13.06.2021 |

Marta Pruna: “Vull que el públic s’endinsi en l’escultura tocant de peus a terra, sentint-se lliure”

Des de la passada Diada de Sant Jordi, la Seu Vella de Lleida acull ‘Pedra amb pedra’, una exposició que atansa al públic l’obra de l’escultora Marta Pruna. Amb ella l’autora, veïna de Cervià de les Garrigues, ens convida a reflexionar envers el pas del temps, la condició humana i el cicle de la natura.

L'escultora Marta Pruna al seu taller-museu. Fotografia: Cristina Mongay
L'escultora Marta Pruna amb 'Mediterrànea'. Fotografia: Cristina Mongay
Marta Pruna: “Vull que el públic s’endinsi en l’escultura tocant de peus a terra, sentint-se lliure”

- Parlar de Marta Pruna és sinònim de parlar d’escultura i de pensament. Unes passions que t’han acompanyat a foc lent tota la teva vida, i que vas sentir intensament des del bressol, de la mà de la teva mare i la teva àvia.
- Marta Pruna:
La meva mare es va formar com a escultora a la Massana; de fet era l’única dona que hi rebia classes en aquell moment. I va marxar de molt joveneta a Itàlia, on va guanyar un premi artístic. Però la seva carrera es va aturar quan es va casar. Si ho penses, moltes dones artistes experimenten aquesta frenada en la seva carrera professional. I no volia que això em passés a mi, preferia anar per lliure. La meva àvia també va ser cabdal per a mi, ja que ella va ser qui em va ensenyar a llegir des de petita. Al seu costat vaig compartir moltes estones de llibres, de silencis i de respecte, i això és un aprenentatge de vida.

Obra de Marta Pruna. Fotografia: Cristina Mongay

- La presència de la natura és quelcom determinant en la teva obra, i en la teva manera de viure la vida.
- M. P.:
La natura ho és tot, i crec que hauríem d’aturar-nos i escoltar-la més per trobar el nostre propi equilibri. De fet, som una peça més de la natura, minúscula. Som un animal més, i necessitem les coses essencials per sobreviure. Les pauses són tan importants com crear. L’escultura en pedra és molt física, la radial i el martell neumàtic demanen molt de tu, i de tant en tant he d’aturar-me i fer estiraments. Dedico moltes hores a treballar, i quan ja estic gairebé exhausta me’n vaig a caminar per la natura.

La natura em dóna calma, inspiració, i amb aquest repòs et pots sorprendre i descobrir els seus secrets

- Esculpir a cel obert és l’escenari on més còmoda et sents?
- M. P.:
L’espai per mi és llibertat, necessito aire fresc per crear, per pensar i per viure. Hi ha coses que experimentes a la natura que les saps després de vint anys. Per exemple, que t’acompanyi un concert de cants d’ocells mentre treballes, o mentre toques el violoncel. 

- Cal temps, temps d’autoconeixement, temps de repòs, temps per a la història i perquè s’alimenti el cicle de la natura.
- M. P.:
El temps és molt important, l’instant present, aquí i ara. El pas del temps et permet veure com la llum recau sobre la pedra de moltes maneres. En funció de l’hora del dia, la irradiació del sol canvia, s’allarga l’ombra de l’escultura, i fins i tot es modifica el seu aspecte. Necessitem dècades per entendre la vida; necessitem amor, desamor, que t’arribi la riquesa i el poder, i adonar-te que no serveixen de res. I tot plegat ho has de comprovar empíricament. L’experiència i el saber són possibles gràcies al temps.

