28.01.2022 |

Lleida pels refugiats, quan la solidaritat trenca fronteres

Parlem amb Pilar Sierra, la presidenta de l’associació ponentina dedicada a dignificar la vida de les persones refugiades i migrades

'Lleida pels refugiats' als campaments sahrauís
'Lleida pels refugiats' als campaments sahrauís. Fotografia: Lleida pels refugiats.
Lleida pels refugiats, quan la solidaritat trenca fronteres

En un moment tan sensible com el que vivim, en plena crisi sanitària i climàtica, encara defugeix més de les nostres ments un tema importantíssim a abordar per la societat -i pels Governs d'Europa-: la crisi dels refugiats. És inconcebible que perdem el cap en dinàmiques supèrflues, consumistes i buides d’esperit –de l'estil del Black Friday–, que ens generen necessitats il·lusòries, i desenfoquem l'atenció vers la urgent actuació humanitària que hem de resoldre dins i a tocar de les nostres fronteres.

Per aquest motiu, parlem amb la Pilar Sierra, la presidenta de l'associació de persones voluntàries 'Lleida pels refugiats', que posa en el punt de mira la solidaritat i la cooperació reals que som capaços de desenvolupar.

Pilar Sierra
Pilar Sierra, presidenta de 'Lleida pels refugiats', durant la nostra entrevista. Fotografia: Cristina Mongay.

- Ets docent i véns del camp de la Història, com t’interesses pels refugiats del segle XXI?
- L’any 2015 vaig seguir força de prop la crisi de refugiats, sobretot a l’illa de Lesbos. A mesura que anava coneixent més detalls del cas, em vaig anar indignant moltíssim. Al·lucinava que l’Europa dels Drets Humans permetés les condicions infrahumanes que patien tantíssimes persones. La crisi dels refugiats és un drama, un genocidi en majúscules, i la història ho recollirà.

- Amb aquest sentiment a flor de pell, decideixes marxar i aterrar als campaments grecs de refugiats.
- Jo volia anar a veure amb els meus propis ulls el que passava Moria (a l’illa de Lesbos), però llavors (l’any 2016) el Govern grec va tancar l’accés als voluntaris independents. Llavors vaig anar al camp de Katsikas, al nord-oest de Grècia, amb unes amigues. De fet, al principi de la crisi de refugiats a Grècia, gran part de voluntaris eren catalans i espanyols. L’impacte va ser bestial! En aquell moment la majoria de refugiats eren sirians, afganesos i yasiris, els quals practiquen una religió preislàmica. El que et trobes als camps són famílies d’un nivell mitjà –com podríem ser nosaltres mateixos– que t’expliquen històries terribles. Vaig conèixer, per exemple, propietaris de supermercats, estudiants universitaris d’enginyeria informàtica o una presentadora de la TV de Damasc. En aquell moment, la teva escala de valor es trenca totalment.

- Creus que actuem d’una manera paternalista amb els desplaçats? És a dir, com si ‘els haguéssim de perdonar la vida’, o com si fossin persones inferiors a nosaltres?
- Quan els veus vivint en unes tendes de campanya de l’exèrcit, de lona, sense terra, que hi entren tots els bitxos, que s’inunden cada vegada que plou... se’t trenca l’ànima. I així viuen nens petits, dones embarassades, gent ferida de la guerra. Et preguntes: què està passant aquí? En aquella època, els refugiats creien que en arribar a Europa ja havia acabat el seu calvari, però el temps ha fet que es donin compte que no és així. Han passat els mesos, fins i tot els anys, i ningú els ha donat cap solució. Per tenir una primera cita per demanar asil polític, han de fer la tramitació per mòbil, i en grec. Unes coses increïbles! Gent que ha marxat amb una mà davant i una altra al darrere, i que procedeix d’un altre país. Com la burocràcia pot exigir-los aquests tràmits? La sensació del camp era de no futur. De fet una senyora em va preguntar: “Vosaltres, els espanyols, ens voleu als refugiats oi?”, i jo no sabia que contestar, perquè el poble potser sí, però el Govern no.

'Lleida pels refugiats' als campaments sahrauís
'Lleida pels refugiats' als campaments sahrauís. Fotografia: Lleida pels refugiats.

- Què va passar quan vas tornar a casa teva, després d’aquest primer viatge?
- Al camp de Katsikas hi vaig estar tres setmanes, on vaig escriure un quadern de camp. I quan vaig tornar a Lleida, no podia ni obrir-lo. Sentia massa emocions. Vaig deixar passar una mica de temps, un mes i mig aproximadament, i llavors vaig començar a parlar de l’experiència. Sense cap dubte, la meva perspectiva va canviar. Al tornar a Ponent, vam crear finalment l’associació. El 2017 vaig tornar a Grècia, a Tessalònica, i allí vaig fer tasques de logística (repartint roba, fruita i verdura, etc.) i vam fer algunes tasques amb menors no acompanyats.

