03.04.2020 |

Míriam Fuentes: "El que més m’interessa és transmetre les emocions que sentim"

Parlem amb l'artista Míriam Fuentes, que estrenava fa uns dies l'exposició 'Prou de hastags' al Cafè del Teatre

L'artista plàstica Míriam Fuentes
L'artista plàstica Míriam Fuentes
Míriam Fuentes: "El que més m’interessa és transmetre les emocions que sentim"

Fa uns dies parlàvem amb l’artista Míriam Fuentes. La situació de l’entrevista era agredolça. Per una part, Fuentes estava molt il·lusionada, ja que, després d’una desconnexió necessària, torna al món de l’art públicament trepitjant fort en format expositiu. Idea, i munta ‘Prou de hastags’, una mostra plena de fragments dels diaris íntims dibuixats i collage seus, que acull el Cafè del Teatre de Lleida del 10 de març al 12 d’abril. La il·lusió, però, es veu esfumada amb els temps que corren.

Tot i això, sent conscients de les eines actuals, us convidem virtualment a l’exposició de Fuentes, perquè gaudir de la cultura, i cultivar l’ànima, també són molt importants en aquestes hores.

- Parlar de ‘Prou de hastags’ és parlar del teu retorn al món de l’art?
- Míriam:
Per mi és un nou inici, de fet. I volia fer-ho a Lleida, que és per mi un lloc molt especial. Jo vaig venir a viure a la ciutat amb setze anys i el Cafè del Teatre es va convertir per a mi en un punt de trobada i de gaudir. Exposant allí em sento com a casa. 

- Però l’inici de l’exposició, i la seva presentació, han sofert una frenada per la situació que vivim tots plegats degut al coronavirus.
- M.:
Exactament. A mi em feia molta il·lusió que la meva exposició coincidís en el temps amb el Festival de Músiques Disperses (MUD). Llavors, amb el coronavirus, es va suspendre, i va quedar pendent que passaria amb l’activitat cultural i diària. Amb el confinament doncs restem amb l’exposició tancada.

DSC06220 ok

No obstant, gràcies a les noves tecnologies, podem gaudir una miqueta a distància de la teva exposició. Per què ‘Prou de hastags’?
M.: Hi va haver un moment en què realment estava a tope amb les xarxes socials, era un moment molt expansiu, on vaig guanyar molts seguidors, però  em vaig esgotar moltíssim. Jo sóc una persona molt introspectiva, i per conduir aquesta situació havia de fer un esforç mental enorme. Vaig forçar molt la màquina, i em vaig adonar de la buidor de les xarxes.

Durant un temps vas representar artistes.
M.: Sí. Vaig arribar a sentir que no era prou bona per parlar de mi, i vaig fer-ho dels altres. Per mi l’art i la cultura són passió, i volia transmetre-la a la gent ni que fos fent veure la feina boníssima dels altres. Arribat aquest punt, vaig tenir la necessitat de tornar a allò essencial: la família i allò real.

Ara surts d’aquest tancament virtual.
M.: Les xarxes socials, o com les havia entès fins ara, em fan mandra ara mateix. I m’interessa més vincular-me amb associacions artístiques. Les xarxes socials ens han aïllat enormement els uns dels altres, i el futur es decanta per connectar-se a la manera tradicional i real. Per això vaig decidir que la mostra es diria ‘Prou de hastags’, deixant-nos per fi de tonteries. 

Míriam 1

‘Prou de hastags’ narra d’una manera senzilla moments molt durs que has viscut en la teva vida. Com ara, abusos i maltractaments domèstics.
M.: Durant molts anys he intentat callar, fer veure que no ha passat res de tot això, però per estar bé amb tu mateixa has de buidar tota aquesta amargor. De vegades al parlar m’he sentit comentaris com ‘No et facis la víctima’. I no es tracta de fer-se la víctima sinó de compartir experiències per sanar-les. Aquell qui ha sofert, ha de ser escoltat per poder tirar endavant.

Parlar d’aquests temes no és gens fàcil, i s’ha de ser molt valenta per arribar en aquest punt del camí.
M.: Sí, m’ha costat molt, però he estat capaç de sortir-ne. Des de sempre aquests temes s’han silenciat; però, afortunadament, fa un temps la gent s’ha adonat que parlant les coses es visibilitzen. Durant molts anys de la meva vida m’he sentit culpable pel què he viscut. I m’he sentit profundament sola. Però ningú tria els pares que té, ni les escoles on va. I a això s’hi va sumar una espiral negativa (baixa autoestima, burles a classe, trastorn alimentari, etc.). Però va arribar el dia en què vaig fer el clic, quan vaig ser mare, i em vaig adonar que no volia que els meus fills passessin pel mateix. No s’ha de callar davant de la violència, s’ha de plantar cara tot i les conseqüències, i ser resilient.