Hauríem de cooperar més entre tots i totes, i adonar-nos que tot no té un preu econòmic, que tot no es pot quantificar en diners, i que el valor veritable és molt més que això

Obra de Marta Pruna. Fotografia: Cristina Mongay

- Miquel Àngel, el famós artista del Renaixement italià, ha estat un dels autors plàstics que més t’han influenciat.
- M. P.:
Afortunadament, ell va comptar amb el suport dels Medici al llarg de la seva trajectòria, i avui ningú ajuda així a un altre. Ell es considerava escultor per damunt de pintor, però és evident que estimava pintar perquè sinó no fas unes Sibil·les com les de la Capella Sixtina. En els Esclaus, les darreres escultures que va fer, tot és més essencial en el David. Imagino que llavors ja no tenia gaires forces, i es va dedicar a captar en el material allò imprescindible, amb una potència impressionant.

El Miquel Àngel de vuitanta anys feu el mínim, però el seu mínim ho recollia tot

- Hi ha molta filosofia en la teva obra escultòrica.
- M. P.:
Per mi és fonamental la filosofia per entendre la vida. Amb 22 anys ja llegia Proust o Flaubert, i a la Universitat subratllava les seves frases. Crec que és molt important no contradir-se a la vida; ser i actuar de forma coherent amb el que es pensa i sent. No s’entén que diguem que volem ajudar-nos, que donem la mà a algú que no té tants recursos, i que anem amb marques cares que estan totalment buides de contingut.

Marta Pruna al seu taller-museu. Fotografia: Cristina Mongay

La radial és una de les eines de feina que utilitzes més habitualment per fer les teves escultures.
- M. P.:
Abans d’agafar la radial he dibuixat moltíssim. Sempre hi ha un llapis a tocar de la radial, que potser és l’estri que més impressiona des de fora. La radial em facilita arribar a la forma, d’una manera ràpida, però hi haurà un dia en què s’acabarà, perquè seré gran i no podré amb el seu pes. El llapis és tan important com ella, és l’essència. Tothom ha de dibuixar per edificar la construcció mental. La veritat és que la radial no em dóna més força; la força la té la ment, el gest, la humilitat. Hi ha qui em diu que algun dia em puc fer mal amb la radial, i és veritat. Però crec que tampoc seria una tragèdia tan gran. Jo agraeixo molt viure el dia a dia, no tindria mala consciència si marxés de cop i volta. Hauríem d’estar preparats per morir en cada instant.

- Fins al 20 de juny, hom pot gaudir de ‘Pedra amb pedra’, al claustre i l’església de la Seu Vella de Lleida. Quins diàlegs t’agradaria que brollessin d’aquesta exposició?
- M. P.:
‘Pedra amb pedra’ convida a dialogar amb el passat, i ho fa amb un seguit de peces que tracten l’escriptura, la lectura o el pensament. Aquestes peces es col·loquen a la mostra sense peana intencionadament, perquè crec que no cal divinitzar l'art. Vull que el públic s’endinsi en l'escultura tocant de peus a terra, seient al seu costat, movent-se al voltant, sentint-se més lliure.

Hem de baixar a la terra per permetre’ns mirar també el cel

- Aquesta exposició s’emmarca en un entorn privilegiat, ple de marques de picapedrers i d’un pas del temps que no sempre ha estat dolç i plàcid per a la Seu Vella de Lleida.
- M. P.:
Tot a la vida és així; res és horitzontal, tothom té cicatrius que mostren allò viscut, i la Seu Vella ens ho mostra amb tota evidència. De fet, les llums i les ombres formen part de nosaltres, i són dos elements importants en l’exposició i en el mateix monument. Perdre’s en una mostra és quelcom màgic que ens convida a esperar.

Confesso que m’interessen molt els museus i tot tipus de temples perquè permeten al visitant trobar el seu propi silenci

Per altra banda, la tridimensionalitat de l’escultura ens ajuda a aprendre molt emprant els cinc sentits. I ho fa d’una manera molt profunda, tal com ho experimenten els infants. Jo convidaria a la gent a trencar amb la por del ‘no entenc d’art’ i observar sense pressa.

Obra de Marta Pruna. Fotografia: Cristina Mongay

Marta Pruna: “Vull que el públic s’endinsi en l’escultura tocant de peus a terra, sentint-se lliure”
comentaris