29.09.2020 |

Alberto Velasco: "Treballar al Museu de Lleida és com ser del Barça, sempre en formes part"

L’Alberto Velasco és un historiador de l’art sense pèls a la llengua. De gran bagatge, un apassionat absolut de la seva professió. De posat seriós, és pura perspicàcia i mai deixa indiferent a qui el llegeix o escolta.

Velasco és un dels autors de 'Pseudohistòria contra Catalunya'
Velasco és un dels autors de 'Pseudohistòria contra Catalunya'
Alberto Velasco: "Treballar al Museu de Lleida és com ser del Barça, sempre en formes part"

Compromès fins a la medul·la en la defensa del patrimoni lleidatà i català, i del treball historiogràfic rigorós i contrastat. Des de fa uns anys, utilitza Twitter com a canal directe de comunicació, a banda de seguir practicant la recerca i la publicació acadèmica. D’un temps ençà, s’ha abanderat com un dels defensors més ferms de les col·leccions del Museu de Lleida, així com de la redacció rigorosa de la historiografia de casa nostra.

Ara participa en l’obra ‘Pseudohistòria contra Catalunya’, una llança a favor del bon ofici de l’historiador més enllà de les manipulacions històriques.

- Per què et vas decantar en el món apassionant i, alhora, desesperant, de la història de l’art?
- Alberto: L’explicació és molt senzilla. El meu pare era antiquari. Ara està jubilat, però tota la vida que ha remenat objectes antics. Jo he crescut entre calaixeres, vidre català, forja, ceràmica, i tantes altres coses antigues. De fet, el meu pare tenia els llibres bàsics d’identificació de peces que utilitzen els antiquaris, com ara 'El moble català', de Josep Mainar. I aquest va ser un dels primers llibres que recordo haver llegit, a banda de contes i tebeos. Suposo que aquesta lectura, que vaig fer amb set o vuit anys, em va impactar (riures). També recordo acompanyar-lo a les fires i als mercats, veure l’ambient, cosa que m’encantava. I tot plegat va fer decantar la balança a favor del món artístic en el moment d’escollir estudis.

- Què és, per tu, l’art?
- A.: No entenc la meva vida sense l’art. És una cosa que m’acompanya pràcticament les vint-i-quatre hores del dia. Jo no tinc hobbies, com a molt anar a buscar bolets i ara ni tinc temps per això. La meva feina és la meva vida, la meva distracció. No podria entendre la meva vida sense estar envoltat d’artefactes, ja siguin objectes de disseny, peces medievals, etc. De fet, el primer que faig a l’entrar en una casa és escannejar les parets (riures), i em costa molt reprimir-me. A banda de la meva dona i la meva filla, l’art és la meva passió.

No podria entendre la meva vida sense estar envoltat d’artefactes

- Un dels períodes artístics que més et fa gaudir és l’art medieval. El pintor gòtic Pere Garcia de Benavarri ha estat un gran company de camí.
- A.:
Quan vaig acabar la carrera no tenia molt clar cap a on em volia especialitzar, perquè també m’agrada molt l’art contemporani. De fet, volia fer una tesi que abordés l’art a Lleida des de mitjans del segle XIX i fins a les avantguardes. El problema és que a la Universitat no hi havia cap professor amb un projecte de recerca vinculat al món contemporani amb el qual pogués demanar una beca d’investigació. L’art medieval també m’interessava molt i vaig reprendre el tema de Pere Garcia de Benavarri, que havia treballat durant a tercer curs de la carrera. Finalment, aquest va ser l'eix de la meva tesi doctoral.

- Ets un habitual de les subhastes i les galeries d’art. De fet, tens una petita col·lecció a casa teva.
- A.: Tinc quatre peces de poca importància, més aviat catxarros. Sent fill d’antiquari, és comprensible. Els objectes són petites màquines del temps. A mi una peça del segle XVIII, em transporta al segle XVIII; una de medieval, a l’època medieval. És molt fetitxista el que estic dient (riures), però m’encanta. A part de ser medievalista, també em dedico a fer història del col·leccionisme, és a dir, com la societat del segle XIX i XX ha acceptat l’art medieval. Ara, precisament, després d’haver deixat el Museu de Lleida, una de les facetes professionals que desenvolupo és la d’assessorar a les cases de subhastes, els antiquaris i els col·leccionistes en matèria d’art medieval.