Prou de hastags

Que va suposa per tu entrar en contacte amb l’art?
M.: L’art ha estat sempre la meva via d’escapament, el meu refugi. Sempre he fet dibuixos per expressar-me. Amb els anys, les coses es van posant al seu lloc, tornes a ser tu mateixa, prens confiança i pots parlar de tot plegat.

D’alguna manera, l’art és per a tu terapèutic.
M.: L’art ha estat pura teràpia per a mi, efectivament. M’ha servit per compartir les meves experiències. Per aquest motiu sempre treballo des de la figura femenina. L’art és emoció, història i intimitat. Pot agradar, o pot ser odiat, però el meu art és com és. Hi ha gent que prefereix quedar-se en la superfície, jo mateixa he tingut aquesta postura durant molt de temps. Però passa perquè hi ha gent que no és capaç de veure els defectes i les virtuts pròpies.

7376

Per expressar-te, artísticament parlant, recorres al dibuix i al collage.
M.: Són tècniques senzilles amb les quals m’hi trobo molt còmoda i m’hi identifico. No em sento bé pintant amb tècniques més enrevessades, com un oli, en el que hi he de treballar durant hores i hores. Potser quan acabés un oli, el missatge que voldria transmetre hauria canviat. Per això sóc amiga de tècniques més ràpides, que m’ajudin a comunicar el que vull gairebé a l’instant. El que més m’interessa és transmetre les emocions que sentim. Les emocions són moments.

IMG_7276

Has de buidar el que sents i el que penses mitjançant l’art.
M.: Exacte. Les meves peces són l’explosió d’emocions d’una noia, amb les seves inseguretats, pors, alegries i somnis. Des de la introspecció vull debatre amb l’espectador per saber quina és la posició de la dona en el món actual. És el que més m’interessa! Les dones vivim amb la idea que hem d’aconseguir el príncep blau, que ens rescati dels nostres problemes; que hem de formar una família i tenir una llar. I això ens ho fiquen al cap des de ben petites i al llarg de la nostra vida amb múltiples mecanismes. Creus que és la felicitat màxima; però, amb el pas del temps, te n’adones que tot no és de color de rosa.

IMG_7390

Aquesta és una realitat que moltes dones n’hauríem de ser conscients.
- M.:
Per aquest motiu, les vull mostrar les meves experiències personals, perquè ajudin a replantejar-se coses a la gent.

- Estem massa atrapats a les pantalles i les xarxes socials?
- M.:
És una evidència. Ja no vivim de veritat el nostre dia a dia. Fem un paper, i el sobreexposem a les xarxes. Si haguéssim de publicar la vida real i quotidiana de cadascú no tindríem seguidors (riures). Ara els nens de grans ja no volen ser futbolistes, volen ser youtubers. De fet, és normal que així sigui perquè la major part de temps lliure que tenim els adults, que som el seu referent a imitar, ens el passem a la tablet, el mòbil, la tele o la consola.


IMG_7399

- Parla’ns de les obres que has seleccionat per la teva exposició.
- M.:
S’organitza en les dues parets de l’espai expositiu del Cafè del Teatre. ‘Com fer bonica la ferida’, la primera obra que s’hi pot veure, parla de com dissimulem les ferides que tenim, la qual cosa encara les fa més evidents.

La segona instal·lació ‘Despertar del desig’ parla del desig sexual de les dones, i de com està igualment manipulat des del patriarcat. Es planteja fins a quin punt som lliures de sentir.

56850C24-C0D5-41FA-A1F2-558E31DE6BEC

La següent instal·lació, ‘L’ànima de la música’, està protagonitzada per una noia que dur un disc de vinil blau. Parla de com la música té la capacitat de connectar amb les emocions. L’acompanyen tres il·lustracions on el blau hi és protagonista i que parlen dels tres estadis de la depressió: l’enfonsament, la buidor (la vomitada) i la resiliència.

A l’altra paret hi ha les obres en collage. El primer parla de l’amor romàntic, ‘Deconstrucció de l’amor romàntic’, i de totes les idees de felicitat que ens posen a les dones com a fites a aconseguir. A continuació en ve un de petit, ‘La inhabitable’, protagonitzat per les cames d’una noia. Parla de la dona objecte, de la dona trofeu en la qual t’has de convertir per ser feliç. El pròxim, ‘S de de la sororitat i en suport de les víctimes d’abusos sexuals, en un cas que em toca d’aprop.

B5B29C52-8407-4E4D-875E-7588A1876220

Un altre, ‘Gaudir de la vida' és una mena de piscina d’emocions, plena de vegetació, i una noia que s’hi tira sense por.

I l’últim collage, ‘Petó en somnis’, és l’inici perfeccionat, és la transformació d’una noia de 18 anys que va viure tot aquest background i que l’han convertit en la dona de 30 anys que sóc ara. Aquest últim collage convida a recuperar l’amor propi i la situació, i afrontar la vida d’una altra manera.

IMG_7401

Comentarios