- I així va arrencar el projecte ‘Lleida pels refugiats’.
- Exactament. La meva filla em va animar que, juntes, podíem fer alguna cosa més per totes aquelles persones i per explicar tot el que havia vist i sentit als camps de refugiats. Vam crear una pàgina al Facebook l'any 2016 i vam anar coent la plataforma. La gent, de mica en mica, va anar contactant amb nosaltres, gent també que havien anat a un camp, o que els hi interessava el tema. Això passava entre finals del 2016 i inicis del 2017. Llavors ens vam reunir, érem unes sis persones, i a poc a poc ha anat venint més gent. Val a dir que avui el 99% de l’associació la formem dones. Amb el temps vam aconseguir disposar d’un local, d’una de les persones associades, i també veure algun miracle! Com ara que la donació d’una ambulància i un 4x4 dels bombers de Pont de Suert, i de 5 camions de l’empresa Plusfresc, que ens va regalar al renovava la seva flota logística.

- Quin va ser el vostre primer projecte?
- ‘Com tu i com jo’, adreçat a sensibilitzar als infants i joves de les escoles de Lleida. De fet, encara està en actiu i ens ha permès posar damunt de la taula i parlar obertament de la injusta situació dels refugiats avui en dia. A més, vam començar a col·laborar amb altres projectes ja actius, com ara amb un centre educatiu d’adolescents annex al camp de Katsikas.

 Amb una ONG que hi teníem relació, compràvem fruita i verdura per aquestes persones, perquè l’alimentació que dóna l’exèrcit als camps deixa molt a desitjar. Tant llavors, com encara ara, només es basa en patata, arròs i pasta, i aquest és el menú per a tothom.

Hi ha un sistema pervers que està matant a la gent literalment al Mediterrani i al desert del Sàhara

'Lleida pels refugiats' a l'Elna Maternity Center
Activitat a l'Elna Maternity Center (Atenes). Fotografia: Lleida pels refugiats.


- ‘Lleida pels refugiats’ també heu pres partit als campaments del Sàhara.
-
Sí, donant suport als seus projectes educatius. Així, diversos membres de l’associació vam anar als campaments sahrauís de Tindouf. A mi em va impressionar la societat que tenen muntada allí, amb un matriarcat molt potent al darrere, però, és clar, els hi manca tota mena de recursos! És brutal que els sahrauís portin cinquanta anys deixats al desert i cap Govern mogui un dit per ells. És una vergonya! L’Estat espanyol és el responsable directe d’aquesta situació, ja que era una província espanyola, i els van deixar tirats i sense mitjans. En aquest viatja al Sàhara vam visitar el mur de la vergonya, de 1.500 km (el més llarg després de la muralla Xina), construït pel Marroc i amb milions de mines antipersones a banda i banda. De fet, mentre el recorríem, els soldats marroquins ens apuntaven amb les metralladores i vam veure unes protestes encapçalades per joves sahrauís on teniem la sensació que en qualsevol moment agafarien les armes. Els joves del Sàhara no tenen cap perspectiva de futur en aquestes condicions!

- En què consisteix el projecte ‘Taun Sàhara’?
- ‘Taun’ vol dir ‘cooperació’ en la llengua hassania. Als campaments vam treballar colze a colze amb el Ministeri d’Educació del Front Polisari i els vam donar eines i materials per motivar-los, ja que ni el professorat ni l’alumnat n’està. Cal donar una volta a l’educació del Sàhara! Pensa que treballen amb material docent de fa setanta anys! Al tornar, vam parlar amb el Departament de Cooperació de la UdL, i vam signar un conveni per tal d’engegar un projecte de formació dels mestres sahrauís de dues escoles bressol, dues de primària i una de secundària. Mestres d’aquí van anar als campaments per formar els mestres d’allà i, a més, preparem materials pedagògics actualitzats, amb perspectiva de gènere, amb la situació actual del Sàhara, etc.

També des de l’associació ens vam unir al projecte de ‘Vacances en pau’, d’acolliment d’infants durant el període d’estiu. Actuem a la comarca de les Garrigues i el Pla d’Urgell, acollint 20 nenes i nens. L’acolliment l’hem fet durant dos anys, fins a l’arribada de la pandèmia. I ara esperem poder tornar aviat a reprendre l’activitat.

‘Lleida pels refugiats’ també forma part del programa de mentoria de la Generalitat de Catalunya i dona suport a refugiats que viuen actualment a les terres de Ponent

'Lleida pels refugiats'
Celebració del 8 de març a l'Elna Maternity Center (Atenes). Fotografia: Lleida pels refugiats.


