Actriu, cantant, compositora. Acaba de presentar la seva segona proposta musical, ‘Cap.2 Déjame’, un tema personal que il·lumina les parts més fosques que acompanyen l’ànima humana
- Com vas començar en el món de la música?
Des de ben petita m’ha agradat molt la música. Sense anar més lluny, al meu pare li encantava cantar i tocar. Vaig començar classes piano aviat, però ho vaig deixar. No obstant això, durant la primària i l’ESO em passava els dies cantant a l’habitació i pensant que interpretava un concert (riures). Tot i ser tan joveneta tenia molt clar que volia aprendre a cantar bé, i li vaig dir a la meva mare que m’apuntés a algun lloc aprendre aquesta formació. Així, amb 14 anys vaig començar a classes de cant a la Intèrpret, i vam obrir un grup de teatre musical.
- Amb 14 anys? Això és tenir les coses molt clares!
Sí! Sorprenentment, tot i ser tan joveneta, tenia una visió molt professional de la música. En la mateixa línia, em vaig decantar per cursar el batxillerat escènic al Màrius Torres, i vaig anar a estudiar Interpretació, amb l’especialització de teatre musical.
- Ben bé que la no podries entendre, i expressar, la música sense la seva posada en escena.
És una connexió molt forta la que sento amb la música i la interpretació. Aquesta explica que ja fa sis anys que estic per Barcelona fent musicals, teatre de text, fent curts, apareixent en videoclips i cantant en altres projectes.
- I totes aquestes sinèrgies desencadenen, un dia, a preguntar-se: i per què no provo de fer quelcom en solitari?
D’alguna manera sí (riures). Tenia moltes ganes de donar ales a les meves cançons i texts. De fet, des de l’adolescència que escrivia temes, però me’ls quedava per mi mateixa. No va ser fins que vaig anar a la Universitat que, en una sala on havia un piano a la Facultat, tocava i em desfogava donant veu al que sentir per dins. I, de vegades, em gravava en mòbil. Així, ensenyant les gravacions, em van començar a dir que sonaven molt bé les propostes, i això em va animar a caminar endavant a l’escena musical.
- En què t’inspires, a l’hora de fer aquestes cançons?
En la vida, en les meves experiències més intimes. La primera cançó de l’EP que vaig escriure va ser ‘Cap.2 Déjame’. Això passava al 2018, en un moment en què no estava passant per gaire bona temporada. Recordo passar-me moltes hores en una habitació tancada, sola, i a través de la música vaig poder treure l’angoixa que duia a dins. Si t’hi fixes, no hi ha tantes cançons que parlin de les pors, l’ansietat, els racons més foscos de l’ésser, i això que totes ho sentim! Sembla que l’amor, i el desamor, són els únics temes vàlids per cantar, però crec que hi ha altres coses molt importants en les quals fixar-se.
- Com és que, finalment, ‘Cap.2 Déjame’, ha estat el teu segon single?
Vaig veure que calia fer un projecte més conceptual, teixir un fil conductor d’aquesta petita història. Al final, vull que el meu EP el configurin quatres temes, totalment diferents, però igualment personals. Un cop tenia escrita ‘Cap. 2 Déjame’, vaig escriure la primera cançó a presentar, ‘Cap.1 Sin freno’, que sembla per parli d’amor, però en realitat exposa molts dubtes i incògnites que giren al voltant de la relació romàntica i sexoafectiva.
Hi ha la intenció, de fet, que el tercer i el quart no tardin excessivament a veure la llum. El tercer serà molt íntim, molt suau musicalment parlant; i el quart serà el gran tancament del projecte.
- Creus que la música és quelcom terapèutic?
És moltes coses, però per mi és la meva manera d’entendre’m. La música m’ha ajudat a sentir, a endreçar els meus pensaments. I m’agradaria que els meus temes puguin ajudar a reconèixer-se a algú que pot estar vivint una situació semblant a la que jo he viscut.
- Quines són les teves influències musicals?
És difícil escollir, perquè en tinc moltes! A nivell conceptual, m’agrada molt Bea Miller, que va presentar cada CD del seu EP amb un color i una emoció; també em decantaria per Julia Michaels, Madison Beer, Beli Basarte i Maria Blaya.
- Parla’m del videoclip de ‘Cap.2 Déjame’, ple de talent jove, i molt ponentí! Una proposta audiovisual total!
Aquest treball el vam gravar en un bosc de Valldoreix al febrer, amb un fred de por, sota l’excel·lent direcció de l’Ester G Mera. La veritat és que m’he deixat portar molt i m’encanta el resultat aconseguit. Al rodatge hi havia moltíssima gent jove, menor de 30 anys, molt professional, a qui l’apassiona al que es dedica. Quant al talent lleidatà, vaig comptar amb el meu estilista, Jordi Belilles, dissenyador gràfic del videoclip, que va contactar amb el Juan VG perquè ens dissenyes en exclusiva la roba. Val a dir que ja al primer videoclip portava els pantalons d’una col·lecció seva, feta amb roba reciclada; i un toc groc de la també lleidatana Aida Almacelles.
- Què li diries a la gent que viu una situació semblant a la que tu vas viure al 2018?
Li diria que l’angoixa és momentània, que és un estadi, i que la vida continua sent-hi. La gent que vivim amb tanta sensibilitat ho fem de manera intensa, però patim molt. I cal abraçar-se com una és. M’agrada ser molt intensa, ser com sóc. I hem de fer un esforç per normalitzar, entre totes i tots, que hi ha moments de tot i que ningú viu una vida idíl·lica 100% feliç i completa els 365 dies de l’any. Les xarxes socials han fet molt de mal en aquest aspecte. Viure pujades i baixades d’ànims és normal i tothom ho sent.
- I per últim, que li diries a la Maria Fontana de 14 anys, que cantava a l’habitació de casa dels pares?
No es creuria per a res que viuria el que viu (riures). Li diria que tingués molta paciència i que confiï, que treballi molt, perquè tot arriba al moment que ho ha de fer.
