27.05.2022 |

Lily Brick: “A dalt de la grua et sents una altra persona, ets capaç de tot!”

Conversem amb l'artista Lily Brick, que emprèn una nova etapa artística

L'artista ponentina Lily Brick. Fotografia: Cristina Mongay.
L'artista ponentina Lily Brick. Fotografia: Cristina Mongay.
Lily Brick: “A dalt de la grua et sents una altra persona, ets capaç de tot!”

Amb centenars de pintures murals posant color arreu del globus, l’artista ponentina Lily Brick convida a la gent del carrer a reflexionar i a deixar-se transformar pel poder de l’art i la bellesa. Establerta en una casa de camp de les Garrigues, l’alter ego de Mireia Serra continua cercant i projectant pensaments i idees en cadascun dels seus projectes.

Lily Brick porta a l’esquena metres i metres de proporcions, d’esbossos, de figures femenines i de detalls que volen inspirar a qui les mira i provocar-li un canvi un clau positiu. No en va és considerada la millor urbana realista d’Europa.

La pintura mural l’ha empoderat i, 7 anys després de l’inici de la seva carrera, encara es declara bojament enamorada del seu encanteri. El so de la música funky, l’acompanya en cadascuna de les seves vertiginoses aventures damunt la grua. I és que l’art l’ha transformat i l’omple d’energia sense abandonar la puresa de la nena que mira a través dels seus ulls. 


'Petit à petit l’oiseau fait son nid', mural de la Lily Brick a Paris.
'Petit à petit l’oiseau fait son nid', mural de la Lily Brick a Paris.​

- Havent recorregut tantíssims kilòmetres, i havent pintat tantíssims murals al llarg d’aquests 7 anys de carrera professional, decideixes tornar a casa. I, lluny del que es podria imaginar d’una artista urbana, t’estableixes a viure al camp.
- Lleida és molt especial i la meva obra es basa en aquesta terra. Per aquest motiu m'hi he volgut establir. Quan vaig anar a Holanda o a l’Índia a pintar em preguntaven d’on era i els ho explicava. I m’he adonat que la bellesa està a saber extreure el millor de la terra, en perdre’s en el paisatge, en pensar, en veure la part noble del territori. Estic enamorada de les terres de Lleida. A banda de la pera i la poma, som moltíssimes més coses!

M’agrada treballar i viure a Lleida perquè tinc la possibilitat de ser jo mateixa, de trobar-me sovint amb mi. I m’encanta que amb molt pocs kilòmetres ho tinguem tot! Agafar la furgoneta i descobrir un paisatge àrid, pujar als Pirineus, tocar la mar, etc.

Crec que és molt bo per als artistes canviar sovint de paisatge on inspirar-se

- Suposo que per plasmar amb colors tantíssimes pintures murals a les terres de Lleida, i arribeu del globus, és important que et documentis i coneguis aquests contexts a fons.
- He fet molt treball de camp per saber d’on inspirar-me a l’hora de pintar les meves peces. De fet, tinc un diari on recullo totes les coses que he fet, documents consultats, persones conegudes, llocs visitats, etc., per no obligar-me de cap detall.

- Com és el dia a dia de la Lily Brick?
- Quan m’aixeco faig un xec emocional, comprovo com estic, què sento, que faré. De vegades em veig amb colors més vius, altres amb colors més estridents o més foscos. Si és aquest darrer cas, me’n vaig a passejar amb la gossa una hora o a patinar, a buscar la bellesa de l'entorn. Necessito emocionar-me per viure i per crear, deixant de banda toxicitats i mals rotllos. Quan estic ‘neta’, endreço el meu estudi i em disposo a esbossar, a provar idees, potser amb algun documental d’història de l’art de fons o pel·lícules romàntiques o còmiques.

L'artista ponentina Lily Brick. Fotografia: Cristina Mongay.
Lily Brick durant l'entrevista de Territoris.cat. Fotografia: Cristina Mongay.

- Els colors que utilitzes habitualment ens poden recordar a grans noms de la història de l’art com ara Van Gogh, o les figures i temes de Mucha o els artistes prerafaelites.
- Sí! De fet, ara mateix, pel tema mundà, prenc molta inspiració de l’expressionista Kirchner.

- Cal tenir una sensibilitat concreta per ser artista?
- Soc hipersensible, això podria contestar aquesta pregunta (riures). De fet, m’afectava molt el que podia pensar la societat de mi; ara, però, només m'importa el que pensa algú que estimo i respecto artísticament. En aquests 7 anys de carrera artística, he passat moltes etapes, amb moments de tota mena i de vegades ho veus tot de color negre, i ets sents en el fracàs i amb falta d’autoestima. Però ni el fracàs, ni l'èxit són reals, i l'esforç i la passió juguen un paper molt important en fer el que realment vols fer.

- L'autoexigència està molt lligada a les dones professionals i, de fet, encara més a les que desenvolupen les seves tasques en mons tan masculins com el muralisme urbà. Diuen que la síndrome de la impostora ens la plantegem més nosaltres que els homes. De fet, la pandèmia no ha ajudat precisament a sanar les autoestimes i la salut mental de moltes persones.
- Tot el contrari. Molta part de la societat s'ha tancat i hem canviat plegats. Avui en dia, la societat no sap el que vol, i molts galeristes tampoc i, així, molts artistes del sector han deixat l'art i s'han dedicat a altres feines per pagar les seves factures. Els adults vivim un moment d'individualisme extrem, i vivim amb una gran por envers la mort, i això afecta també als infants.