- Explica’m com us vinculeu amb el projecte ‘Elna Maternity Center
- L’any 2018 em truquen de l’ONG de bombers gallecs Aire i m’expliquen l’existència d’una maternitat de dones refugiades a Atenes. Amb ells i alguns voluntaris més que havien estat a Elna, vam decidir fer-nos càrrec del projecte i, de seguida, vam enviar persones voluntàries i recollir menjar, roba, medicaments, etc.

La Maternitat és un edifici llogat al centre d’Atenes que acull un centenar de persones refugiades que viuen una situació molt vulnerables. Aquest espai s’ha compartimentat, fent habitacions, i s’ha posat una dutxa i un lavabo a cada planta. A la part de baix tenim una cuina col·lectiva molt gran en la qual cada dia dues famílies cuinen per a tothom. Amb la nostra arribada al projecte, vam començar a treballar activitats per als menors i també amb les dones.

La meitat de persones que viuen a la Maternitat d’Elna són nens i moltes de les dones estan soles amb les criatures, ja que el marit ha marxat o està a la guerra. De fet, moltes estan embarassades, tenen nens molt petits i estan malalts, moltes altres han estat violades en el trajecte fins al centre, i altres que acaben de parir o de tenir una cesària i dormen al carrer. La situació a Atenes és un drama absolut, ja que a les seves places hi dormen milers de famílies refugiades cada nit. I allí són una ‘presa fàcil’ de la violència dels grups d’ultradreta que es dediquen a martiritzar-los. 

'Lleida pels refugiats' coordinant una exposició fotogràfica de les seves campanyes
Inauguració d'una exposició fotogràfica de les seves campanyes. Fotografia: Lleida pels refugiats.


- Quines accions concretes heu engegat exactament a la Maternitat d’Elna?
- Vam muntar una escoleta, que funciona molt bé, ja que fins als 6 anys no s’escolaritzen de manera obligatòria a Grècia. Allí els infants aprenen grec i anglès, treballen la psicomotricitat i, sobretot, els hàbits. Pensa que els nens refugiats que arriben a la Maternitat arriben cridant, donant cops de puny, no s’han relacionat mai amb altres infants i només han vist violència al seu voltant. I, a poquet a poquet, van canviant, comencen a somriure i es van relacionant.

També hem tirat endavant el ‘Women Space’, on fem tallers d’educació sexual, empoderament femení, cultura europea, parlem sobre violència de gènere, algun dia anem d’excursió i ballem en un parc, etc. Hem de preparar a les dones refugiades per un futur a Europa. A l’estiu vam fer ‘la reconciliació amb el mar’, ja que moltes han viatjat en pastera i tenen molta por de tornar al mar. A més, fem un munt de celebracions! I llavors les mireu i dius: “Uau! Li ha passat tal drama i, tot i això, continua aquí i té forces per riure i per celebrar la vida”. I et donen una lliçó. Elna no només els dona un sostre, els dona una família, una llar després de perdre-ho tot.

Les dones refugiades es mereixen recuperar la seva pròpia confiança i autoestima

- Imagino que tocant tan de prop la realitat dels refugiats a Europa, quan veus l’ascens a l’esfera política i social de discursos obertament xenòfobs i racistes, et bull la sang, i se t’encongeix el cor.
-
No sé quin adjectiu escollir per descriure la sensació que sento al respecte. Ja no és indignant, és una vergonya! Fa uns anys vam sortir 500.000 persones amb pancartes a Barcelona dient que ‘Volem acollir’ refugiats, però no ho hem fet. ‘Welcome’ de quina manera l’hem fet? Estem deixant que mori ofegada gent cada dia a les aigües del Mediterrani i, a més, es criminalitza als qui intenten salvar les vides d’aquestes persones. Ara es diu que al Desert del Sàhara hi ha més gent morta que al fons del Mediterrani. És molt retorçut tot plegat! L’Europa dels Drets Humans no existeix, és un paper mullat. La nostra societat, i els governants, ens mirem el melic  i no sabem anar més enllà.

- Què podem fer per contribuir amb ‘Lleida pels refugiats’ i per les persones desplaçades?
-
La societat cal que s’informi molt bé abans de criticar, i no creure les fake news i altres rumors. També cal denunciar i plantar-se davant del racisme i la xenofòbia. Cadascú pot tenir el seu nivell de compromís, dins de les seves possibilitats i el moment vital. Però sempre es poden donar passes (donar roba, material sanitari, aportacions econòmiques, fer voluntariat, etc.) Els refugiats seguiran venint en els propers anys, és inevitable, i aviat s’hi sumaran els refugiats climàtics. El futur és la multiculturalitat i és necessari actuar amb cap davant d’aquesta realitat.

Acció de 'Lleida pels refugiats' a la Plaça de Sant Joan
Acció sensibilitzadora a la Plaça de Sant Joan. Fotografia: Lleida pels refugiats






 

Lleida pels refugiats, quan la solidaritat trenca fronteres
comentaris