Amanda Bataller: "És fascinant la quantitat de sabors que engloben les plantes silvestres"

Parlem amb la coordinadora del node Ponent del col·lectiu de recuperació de plantes silvestres comestibles, i de cultius tradicionals, Eixarcolant

Amanda Bataller, coordinadora del node ponentí d'Eixarcolant. Fotografia: Cristina Mongay.
photo_camera Amanda Bataller, coordinadora del node ponentí d'Eixarcolant. Fotografia: Cristina Mongay.

El col·lectiu Eixarcolant va néixer a l’Anoia l’any 2016. Ho feia amb la voluntat de recuperar la saviesa ancestral, reconèixer el potencial de les plantes silvestres comestibles, recuperar espècies gairebé oblidades i promoure el consum de productes de proximitat d'una manera ètica, justa i sostenible.

Ara s’estén a les Terres de Ponent en forma de node de la mà de la cuinera valenciana Amanda Bataller.


- Com vas descobrir Eixarcolant?
- Amanda Bataller:
Vaig descobrir-lo fa uns quatre anys, durant un curs que feia de plantes medicinals a l’Escola agrària de Manresa. Allí ens van proposar assistir a la Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades i em vaig enamorar de cop del projecte i del col·lectiu.

Eixarcolant desenvolupa fins el 23 de juliol, a la plataforma Goteo, la campanya de mecenatge #ImpossibleNoFerRes, una iniciativa que preveu posar les bases del nou model agroalimentari

​- De la simpatia per aquest col·lectiu a convertir-te en la coordinadora de les activitats a Ponent.
- A. B.:
Enguany Eixarcolant ha anat estenent-se arreu de Catalunya amb projectes territorials, i va demanar voluntaris. I no m’ho vaig pensar ni un minut, m’hi vaig presentar i ara coordino totes les activitats de la demarcació.

Amanda Bataller, coordinadora del node ponentí d'Eixarcolant. Fotografia: Cristina Mongay.

- La desconeixença (i potser també desconnexió) de molta gent de Ponent vers l’horta que tradicionalment l’ha acompanyat és un fet que sorprèn. Sobretot per part de molts joves. I per això és molt necessària la redescoberta d’allò ancestral que ens acompanya. Ara bé, que les ‘males herbes’, que tota la vida s’arrencaven, s’ensulfataven o es donaven de menjar als animals, ara es presentin com a plat principal és un salt molt gran.
- A. B.:
Amb Eixarcolant volem tornar a donar el valor que tenen les plantes silvestres comestibles. No només per pal·liar els efectes de la desruralització, sinó també per una raó històrica. Durant la Guerra Civil es va passar molta gana, i les herbes silvestres eren collides en molts casos per complir una funció medicinal però també una funció alimentària. Eren una verdura més! La gent que coneixia aquestes herbes, i va passar gana, en moltes ocasions no vol rememorar la misèria viscuda. I potser aquest motiu ha fet que les menystinguéssim socialment, un coneixement i saviesa que els joves volem recuperar.

- D’alguna manera, aquesta gastronomia basada en l’aprofitament i la supervivència també la podríem vincular a l’entorn lleidatà amb les llaunes de caragols, les cassoles de tros o els cócs. Allí s’hi aprofitava tot!
- A. B.:
Sí! De fet, és molt curiós que arreu de Catalunya hi ha més de 260 espècies d’herbes silvestres comestibles, i cadascuna s’adapta totalment a la temperatura, altitud, composició de la terra, etc. És per això que no es troben les mateixes plantes a una ribera, la muntanya o el secà. Passa com la ratafia, cada racó del país elabora la seva amb els seus ingredients de proximitat. De fet, cal tenir present que les herbes silvestres, en sorgir de forma espontània arreu, per selecció natural i no selecció humana, són molt més ‘guerreres’ que les espècies plantades, i aporten molt més nutrients que aquestes.

- Eixarcolant, entre altres cavalls de batalla, proposeu incloure al plat aquestes herbes nascudes als marges dels camins, o de manera espontània als horts.
- A. B.:
Jo soc cuinera, i és molt atractiu no només menjar una fulla o una flor al plat, sinó provar-la elaborada, ja sigui cuinada, fermentada, etc. Que passi de ser una mera decoració a l'ingredient principal. És llavors quan es descobreix tot el ventall de possibilitats que té l’herba silvestre comestible, que és amplíssim, a més dels diferents matisos de sabors totalment desconeguts. De fet hi ha moltes receptes de cuina tradicional que les inclouen. Per exemple, els bunyols de malva o el xampanyet de saüc.

Fotografia: Cristina Mongay.

- Molta gent, després dels mesos més seriosos de confinament, es va trobar amb el paradigma que tenia l’oportunitat de conèixer el seu entorn com mai abans s’havia permès fer-ho. I, en aquest, hi floria la senzillesa de les plantes silvestres.
- A. B.:
Fins al confinament a molta gent li semblava que per descobrir món, i obrir els ulls, calia anar fora, però ara som més conscients que també ho podem fer si observem bé el que tenim aquí al costat. Personalment m’he adonat que m’he passat tota la meva joventut viatjant fora, rodant el món amb la motxilla, i ara m’apeteix explorar millor el lloc on visc, perquè em sembla que hi ha molt per descobrir.