- Després de viure mil muntanyes russes, ara estàs en un moment de calma i serenor. La teva creació veurà un canvi de rumb?
- Inevitablement sí! Vaig començar a pintar deixant fluir la tristesa i la malenconia, que ha anat evolucionant per deixar lloc a l'empoderament de les dones. De la tristesa ha sortit la ràbia, i de la ràbia, l'orgull. De fet, els nois (especialment artistes) ho passen fatal sent ells mateixos, deixant veure la seva cara més sensible i se'ls demana socialment només ser d'una manera. I caldria trencar amb totes les cadenes que ens imposen com hem de ser.

Tornant a la pregunta, la meva obra viu una evolució, i crec que això es deu al fet que també evoluciona la persona. En les meves obres futures tinc ganes de deixar una mica de costat l'hedonisme, tot i que la bellesa m'acompanyarà, i decantar-me cap a un vessant més crític.

'Orquidea', mural de la Lily Brick a Sant Llorenç de Montgai.
'Orquidea', mural de la Lily Brick a Sant Llorenç de Montgai.​

Una cosa molt interessant de pintar és que els gèneres desapareixen. Jo no em sento ni dona ni home damunt la grua. Només soc una eina d'expressió del que sento, un tòner de tinta que ha de transmetre un missatge superior més enllà del meu nom.

- Has viscut censura o autocensura en els teus murals?
- Has de passar per certs filtres perquè, des del moment que comences a pintar, tot aquell cosmos formarà part de la societat, la influenciarà, s'incorporarà a les seves vides, i qualsevol cosa no s'hi val. L'artista urbà posa uns colors dins del cos de la persona, li envies un missatge i li canvies el dia a dia. Cal ser crític amb la societat, és cert, i l'art hi té un paper molt destacat en modificar-la, però es pot gestar aquest canvi amb la bellesa. El mural ha de tenir un missatge, no pot ser només omplir-lo de colors i que encara estigui buit de contingut. Bromejant, jo sempre dic que quan això passa es mor un àngel (riures).

- El teu inici al món artístic va ser tota una revolució: una noia jove i atractiva desenvolupant una faceta molt lligada al món masculí, que necessita molt esforç físic i mental. T'has sentit atacada pel fet de ser dona i artista urbana?
- He sentit moltes crítiques, no ho negaré. Gent que potser es pensava que venia de pas, que només era una cara mona, i han comprovat que no és això. Pel que fa a les crítiques més tòxiques, intento deixar-les de banda tot i que m'han fet molt mal. Però després t'adones que sempre tenen una intencionalitat. O et diuen "ja tens permís tu per pintura aquí?" o "ja ho saps fer tu això?", o els típics complits despectius. I ha arribat un punt que t'has de plantar, i posar el fre a totes aquestes paraules malsonants. Ningú t'ha de dir, per ser dona, que pots i que no pots fer.

Lily Brick. Fotografia: Cristina Mongay.
Lily Brick durant l'entrevista de Territoris.cat. Fotografia: Cristina Mongay.

- Tens algun ritual abans de començar una nova obra de grans dimensions?
- El dia abans soc incapaç de dormir (riures). Acostumo a fer estiraments i em poso música funky per donar-ho tot i estar de bon rotllo! El mural es mereix la meva millor versió, no la pitjor. A dalt de tot et sents una altra persona, ets capaç de tot. Si no fas bé el que més t'agrada, que se't donarà bé a la vida?

- Et sents buida en finalitzar una peça?
Al revés! Em sento totalment plena. I la veritat, em sento molt orgullosa d'haver aguantat en aquest món artístic, perquè per mi no és quelcom passatger ni una moda. 7 anys després, continuo bojament enamorada de la pintura. I la vida cal viure-la intensament, sumar, fer el bé pels altres i, com diu un client i amic meu: "aporta, o aparta"!

- I després de 7 anys, ha passat el temps i t'has acabat convertint en una de les grans figures del realisme en street art del món.
- De fet, ara sento com l'esforç es reflecteix a la meva pell, em veig molt curtida, ja que treballar damunt la grua, i sota les inclemències del temps, és molt dur. A banda, t'aprimes i t'engreixen un munt amb tant esforç físic, i el cos de la dona lògicament canvia. El cos nota el pas del temps, és evident, s'acaba fent malbé, però les ments perduren i cal cultivar-les. Cal cuidar-se molt, fer exercici, cultivar la ment i envellir amb dignitat! Cal gaudir de les petites grans coses, degustar la bellesa de les coses senzilles i apassionar-se pel que realment ens fa moure. Cal sentir-se viva!

'Jove perduda', mural de la Lily Brick a Reus.
'Jove perduda', mural de la Lily Brick a Reus.

Lily Brick: “A dalt de la grua et sents una altra persona, ets capaç de tot!”
comentaris