- Qui és Enric Kahn?
- Enric Kahn és una persona que utilitza l’escriptura per a desfogar-se i per donar forma a tots els seus pensaments que li ronden pel cap a l’Enric Camats. És una via d’expressió allunyada de prejudicis.
- Per què et dona per escriure?
- Doncs vaig començar a escriure als setze anys, però ja més formalment cap allà al 2018. De fet, vaig començar a escriure a partir del treball de recerca, però ha estat un mitjà d’expressió que ha evolucionat molt, que he anat polint la tècnica. Amb el temps, és bonic adonar-se com les coses les pots dir d’una manera diferent, més poètica i expressiva, més enllà de la forma quotidiana. La gràcia de l’escriptura és expressar coses complexes amb paraules senzilles. Amb l’escriptura poses mots a etapes complicades de la vida, però aquella mateixa narració per servir a algú per sentir-se reconfortat, ja que està vivint el mateix.
- No ha de ser fàcil posar paraules als sentiments.
- De sentiments n’hi ha molts, però amb l’escriptura pots prendre certa distància del que passa. Hi ha molta gent que amb la història de Chico, el protagonista de la novel·la, s’ha sentit reflectida.
- Vas debutar amb un poemari, i enguany t’has estrenat amb una novel·la. Llegir poesia necessita estar en el present amb els 5 sentits, i escriure poesia suposo que és el mateix multiplicat per 100.
- La poesia requereix una dedicació extra. Has de llegir, i preguntar-te que vol dir l’autor o l’autora amb aquelles frases. T’has d’informar una mica al voltant de la vida d’aquella persona per saber a què es referia. En canvi, la novel·la és un format més fàcil de llegir, més amable per al lector.
- Com fas el salt a la novel·la?
- De fet, el detonant va ser la pandèmia. Vaig visitar Mèxic durant el 2019 i, en tornar al gener del 2020, vaig decidir que escriuria una novel·la a partir d’algunes de les experiències i persones que havia conegut. El llibre, de fet, tracta una història d’amor en la distància, i també vol apropar la societat mexicana a aquí.
- I per què Mèxic?
- Doncs perquè m’ho van recomanar moltíssim i, quan vaig tenir l’oportunitat, no ho vaig dubtar ni un instant. Ni que això, en aquell moment, em suposés la separació física –que no emocional– de la persona que llavors era la meva parella. Vaig ser-hi sis mesos, en ple intercanvi universitari, i em va canviar la vida. És molt bona oportunitat viatjar i veure altres maneres de viure, de pensar, i de sentir, més enllà de l’eurocentrisme. Lògicament, a Mèxic no tot és de color de rosa, però és una societat molt acollidora, molt sentida, sincera, i em va copsar veure la seva connexió amb els ancestres i el passat indígena.
- Cal sortir de la zona de confort?
- I tant que sí! Sembla que la gent li té por, o li fa impressió, i és fonamental per relativitzar les coses. És interessant comprovar com hi ha moltes altres maneres de viure, i val la pena preguntar-se si és necessari produir tant i anar tan de pressa.
- Utilitzes en Chico per desenvolupar la trama de la novel·la ‘Dos flores son más fuertes si juntas pasan sed’.
- Exactament. A la novel·la qui parla no és l’Enric sinó un personatge que hi pot tenir punts en comú, però que va per la seva banda. El títol parteix d’un poema que vaig escriure, i que testimonia la separació física dins d’una relació, que pot ser un punt d’unió encara més fort. Quant a la novel·la, d’aquí poc sortirà un pòdcast en format audiollibre d’alguns capítols. M’agradaria fer tot el llibre en format audiollibre, perquè seria molt més fàcil que la gent conegués la història; però de moment farem aquesta prova amb els dos primers capítols.
- Parla'm del primer fill literari, ‘Biografía de un poeta perdido’.
- En aquesta obra faig una mirada enrere a l’adolescència i primera joventut, quan tens un caos vital total d’hormones, desitjos, i ganes de menjar-te el món. El llibre es divideix en quatre parts, les quatre branques més importants per al poeta. Tracta l’amor en majúscules, a la vida, a un mateix; també l’adolescència poètica, quan entres verge en el món de l’escriptura; les lliçons apreses de les persones estimades i els meus suports, com la literatura, la música, etc. Igual que amb la novel·la, compto amb il·lustracions de la Paula Moreno.
- Fer-se un nom en el mercat del llibre no és poca cosa i, a més, tenint en compte l’existència de moltíssima producció de totes les temàtiques. Creus que, igual que hi ha sobre informació, hi ha massa lectures a l’abast? Aquestes tenen l’oportunitat de calar profundament?
- Aquí caldria pesar a la balança si la superproducció de llibres està bé, o no. Sigui com sigui, per a mi l’escriptura per mi és una necessitat. I escriure llibres significa el fet que hi ha persones expressant-se, la qual cosa no és dolent. En la vida que ens ha tocat viure, on les coses passen tan de pressa, és necessari parar-nos davant d’un escriptori, al carrer o enmig de la natura, i comprovar quin és el rumb de les nostres passes. Mentre vivim, o sobrevivim, no parem atenció en com volem viure.
- Suposo que sent nutricionista és important per a tu la salut i la bona forma física, però també la mental.
- Exacte! El cos s’ha de cuidar per dins i per fora. Per aquest motiu, intento sempre vincular la poesia amb la nutrició. No crec en les dietes miraculoses, sinó en alimentar-se adequadament per tal d’estar de la manera millor possible. Allò rellevant és acompanyar, conèixer cada cas i crear l’hàbit, la cura d’un mateix. Cal més informació per escollir cadascú el nostre propi camí alimentari. Si tinc una bona alimentació, faig esport, i llegeixo un bon llibre, se’m cura l’ànima.
- I per últim, per què ‘Sencillez’?
- Es tracta del videoclip d’aquest poema, amb el qual vaig treballar amb Itsasgorak (Marta Argilés) a la veu, i Jordi Maluquer a la guitarra. Parlo de la diferència entre allò simple i allò senzill, i d’alguna manera dono ales a la gent a ser ella mateixa, a mantenir la seva manera de fer essencial. Crec que és important permetre’s sentir allò que tens al fons, del fons, del fons, atrevir-te a actuar, i fer-ho amb respecte.