- El col·lectiu feu pedagogia en molts conceptes, entre altres a favor del consum responsable i de proximitat.
- A. B.:
Menjar de temporada és clau per viure en equilibri amb l’entorn. Posaria la mà al foc que el 90% de persones que conec no segueix el cicle natural de producció. Hem de ser realistes: no hi ha de tot els dotze mesos de l’any! Jo em fico les mans al cap quan veig comptes a xarxes socials de cuiners i nutricionistes que estan desconnectats dels productes de temporada i mengen tot l'any tomàquets i pebrots quan en realitat són plantes tropicals que només creixen de forma natural a l'estiu! S'han posat de moda els super foods i les verdures i fruites exòtiques que venen de l'altra punta del món, però no ens n'adonem que formen part d'una estratègia de màrqueting i que molts ingredients locals tenen tants nutrients o més. Aquests productes no tenen ni el gust no el respecte amb el medi que pertoca, ja que incorporen tant sí com no transport de llarg recorregut; ni la qualitat, ni el nivell de responsabilitat social, ja que en molts d'aquests països les condicions laborals són encara molt pitjors que les d'aquí!

- Eixarcolant també treballeu per recuperar varietats de productes agrícoles tradicionals i propis de cada zona.
- A. B.:
És molt necessari aquest pas. No pot ser que totes les tomates del mercat siguin iguals en forma, color, olor, etc. On queda la diversitat que ha existit sempre? No veig bé aquesta homogeneïtzació dels cultius. Cal recuperar les varietats de la zona, perquè són les que s’adapten millor a aquesta. I no ens caldrà readaptar les seves condicions, generant més despesa. Per altra banda, en moltes ocasions, quan comprem llavors per plantar, estem comprant llavors híbrides, que tenen un cicle curt i que caldrà substituir al no poder-se reproduir. Comprant híbrid perds el poder d’autogestionar de manera efectiva el teu conreu i de poder ser sobirans i tenir el control de les llavors per tornar a plantar-les sense haver-les de comprar.

Fotografia: Cristina Mongay.

- Com reacciona la gent provant una cullerada d’herba silvestre comestible cuinada?
- A. B.:
En general es queda molt sorpresa. Durant la darrera activitat que vam fer des del node de Ponent deien: “Mai havíem provat aquests sabors.” La qual cosa també ens fa pensar en la uniformitat de sabors a la qual estem acostumats. És fascinant la quantitat d’espectres de sabors que engloben les plantes silvestres. Hi ha flors dolces, picants, que recorden al pebre, a la mostassa, al curri, al wasabi, etc. En altres casos, algunes plantes silvestres s’assemblen a sabors que ja s’acostumen a conèixer. També és veritat que ha cuinar-se i barrejar-se amb altres ingredients, algunes poden passar més desapercebudes. Però en general és una sorpresa per al comensal.

- I un cop provem les ‘males herbes’, quin pas segueix? Podem plantar-les al balcó com qualsevol altra espècie?
- A. B.:
Exacte! En seria un. De fet, aquesta és una altra línia de feina d’Eixarcolant: el cultiu d’aquestes herbes, tal com passava antigament en alguns casos (com la malva, el lletsó o el blet blanc). El projecte de venda de llavors del col·lectiu inclou la llavor de plantes silvestres. Això permet novament valorar la planta silvestre, i observar-la amb més detall tot el seu cicle.

- Si haguessis d’escollir una planta silvestre comestible que t’hagi sorprès a tu, quina seria?
- A. B.:
Doncs la ravenissa blanca. Vaig flipar al comprovar que una flor podia tenir gust de wasabi! Aquesta neix per tot arreu, i és de les primeres que floreix al final de l’hivern. De totes maneres, la meva preferida, la que sempre està a la meva cuina, és el blet blanc.

Lassanya de plantes silvestres comestibles. Fotografia: Amanda Bataller.
Lassanya elaborada amb plantes silvestres comestibles. Fotografia: Amanda Bataller.

- Avui que el temps escasseja en el nostre dia a dia, que és habitual menjar precuinats, com s’encaixa aquesta situació amb la cuina de plantes silvestres comestibles.
- A. B.:
Evidentment que elles necessiten temps d’elaboració i cuina, però és el mateix temps que necessiten la resta d’hortalisses. Si pots fer una crema o una quiche amb espinacs, també ho pots fer amb plantes silvestres comestibles. Ara bé, sempre, sempre, sempre hem d’estar segurs que és una planta comestible. L’hem de conèixer bé abans de menjar, igual que passa amb els bolets. Com ells, necessiten temps de recol·lecció, identificació, neteja, cuina, etc., és ben bé un ritual.

- Amb Eixarcolant Ponent ja heu fet un parell d’activitats etnobotàniques, què teniu previst d’ara endavant?
- A. B.:
El node de Ponent volem crear xarxa, quedant per compartir coneixements i també per fer tota mena de propostes obertes a tothom. La reconnexió que proposem amb les plantes silvestres no és només medicinal o alimentària, sinó d’altres usos tradicionals. Per exemple, fer cistelles o estris de fusta. També estem planificant un bany de bosc a la Mitjana, per tornar a connectar amb la natura de manera lenta; i un taller de cosmètica natural bàsica.

Pastís xocolata, avellana i calèndula. Fotografia: Amanda Bataller.
Pastís de xocolata, avellana i calèndula. Fotografia: Amanda Bataller.

Comentaris