La força de les paraules commouen com res a la Carme Romia. La seva màgia i la seva contundència, fa anys li robaren el cor. I, finalment, decidí endreçar-les en estrofes, versos i poemes. Doctora en Ciències de l’Educació, psicòloga i pedagoga, presenta el seu tercer poemari, ‘El viatge’.
- El 2017 vas presentar el teu primer poemari, ‘Blaus de llunyania’, el 2018 ‘Pensaments intermitents’ i ara ‘El viatge’, amb Quorum Llibres (Cossetània). Ben bé que crees intensament i a consciència.
- Carme Romia: Doncs sí. Dormo intensament, visc intensament (riures). Precisament en un dels poemes parlo de la intensitat de viure. És veritat que som com som, o és per necessitat que ens anem descobrint, d’una manera o altra, en la nostra relació amb les coses, els altres i nosaltres mateixos? M’agrada la poesia perquè no és evident i és preciosa. Per mi la vida no ha estat plena d’evidències, sinó d’interrogants, de situacions que et fan adonar de les teves capacitats i possibilitats. Amb els anys he anat conreant el gust pel repte.
Per mi la vida no ha estat plena d’evidències, sinó d’interrogants
- El teu camí professional va arrencar en el món de la docència, i des de fa uns anys es perd i gaudeix en el món de la poesia.
- C. R.: M’agrada el sabor de l’aventura, i per aquest motiu entro a la poesia. M’agrada sumar a allò que tinc, i preguntar-me “i per què no?”. Això contestava moltes vegades als meus alumnes de la Universitat. Crec que ens equivoquem, quan donem als alumnes, en nom de l’Educació, les coses massa mastegades: cal donar veu, oportunitat, ser un mateix, sentir-se necessari i confiar en allò que pot aportar cadascú. En el meu cas, quan tinc les coses clares, ja no m’interessen massa. M’agrada, en paraules actuals, reinventar-me.
Fent de mestra veia que no sabia prou i vaig fer Pedagogia. Fent de pedagogia vaig veure que no en sabia prou i vaig fer Psicologia. Fent de psicòloga, veié que no en sabia prou i vaig voler fer Psiquiatria, però havia de fer primer medicina i aquí vaig tancar els meus estudis universitaris reglats. Això no vol dir pas que allí acabés el meu procés d’aprenentatge. Crec que aquest dura tota la vida.
Veient la importància del paper dels mestres en la infantesa, vaig decidir dedicar-me a la formació dels mestres. Sempre he pensat que com més clar tinguin els mestres el seu treball, menys feina tindran els psicòlegs. I així fou com vaig canalitzar el meu treball en la formació dels mestres, inicial a la UB i permanent en els ICEs, Escoles d’Estiu, cursos, màsters, etc.
Acabada la meva tasca docent universitària (de gairebé quaranta anys), em vaig preguntar cap on volia anar. I em vaig trobar al meu poble, en aquest mateix hort, escrivint, escrivint i escrivint. Necessitava deixar enrere tot el món al que havia dedicat tota la meva vida laboral. Acabava la meva trajectòria com a Catedràtica de la UB i n’iniciava una de nova.
Necessitava sorprendre’m, veure el que era capaç de fer. Em vaig introduir en el món de la poesia (reintroduir-me, ja que sempre n’havia escrit, poc o molt, esgarrapant temps al temps). I aquí em teniu.
- Hi ha molts escriptors que temen el full en blanc.
- C. R.: Jo no poso al full, ell em demana. El poema em porta allà on vol anar, i jo vaig fent. El factor sorpresa és molt important en mi, acabar sense acabar. El poeta Manuel Forcano diu que "és ric qui somriu en recordar". De vegades ens amarguem massa en què hem fet, el que no, què ens espera. Cal viure el present amb intensitat però amb serenor, i fer-ho extensible a totes les etapes de la vida. A mi no em fa por la mort. Sempre havia dit que no sabia si la meva vida seria molt llarga, però veia que era molt ampla. Sempre estaré agraïda de la vida que he tingut.
Sempre havia dit que no sabia si la meva vida seria molt llarga, però sabia que seria molt ampla, amplíssima
- Fa uns anys ens confessaves que “l'amor a la terra t'imprimeix caràcter”. Segueix sent així?
- C. R.: Soc una enamorada de la vida, i del lloc que m’ha vist néixer. Hi ha un poema al llibre que es diu ‘El meu viatge’ on recalco “(...) faig trajectes molt llargs i sempre torno on vaig clavar la rella per primera vegada.” Per mi la terra ha estat una gran mestra. L’última classe magistral que vaig fer a la Universitat, vaig explicar als meus alumnes ‘la pedagogia de la pomera’. El pagès necessita veure les circumstàncies de l’arbre per saber com serà el seu creixement: si necessita aigua, si en té massa, si la terra és fang o és grava, d’on ve el vent, si a totes les pomes hi toca igual el sol, si hi ha algun intrús que fa que no creixi bé la pomera o les pomes, etc. Observar amb atenció, tocar, viure, el valor de les coses petites. Podeu llegir molts llibres, moltes teories, però cal no oblidar mai ‘la pedagogia de la pomera’.