Els objectes són petites màquines del temps

DSC06174

- Com valores el teu pas pel Museu de Lleida?
- A.: Ha estat una de les etapes més maques de la meva vida, sense cap mena de dubte. Vaig començar-hi el 2005 com autònom, en el desenvolupament del projecte museogràfic del nou museu. I el 2007 hi vaig entrar en plantilla com a conservador, fins al 2019. Haver treballat en el Museu de Lleida és com ser del Barça: encara que te’n vagis, sempre en formaràs part. Jo sempre seré del Museu de Lleida. Perquè t’acabes estimant la institució. M’he passat més hores allí que a casa meva, i això marca i no se’n va. Al Museu de Lleida hi ha un tros de mi. He après moltes coses. He après quant de gratificant és treballar en un museu, i alhora quant de desesperant pot ser treballar amb l’Administració. Aquesta ha estat una de les raons per les quals he deixat de treballar en el Museu. L’Administració està en un moment molt complicat econòmicament parlant però, a part, hi ha uns vicis en les maneres de fer que acaben desesperant i que no hi haurien de ser-hi, independentment de si hi ha o no diners.

Haver treballat en el Museu de Lleida és com ser del Barça: encara que te’n vagis, sempre en formaré part

- Tinc els meus dubtes de si l’Administració ha actuat amb la suficient contundència en moments determinants pel Museu de Lleida.
- A.: El que s’ha viscut en aquella casa ha estat una situació inèdita a nivell mundial. No hi ha cap museu del món que hagi patit quelcom semblant al que va patir el Museu de Lleida amb l’entrada de la Guàrdia Civil l’11 de desembre de 2017. Va ser el pitjor dia de la meva vida, amb diferència. Els treballadors teníem la sensació que entraven a casa nostra, una gent de fora, i que s’emportaven uns objectes que ens sentíem molt nostres no només sentimentalment, sinó també legalment. La sensació d’ultratge va ser molt forta. El patiment propi, el de veure els companys patir, passar tota la nit sense dormir, veient des de dins del Museu els vídeos que ens arribaven del que passava fora, quan els Mossos pegaven la gent que manifestava al carrer, etc. Feia anys que no plorava, però aquell dia vaig fer-ho.

No hi ha cap pinacoteca del món que hagi patit quelcom semblant al que va patir el Museu de Lleida amb l’entrada de la Guàrdia Civil l’11 de desembre de 2017

- La gent, que potser no en fa prou ús, del Museu de Lleida, va sortir a defensar-lo.
- A.: La reacció post-traumàtica de la gent, després de la marxa de la Guàrdia Civil i els dies que van seguir, va ser absolutament espectacular. Ens parava pel carrer, s’apropava al Museu i ens donava ànims, enviava missatges, etc. Ens feia sentir que realment s’estima el Museu de Lleida. Sé que és arran d'un fet molt traumàtic, amb unes connotacions polítiques innegables (dies després del referèndum de l’1-O). De vegades tens crisis i et preguntes “vols dir que a la gent li importa el que fem des del Museu?”, i tant que els importa! La gent quan ha de ser-hi, hi és! I a nosaltres ens ho va demostrar sobradament.

