En la seva presentació al concurs Sona 9 l’any 2019 definia el seu so com pop d’autora proper i melancòlic. Maria Jaume va aconseguir la primera plaça, complint amb expectatives que ni tan sols ella s’havia posat. Les expectatives mai han d’enterbolir un procés artístic. Enmig de l’apocalipsi, la cantautora balear va estrenar Fins a maig no revisc, un disc gairebé astrològic on la tendresa i la tristesa es mesclen i s’embolcallen amb l'íntima producció de Pau Vallvé, qui actua com a productor i avalador del projecte.
La gira del primer àlbum de Maria Jaume fa parada aquest dissabte 20 a l'Espai Orfeó de Lleida en un concert en acústic on, a partir de les vuit del vespre, l'artista desplegarà la seva proposta amb la voluntat de generar un espai en el qual el públic es miri endins i es trobi en les cançons.
Entrevista a Maria Jaume
P. Qui era Maria Jaume Martorell abans de guanyar el Sona 9?
R. Jo crec que era sa mateixa. Era una persona que tampoc li importava tant com ara a sa música com és ara, perquè bàsicament ara és la protagonista de sa meva vida i abans no ho era en absolut. A través del Sona 9 va anar guanyant un paper més principal i vaig anar adonant-me de que m’agradava, perquè era una cosa molt de per casa, però tampoc li donava la importància que necessitava. Però na Maria era exactament sa mateixa.
P. La música, doncs, sempre ha sonat a casa teva?
R. Sí, som una família molt musical però no música. Sí que es meu germà sempre ha tingut grupets de versions i ha anat fent coses i era una influència molt directa, però a la vegada per això, perquè a casa nostra sempre ha sonat molta música d’ençà que vaig néixer i sí que era una cosa molt important i que sempre ens acompanyava.
P. Quan et vas mudar a Barcelona per estudis, amb les dificultats vitals que això comporta, la música va començar a ser un refugi per a tu?
R. Ho has dit molt bé, una espècie de refugi perquè al final te’n vas de ca teva, a més a Mallorca que sempre que ens en anem una mica enfora ja ens sentim fora de lloc. Els primers mesos d’estar a una ciutat nova on no coneixia gairebé ningú em va ajudar molt a adaptar-me, a mullar-me i que em sortís tot el que duia a dins. Potser si no hagués fet aquest canvi, a lo millor no hauria sortit tan natural aquest procés.
P. Formes part d’una generació post-Antònia Font que esteu revitalitzant la música en català a les Illes Balears. Et sents part d’una escena pròpia?
R. Sí, jo crec que som post-Antònia Font totalment, perquè a tots els mallorquins ens ha tocat molt i ens ha influït molt, però també crec que dins Mallorca hi ha moltes escenes diverses i ara hi ha molta música nova i molts artistes nous. De vegades també se comet s’error de posar-nos a tots dins d’es mateix sac i està bé que se’ns doni importància, però està bé que se sàpiga distingir tots es panorames que hi ha.
P. Tenim prou en compte la música balear aquí al Principat?
R. Crec que precisament ara és un moment que diria que sí. Estem contentíssims i crec que això se nota perquè molts artistes estan sortint nous i se senten molt ben emparats i tenen molts més referents que abans veient que se mos escolta fora i això fa que tinguis més ganes de mostrar el que estàs fent. Música a Mallorca sempre se n’ha fet i potser abans no se’ns tenia tan en compte i ara sí.
P. Aquest dissabte presentes el teu primer disc a Lleida, Fins a maig no revisc, però per la maduresa lírica dels teus temes dona la sensació que portes anys dedicant-te a la música.
R. Jo penso que sí que se nota que és el primer. (riures) Però sí que estic molt contenta perquè per ser un primer treball és una mica estrany tot el que està passant i sa bona rebuda que està tenint, però a la vegada jo sóc molt conscient de que és el primer perquè estilísticament se notarà una mica després amb el que vagi traient que ja vaig decidint una mica més. Al final es primer disc és una mica d’experiment i evidentment sóc jo, però cada vegada n’estic aprenent més.
P. Les lletres són molt interpretatives i inclús abstractes. Ho vols així o et preocupa que es perdi missatge pel camí?
R. No, jo crec que m’agrada que cadascú li doni el sentit que en aquell moment li vagi millor. Al final sí que m’agrada inspirar-me amb experiències meves, però trobo bastant curiós que sa gent s’imagini una cosa totalment diferent del que jo tenia pensat i crec que això és lo maco.
P. Una cosa que agrada a l’oient és com les cançons generen moltes imatges.
R. Doncs sí, en aquest disc faig molt això de crear imatges o escenaris molt clars. També m’agrada que segueixi un fil o una narrativa, però això és una cosa que quan escolto música aprecio molt, que hi hagi elements molt quotidians perquè al final és el que et fa connectar amb aquella cançó.
