21.09.2019 |
Territoris.cat

Entrevista al Periodista, filòsof i escriptor Josep Ramoneda

Periodista, filòsof, assagista, director del Centre de Cultura Contemporània durant més de 20 anys, president de Grup 62, col·laborador habitual a diaris com El País o Ara, Josep Ramoneda és un analista de referència del món polític, social i cultural.

Entrevista al Periodista, filòsof i escriptor Josep Ramoneda

Periodista, filòsof, assagista, director del Centre de Cultura Contemporània durant més de 20 anys, president de Grup 62, col•laborador habitual a diaris com El País o Ara, Josep Ramoneda (Cervera, 1949) és un analista de referència del món polític, social i cultural. En aquesta entrevista reflexiona sobre l’auge dels moviments socials sorgits arran de la crisi, la seva transformació en partits polítics, la crisi del bipartidisme i del model d’Estat i com s’inscriu el procés català en tot aquest context.

Com érem abans d’aquesta crisi econòmica?
En els anys previs a la crisi vam viure en un univers de ficció, on hi regnava una fantasia sense límits que ens feia creure que tot era possible. Tots crèiem ser una mena d’immensa classe mitjana amb els mateixos usos i costums, i amb l’única diferència que uns compràvem al Zara i els altres a Armani. Van ser anys d’una cultura molt individualista. La crisi ens ha mostrat que aquestes nivells de competitivitat, de confrontació i d’individualisme eren exagerats, i que han comportat una manca d’espais compartits. 

La resposta es va sentir fort al carrer. I ara sembla que també a la política?
Les primeres manifestacions de protesta es van basar en moviments socials, fruit de la indignació, que és el primer pas de la política. Sempre s’acaba produint un problema de transformació política d’aquests moviments socials. Sovint els costa aclarir-se i definir si entrar en el joc polític. Tenen una certa tendència, per definició, a ser volàtils, a experimentar grans pujades seguides de grans baixades. Però el més important de la consolidació d’aquests moviments, de la sorpresa que ha donat Podemos, són les causes que hi ha al darrere. 

Quines són aquestes causes?
La política ha deixat de tenir una mínima autonomia respecte al poder econòmic i al capitalisme financer. Els ciutadans saben que s’han gastat infinitat de diners en rescatar bancs mentre que s’ha retallat per tots cantons en serveis bàsics. La gent té la sensació que les elits polítiques ni la representen ni l’escolten. I a tot plegat s’hi suma l’esgotament del sistema polític sorgit de la Transició. Enlloc de reconèixer totes aquestes causes i actuar per donar-hi solució, aquestes elits tendeixen a la bunquerització. En comptes de garantir un sistema més obert, amable i inclusiu, es vol fer el contrari: salvar el bipartidisme. 

Creu que a curt o a mig termini veurem un canvi o la bunquerització es pronunciarà encara més?
Podem assistir a canvis, però seran cosmètics. Es limitaran a noves figures de noves generacions, com està passant a la monarquia o al PSOE. Però perquè es plantegi realment un sistema menys excloent, més representatiu, amb una separació de poders que funcioni, on es combati de veritat la corrupció... dependrà que els moviments socials i les noves forces polítiques que sorgeixin segueixin pressionant molt.

Però aquesta previsible manca de canvis, sense atendre les reclamacions socials, no poden generar una perillosa frustració entre els ciutadans?
Segur que sí. Al meu entendre, el pitjor que pot passar és que la lògica política es desplaci de l’eix dreta-esquerra a l’eix elit-ciutadania. Molta gent ha votat partits com Podemos per expressar el seu malestar per tot plegat. Els partits tradicionals pinten l’elector de Podemos com un radical, cosa que és una immensa tonteria, ja que la majoria són tant moderats com els votants del PSOE i fins i tot alguns del PP. Però veuen la necessitat de canvis. 

Com s’inscriu en aquest context el procés català cap a la consulta?
En molt bona part el procés també és una expressió de la crisi del regim polític espanyol. Si l’Estat espanyol fos més àgil i funcionés millor no haurien passat moltes coses que ens han dut fins aquí. La sociòloga Marina Subirats ha parlat, amb encert, del concepte d’utopia disponible. En moments de crisi i desconcert, quan tothom et diu que no hi ha cap alternativa, surt un projecte polític que sí ho és. Apareix la possibilitat d’obrir una finestreta al mur. Els projectes polítics encara enganxen a la gent, i Catalunya ha trobat el seu. 

Comentarios