam anar fins allà. És un exemple del periodisme que malauradament s’està deixant de fer"

Així que vam anar cap allà amb un fotògraf, convençuts tots dos que ell no ens atendria, però que potser podríem parlar amb uns quants veïns i fer unes fotos de la casa on vivia. Però finalment no va ser així; va resultar que l’home ja no era al lloc on ens havien dit i vam haver de buscar per diferents poblets de la comarca fins que, preguntant aquí i allà, vam arribar a un indret a pocs quilòmetres de la frontera amb França. Com deia, vam trobar aquell home que buscàvem a la porta de casa, gairebé esperant que algú li preguntés si era cert allò que publicaven al diari els meus companys. Fins i tot ens va convidar a seure i va anar a buscar un cendrer a dins de casa per al fotògraf, que fuma. Vam començar a xerrar i m’ho va explicar tot.

Va ser una d’aquelles històries que van sortir a la llum perquè vam anar fins allà. És un exemple del periodisme que malauradament s’està deixant de fer.

Pregunta: Parlant de periodisme, comparteix allò que la premsa escrita està sentenciada a mort?

No n’estic tan segura. Els diaris estem vivint una crisi profunda, és cert; però estic convençuda que no hi ha una sentència dictada contra la premsa escrita. Cal trobar el model, però estic segura que encara hi ha un espai per a les històries en paper. No parlo de notícies, fets puntuals i que evolucionen o canvien ràpidament; aquests potser ja no són per al paper. Són clarament un producte digital, per  ser consumit per internet. Parlo d’històries, de reportatges de llarg recorregut, de cròniques, d’anàlisis crítiques. Aquests gèneres periodístics crec que són el futur de la premsa escrita, del paper. Això està funcionant ja en molts països i alguns diaris ja ho estan començant a fer aquí també.

Pregunta: Té perfil a Twitter... i a Facebook?

Sí, en tinc, però els utilitzo estrictament com a eines de treball. Evito parlar de qüestions personals en aquestes xarxes que són accessibles a estranys. Per parlar amb la família i els amics utilitzo altres vies.

Pregunta: Creu que les xarxes socials estan fent proliferar els periodistes de carrer?

Bé, crec que cal distingir entre aquella persona que utilitza una xarxa social per divulgar què està passant en un lloc o per denunciar un fet i la feina que fem els periodistes. Els que treballem en mitjans de comunicació no ens quedem només amb una única versió dels fets (o no ens hi hauríem de quedar, almenys). La nostra feina consisteix justament a contrastar versions, a donar veu als diferents punts de vista i, si cal, a aportar el punt crític d’allò que ens expliquen les fonts d’informació, que no deixen de ser, no ho oblidem, una part interessada dels fets. Ara bé, aquests periodistes de carrer que dius són cada dia més importants. Són la base sobre la qual després es poden treballar grans temes. Mantenim una relació (no escrita) de complicitat, perquè ells aixequen la llebre d’una història i nosaltres, després de contrastar aquesta història i després d’enriquir-la amb altres veus, els donem l’altaveu dels nostres mitjans.

Pregunta: Tema de gènere... En la seva professió, hi ha diferències per exercir pel fet de ser dona? Les dones a Educació i els homes a Esports, realitat o prejudici?

Sí, és cert que encara hi ha diferències, però jo personalment no m’he trobat mai discriminada pel fet de ser dona. Crec que sempre m’han tractat com als meus companys homes, malgrat que reconec que els nostres horaris no són gens compatibles per a aquelles que han volgut ser mares. Tot i això, penso que les dones periodistes hem avançat molt i hem fet molta feina en els temes de conciliació, sobretot gràcies al teletreball, a la possibilitat de treballar amb un ordinador des de casa.
Xusa, entrevista Rosa (3) texte 2

I tot i que la secció d’Esports de la meva redacció és encara totalment masculina, també és cert que a Economia, a Política i a Internacional els caps de secció són dones. Una altra cosa és el tema empresarial, allà sí que hi falta molt per aconseguir la paritat.

"Les dones periodistes hem avançat molt i hem fet molta feina en els temes de conciliació, sobretot gràcies al teletreball, a la possibilitat de treballar amb un ordinador des de casa"

Pregunta: Al seu perfil de Twitter té una foto de la Seu Vella..., enyora Lleida?

Sempre! Lleida és casa meva. A Barcelona, quan surto de treballar i marxo cap al pis que hi tinc llogat, no dic mai que me’n vaig cap a casa. A casa hi vaig els caps de setmana, quan torno a Lleida.

Pregunta: Amb la migració actual de professionals que han de marxar fora a treballar, Barcelona és un mal menor?

Sí, és un mal menor. Sé d’un munt de lleidatans (no tots periodistes) que van i vénen cada dia de Lleida a Barcelona. Jo mateixa, si els horaris de tren fossin una mica més adequats o més compatibles amb la meva feina, fins i tot intentaria fer-ho.

Barcelona és una oportunitat de feina més. I, com deies, tal com està el mercat laboral, molta gent no hi té alternativa. Jo ja fa set anys que sóc a la redacció central a Barcelona, però als meus companys corresponsals de Tarragona i de Girona, que continuaven a les seves ciutats, els han fet venir a Barcelona aquest any. Ens han centralitzat a tots per una qüestió de costos, imagino.

Pregunta: Es planteja tornar a Ponent?

Potser no ara mateix, però sí, en algun moment, abans o després, hi voldria tornar. És clar!

Entrevista a la lleidatana María Jesús Ibáñez, premi Ortega i Gasset de periodisme pel "cas Maristes"
comentaris