- El personal del Museu de Lleida vau posar la cara per defensar la institució. Vau deixar el llistó molt alt, un nivell que no sé fins a quin punt és compartit pels responsables polítics de patrimoni de torn.
- A.: No negaré que, en determinats moments, jo personalment com a treballador del Museu, em vaig sentir abandonat per part de l’Administració, i fins i tot per part dels polítics. Per molt que omplin titulars de diaris o xarxes amb això, el suport s’ha de manifestar amb les accions polítiques i jurídiques. Tinc la sensació que l’Administració no ha fet les coses bé amb les problemàtiques de les obres de la Franja i Sixena. No ha presentat determinats informes o recursos en la manera que ho havia de presentar, les argumentacions potser no han sigut les adequades, etc. Hi ha un cas molt clar: el de l'exconseller Santi Vila. Quan el MNAC va lliurar les obres de Sixena que tenia en el seu fons, l’argument va ser: “les entreguem perquè no estan tan protegides com les del Museu de Lleida”, que havien estat incloses el 1999 al Catàleg del Patrimoni Cultural Català juntament amb la resta de la col·lecció diocesana lleidatana. Les del MNAC no es van incorporar en aquest catàleg. Però no es va dir a l’opinió pública que el MNAC és un Bé Cultural d’Interès Nacional en conjunt, per tant, és un nivell de protecció superior a les peces de Lleida. I les peces del MNAC es van entregar sent un BCIN! Gravíssim! I això no ho recorda ningú. Les accions dels polítics, massa cops, no han estat ni adequades ni eficaces. Les paraules són paraules, i les accions són les que treballen. D'altra banda, pel que fa al meu cas personal, jo vaig posar la cara pel Museu perquè considerava que això anava amb el sou, era el meu deure com a conservador. Calia que la gent del Museu donéssim argumentari a la gent, als mitjans, a Twitter, de per què s’havien de quedar aquí les peces de Sixena, donat que l’Administració no s’havia explicat prou bé en aquest tema. Però després va venir l’exposició pública a la que em vaig sotmetre. Ho vaig passar malament, perquè un historiador, que és algú que està acostumat a fer llibres i articles de recerca, no està acostumat al linxament de Twitter, ni tampoc a què l’Ajuntament de Vilanova de Sixena faci un ple extraordinari per acordar posar-te una denúncia –que finalment, no va anar enlloc–. Però bé, tres dies, i vam superar-ho! Ara, quan m’insulten a Twitter, fins i tot m’agrada (riures).

No negaré que, en determinats moments, jo personalment com a treballador del Museu, em vaig sentir abandonat per part de l’Administració i la política

- Tot això suposo que ha influenciat també a l’hora de deixar el Museu de Lleida.
- A.: Sí, no ho negaré. Insults, cansament, Twitter, etc.; no ha estat l’únic motiu, però és un d’ells. Recordo que, quan vaig anar a declarar com a pèrit en el judici de l’art de la Franja, ja havia anunciat que deixava el Museu, i era ben conscient que aquell era el meu darrer servei per la casa. Però me’l vaig prendre molt seriosament, juntament amb la Carme Berlabé.

- La política, com deies, és una peça clau per entendre la problemàtica del cas de l’art de la Franja i Sixena.
- A.: No és un tema fàcil. En aquest cas, la subjectivitat i la interpretació de les lleis ha jugat un paper important. Els jutges que han dirimit el cas Sixena, i el jutge que ha dirimit el de la Franja, ho han fet de manera absolutament subjectiva, i no d’acord a fets i lleis incontrovertibles. Són sentències totalment opinables, matisables i que fins i tot que podrien haver dit tot el contrari en la mateixa arquitectura jurídica de la sentència. Això cal tenir-ho molt present!

