Acabem conversant de tot allò a què porta aquesta crisi històrica: condició humana, ecologia, política, economia, esperança i desesperança i actitud. En definitiva, de l'univers Ermengol. Què és, dibuixar dia rere dia sobre totes aquestes qüestions mentre el món sencer s'atura, sinó acèrrima actitud?
- Com va, la “nova normalitat”?
- És que no sé si era anormalitat o normalitat lo d'abans. Jo estic com tothom; una mica a l'expectativa.
- Creus que canviaran coses?
- Potser alguns hàbits de funcionament, però crec que la humanitat no millorarà de cap manera. De totes maneres, sempre et pots trobar gent que, individualment, val la pena.
- No en traurem ni una sola cosa bona, d'aquesta crisi?
- La cosa bona és que es posi en evidència les formes tan anòmales de funcionar que tenim com a humanitat. L'espècie humana és com una plaga pel planeta: nosaltres també som virus, fem molt mal a la biodiversitat, danys irreversibles, i el planeta no té possibilitat de generar una vacuna contra nosaltres. D'alguna manera potser, la COVID-19, és una vacuna per a curar-se de nosaltres.
Els meus acudits són opinions sobre el que està passant
- Per aquí va el teu últim llibre, 'VIRUS'?
- 'VIRUS' és una recopilació que fa referència a la Covid-19. Són noranta acudits que són noranta opinions sobre el que passa cada dia. En la primera part del llibre, per exemple, pots trobar acudits d'aquelles imatges esperpèntiques de militars en rodes de premsa explicant la situació d'un drama sanitari. És que és, realment, esperpèntic.
- Més que el virus en si mateix, potser.
- D'entrada, ja som un acudit per Europa. En la resta de països, són els experts, epidemiòlegs, qui surten a parlar. Però està clar que aquest virus agafa en calces totes les administracions: la catalana, l'espanyola, la local i la de tot el món. Fixa't amb el que passa als Estats Units o al Brasil... Ha quedat molt clar que, quan es retalla en sanitat però no en defensa, monarquia, càrrecs polítics, etc., i arriba una crisi... El resultat posa en qüestió tota la manera que tenim de funcionar.
L'humor gràfic és el contrari d'allò avorrit, no d'allò seriós
- Recordo que, al principi de la pandèmia, quan encara es veia llunyana, allà, a l'altra banda del planeta, tothom reia del virus i la xarxa es carregava de mems. Ben aviat va deixar de fer tanta gràcia i va passar a ser una cosa ben seriosa.
- L'humor gràfic és el contrari d'allò avorrit, no allò seriós. Podria semblar que jo centro tot l'atac en l'administració, però també ho faig en l'actitud imprudent de molts de nosaltres, en com costa creure la facilitat que té aquest virus de traslladar-se d'un cos a un altre. La gent no s'espanta, no reacciona, fins que té el problema a casa i està afectat el padrí, la padrina i la tieta Maria. En un món tan globalitzat com el nostre, en poques hores, un problema de la Xina pot passar a ser un problema de casa teva. No hi ha cap país al món que pugui dir que es pot escapar d'això.
Amb les vinyetes intento fer consciència
- I com t'ho fas per no perdre el sentit de l'humor, al contrari que tot el món?
- Un col·lega, que firma com El Roto, deia que no sabia si lo nostre era sarcasme, ironia, sàtira... Jo quan faig la vinyeta no busco la riallada, jo intento dibuixar la ridiculesa humana. I insisteixo: jo, quan dibuixo, dono la meva opinió. Quan ETA matava, també feia dibuixos d'això, i hi havia morts. Un dia, un terratrèmol de Mèxic va deixar gairebé 80.000 morts, i els caricaturistes mexicans van fer un llibre d'acudits. Per descomptat, la recaptació va ser per ajudar ONGs que treballaven en la zona afectada, però va ser molt valent perquè podia ser que molta gent no ho entengués. Jo no em ric del mort, jo critico el per què no s'ha evitat que hi hagi tants afectats i morts. Seria una barbaritat fer un acudit de la gent morta; jo penso a denunciar el que ha produït que aquesta situació sigui més greu, i té relació amb l'estat de la sanitat, i amb el fet que no existeixin mecanismes de control dels diners de tothom, perquè s'utilitzin per al bé de tots i no en benefici de quatre. De fet, en qualsevol mitjà de comunicació, una vinyeta és com un oasi enmig d'un desert de notícies negatives, perquè normalment, si una cosa no és dolenta, no és notícia. I de totes maneres, crec que el meu dibuix té un toc amable, no és agressiu. Pot ser que estigui donant una garrotada de forma simpàtica, però és una garrotada o una denúncia. I per això estic agraït als mitjans que em donen llibertat per dir. No seria el primer cop que un dibuixant, un raper o un tuitaire té problemes per dir el que pensa.
- Això és sagrat. De fet, fins i tot recordo com els llibres d'història de l'escola sempre il·lustraven els textos amb vinyetes antigues. Sense censures.
- Una vinyeta és una crònica. Fas l'acudit d'allò que avui preocupa a la gent, i així cada dia. Com a crònica diària, crec que és una bona referència.
Estic agraït als mitjans que em donen llibertat per dir. Tinc clar que, el que faig, en molts diaris no ho podria publicar
- I tu, has tingut mai por?
- Jo sóc una mica inconscient. Si tingués consciència, faria acudits de nàufrags en una illa i de testos de geranis que cauen dels balcons. El problema és que els qui han de parlar, no parlen. Mira què li ha passat a la Corina. Però en el món que estem, si no dius alguna cosa... Jo tinc clar que el que faig, en molts diaris no ho podria publicar, sobretot els que es fan a Madrid -que, compte, en això també ens han marcat algun gol!-. Els mitjans, com la televisió, són una eina de dominació potentíssima... Però s'ha d'estar alerta. Jo, el que intento fer subtilment amb les vinyetes, és fer consciència. Ja sé que individualment no tenim massa poder, però almenys, cal ser-ne conscients.
- Quan parles amb gent gran del que està passant, quan fins i tot han viscut dues guerres mundials, al·lucinen. Farem història?
- Clar. El pare es va menjar tota la Guerra Civil, que quan va esclatar, tenia divuit anys. Entre germans, es podien trobar cara a cara, a costat i costat del riu, i el pare no volia ni parlar d'això. Però aquelles guerres, a diferència del que està passant, eren visibles perquè veies pobles i ciutats destrossades, et podies trobar amb les marques de bala als cossos. Però amb aquest virus, saps que s'està morint gent, i que el sistema sanitari està desbordat, i que hi ha gent confinada, però no hi ha ferits de guerra. La bala, que és el virus, no saps d'on ve, i pot venir, a més, a través d'un ésser estimat.
- Aleshores, si en tot aquest temps no ha deixat de dibuixar, no vols dir que l'Ermengol, una mica d'esperança, sí que té?
- Suposo que sí... (riures). Jo crec en el món més proper de cada persona, en un entorn immediat positiu i agradable, perquè individualment no podem canviar moltes coses, però podem fer petites accions per millorar-les: ser més coherents, menys agressius. I a l'autoritat que protegeix més els interessos personals que no pas els de tothom, que la bombin, sempre. Jo, mentre ho pugui fer, seguiré dibuixant i dient el que penso.