P. Això el converteix també en un disc molt contemplatiu.
R. És que és això, que cadascú ho tingui més fàcil per imaginar-se sa seva història.
P. Parles també de discursos populistes. Hi ha populisme en les relacions personals?
R. Totalment, jo crec que sí. Hi ha persones també populistes i en relacions doncs també, evidentment.
P. El tema del disc és l’amor?
R. Potser sí, si ho agafem amb pinces, perquè al final és el que ens mou i no només s’amor romàntic, sinó s’amor per totes ses coses i per lo més quotidià. Jo crec que sí, perquè és molt més fàcil escriure des d’aquest sentiment i s’amor potser no només ve des cap sinó també de sa terra o s’enyorança, sentiments que són molt fàcils de plasmar.
P. Tot i així, és un amor molt cru i que observa més les ombres que les llums.
R. És veritat que hi ha molts temes on se noten més ses ombres que ses llums, però jo també crec que també hi ha temes lluminosos i mínimament alegres. En general, té més lloc la foscor, però també hi ha s’altra cara.
P. La imatge del disc també destil·la aquesta cruesa romàntica que parlàvem.
R. Això sí que va ser molt cercat, per plasmar aquest sentiment agredolç d’una cosa que està mig mort i que a la vegada acaba revivint. Hi ha molts elements, com sa portada amb rames seques i jo que pareix que sigui un cadàver allí estirada (riures), però a la vegada és tot molt irònic.
P. Una cançó que sorprèn dins la línia estilística i poètica del disc és Fuig i no me toquis, per què aquest toc més desenfadat enmig d’un disc tant melangiós?
R. Precisament perquè no estiguis tot es disc plorant. (riures) Volia rompre una mica el gel de la línia aquesta de tristor o excessiu drama. Jo també tinc aquest costat i m’agrada molt aquest estil més desenfadat i de pitjar es casset i que soni el que hagi de sonar i aquest tema és una mica això.
P. Com s’interessa Pau Vallvé en tu per arribar a voler-te produir?
R. Això va ser un cop de sort total. Ens vàrem conèixer en un concert seu, perquè jo era fan seu total. A partir d’aquí, li vaig dir que escrivia, em va dir que li passés unes demos, li vaig passar i ell no s’ho esperava que li agradessin i llavors se va interessar per fer alguna cosa. Després tot el procés del Sona 9 ens va venir molt bé.
P. Fins a quin punt ha incidit ell en la teva sonoritat?
R. En principi hi ha unes quantes cançons que jo vaig compondre a guitarra i veu que ja hi recorden, perquè és una persona que m’ha influït durant molts anys. I després evidentment quan una persona produeix un disc se nota sa seva mà allà i és normal que recordi a Pau Vallvé. A lo millor lo que ve després d’això no hi recorda tant.
P. Al revés també, hi ha part de tu a La vida és ara?
R. Clar, és que ell quan estava composant el seu disc estava acabant de produir el seu i jo crec que, evidentment, qualque cosa se li ha colat per allà.
P. Has format banda amb Núria Graham i Maria Espinosa. Sembla que l’escena indie catalana t’ha rebut amb els braços oberts.
R. Això encara va ser molt més sorpresa, perquè era una cosa que evidentment no m’havia plantejat i inclús el fet de tenir banda tampoc. Va ser una mica de sopetón, arriscar-me a dir-li a na Maria i a través d’ella vaig arribar a Núria que en sa primera instància ni se m’havia passat pel cap que pogués fer-me de bateria. No puc estar més encantada amb aquest trio.
P. Les expectatives de vegades venen de fora, però també de dins d’un mateix. Com artista, quina relació tens amb les expectatives?
R. És una cosa que tots hi pensem, però que tampoc em marca gaire per pensar ses coses i per compondre ses cançons, perquè crec que perd totalment sa màgia si estàs pensant en com se rebrà abans de fer-ho. Si aquest disc que és sa cosa menys pensada del món ha anat bé, a partir d’aquí és molt més bo crear a partir d’aquest sentiment que no pas del que pensaran després.
P. Potser de vegades tenir expectatives acaba generant frustració.
R. Totalment, seria totalment incapaç de crear si hagués d’estar pensant en la fórmula perfecta d’una cançó. No podria.
P. Dius que Fins a maig no revisc ja és un disc antic per a tu. Quines són les preocupacions que mouen la música present i futura de Maria Jaume?
R. Idò, és veritat que se’m fa una mica antic perquè hi ha cançons que vaig compondre ja fa anys i amb el temps tan estrany que han passat sembla que ha sigut més. Musicalment, crec que també he avançat ja bastant. Un segon disc encara no el tinc present, però sí que trauré alguna cosa i se podrà veure una mica més sa meva identitat.