Pseudohistoria

- Obrim una altra caixa de Pandora, ‘Pseudohistòria contra Catalunya’. Ets un dels autors d’aquesta publicació que apareix, per una banda, contra la tergiversació de fets històrics per part de l’espanyolisme, i per altra, per l’Institut de Nova Història (INH).
- A.: El llibre és moltes coses, però entre d’altres és un cop de puny sobre la taula. El col·lectiu d’historiadors catalans ha fet una cosa malament: no haver aixecat abans el crit contra aquesta pseudohistòria, tant la de l’INH com la produïda des de l’Estat espanyol. Són dues pseudohistòries que es retroalimenten entre elles: una diu bajanades, i l’altra se’n riu d’aquestes i del país al qual al·ludeixen. És una situació kafkiana, ridícula, que desprestigia el col·lectiu d’historiadors catalans que fan bona feina i, fins i tot, les generacions que ens han presidit. És un cop de puny sobre la taula també davant determinades accions de la classe política, que ha rigut les gràcies durant molt de temps a la gent de l’INH. Els polítics no són infal·libles, i molts s’han equivocat amb aquest grup i molt! Donar suport a la flagrant manipulació de documents i evidències que fa l'INH és fer molt mal a la història del país, i al país en si mateix. Amb el llibre no sé si resoldrem res, però la història interessa a la gent. S’ha d’escriure amb rigor, sense dir mentides ni intentar enganyar la gent, i és el que defensem al llibre.

El col·lectiu d’historiadors catalans ha fet una cosa molt malament: no haver aixecat abans el crit contra aquesta pseudohistòria, tant la de l’INH com la produïda des de l’Estat espanyol

- Cal respectar el rigor que duu inscrit l’ofici d’historiador: anar a les fonts primeres d’Arxiu, contrastar la informació, etc., quelcom va més enllà de la titulitis.
- A.: Hi ha gent que, a nivell amateur, escriu coses boníssimes. I és precisament així perquè ho fa amb respecte i rigor envers l’ofici. Catalunya és un país que té una xarxa de centres d’estudi potentíssima i que està fent un treball molt bo a nivell d’història local i comarcal. I totes aquestes microhistòries componen la macrohistòria de Catalunya. Fora de l’acadèmia es pot fer una molt bona feina històrica. Ara bé, no pot ser que ens creguem que Cristòfol Colom, el Cid, Cervantes o Leonardo da Vinci fossin catalans, com afirma l’INH. Manipulen imatges artístiques, documents, tot! És terrible i és un mal que ha quallat en la nostra societat. A Twitter, novament, se’ns ha dit de tot, a partir del llibre: determinats mitjans espanyols catanazis, i els simpatitzants amb l’INH, espanyolistes. Molta culpa d’això la té TV3, que va emetre en horari de màxima audiència documentals en aquesta línia sobre Colom o Leonardo, i que fan qüestionar-se moltes coses a la gent que no té formació històrica. I és una irresponsabilitat terrible per part de la televisió pública.

Catalunya és un país que té una xarxa de centres d’estudi potentíssima i que està fent un treball molt bo a nivell d’història local i comarcal

- Per deixar de banda totes aquestes farses, és molt important l’educació des de la base. Fa molts anys que exerceixes com a professor universitari. Què et donen les aules? Com remous les consciències dels teus alumnes?
- A.: Ara sóc professor a la Universitat de Lleida (UdL) i a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Una de les coses que demanem els professors a les classes és que els alumnes participin. I ara ho entenc, perquè tot i que quan era alumne aixecava el braç per preguntar, potser no ho feia amb prou entusiasme. A mi m’agradaria que els alumnes em posessin més entre l’espasa i la paret. Això dinamitza la classe, enriqueix, i ens fa créixer a tots. Amb bons debats a classe, la interconnexió entre el professorat i l’alumnat és molt més eficient.

A mi m’agradaria que els alumnes em posessin més entre l’espasa i la paret

- Ets conscient que l’episodi tan bèstia que vau viure al Museu de Lleida s’explicarà en els llibres de tractament de patrimoni artístic del futur més pròxim.
- A.: Sí, sí, això està per escriure. De fet, potser en un futur ho faré. Hauré de trobar el temps per fer-ho i caldrà esperar a que acabi el procés judicial, que segur arribarà al Tribunal Suprem. Hauria de ser llibre disciplinar, des del punt de vista de la tutela del patrimoni, però també haurà de parlar de política i accions polítiques, perquè els casos de les peces de la Franja i Sixena –que són el mateix– no es poden separar de la política.

Alberto Velasco: "Treballar al Museu de Lleida és com ser del Barça, sempre en formes part"
comentaris