- Parla’ns d’aquest viatge.
- C. R.: Aquest llibre, fet d’aforismes, neix a partir del meu poemari anterior, ‘Pensaments intermitents’, ja que el darrer pensament parla d’un viatge. I on acaba aquell, comença aquest. Potser de ‘Pensaments intermitents’ sortiran tots els poemes que escriuré en la meva vida. El llibre és com la vida, un transcurs d’episodis que passen sense pressa, però sense adormir-se. La vida és un viatge que ningú el farà per nosaltres. I ve de lluny, molt abans de quan vam arribar en aquest món. Certament, m’agradaria que els meus ‘Pensaments intermitents’ ajudessin a que cadascú fos conscient dels seus propis pensaments i ajudés a generar-ne de nous.
La vida és un viatge que ningú el farà per nosaltres
- Encara que aquest viatge sigui el teu, escrius el personatge del teu llibre en tercera persona del masculí.
- C. R.: N’era conscient perquè despistar una miqueta al lector, perquè no es cregués que estava parlant de mi. Però sabia que es notaria igual (riures). El poeta quan escriu ho pot fer des del si mateix, de l’experiència viscuda però també de la vessant observada o imaginada de la vida. És aquí quan parla des del jo poètic.
- La música de la mà de la poesia.
- C. M.: La música és poesia, i la poesia és la música dels sentiments. No les entenc de cap altra manera. Són una, unides per la paraula, que també és un instrument. Parlant amb la Sissa Viva, moltes vegades em diu que davant d’un poema meu, de seguida l’hi ve al cap la música. Tenen molt feeling, la música i la poesia. De fet, el meu poemari 'Blaus de llunyania' va generar un CD i ara n’estem preparant un de nou a partir els poemes de 'El viatge', amb la veu de Sissa Viva i el piano de Xavi Monge.
La música és poesia, i la poesia és la música dels sentiments
- La poesia és per tu una eina molt útil per connectar idees. Una oportunitat que treballes actualment amb infants a l’escola dels teus néts.
- C. R.: M’hi sento molt còmoda i feliç treballant amb criatures. Crec que no els hem d’intentar introduir tantes coses, i optar perquè siguin ells mateixos els qui expressin el seu art. Cal aprendre a mirar, a qüestionar, a viure la vida activament. Amb la poesia t’escoltes a tu mateix i et sorprens. Jugues amb el teu jo real i el jo poètic. Aquesta és la grandesa de l’art.
En paraules d’Albert Camús: “Crear és viure dues vegades”. Creant, vius dues vegades: el que vius i el que muntes a través de la creació, intensament però sense esgotar-te. Amb aquest llibre pretenc convèncer ningú; senzillament facilitar l’escolta.
Cal aprendre a mirar, a qüestionar, a viure la vida activament
- Ets una poeta compromesa amb la situació del país. Per exemple, has format part de recitals ‘1-O Trenta poetes per la llibertat’, i darrerament, les accions de recaptació de fons per la iniciativa solidària de Proactiva Open Arms.
- C. R.: No podem ser indiferents davant la injustícia. Per mi, la indiferència ens fa responsables. No m’ho he pogut permetre mai, ja des de petita. La vida és un compromís. Al llarg de la meva vida m’he trobat amb mil històries defensant causes perdudes, però ja m’està bé. Per això estic tan posada en el tema d’Open Arms, els presos i exiliat polítics i en tota situació d’injustícia social. És necessari. Els qui han lluitat per la llibertat no han estat el que no tenien pa, sinó els que han estat disposats a compartir-lo, a canviar les situacions injustes i els que han donat veu als sense veu.
No podem ser indiferents davant la injustícia. Per mi, la indiferència ens fa responsables
- Quina és la següent estació de ‘El viatge’?
- C. R.: Tot i que sabem que aquest viatge no s’acaba fins que arriba a les mans de la persona lectora, intentarem que sigui un viatge llarg.
Tenim diverses presentacions en ment, que veurem com desenvolupament arran la crisi del coronavirus. I, al setembre, volem fer una altra presentació. Serà el torn d’un nou disc, en el qual musicarem poemes d’aquest llibre amb el piano d’en Xavier Monge. Cantarà algunes cançons la Sissa Viva (Sílvia Aguilera), i jo recitaré. El 25 de setembre, presentarem el llibre i el CD a l’Orfeó Lleidatà. Farà la presentació el poeta Carles M. Sanuy.
Us desitgem un molt bon viatge!
