Míriam Roma: “Amb aquest llibre, per fi, les deportades lleidatanes tenen un nom en la història”

Parlem amb la historiadora almenarenca autora del llibre ‘Les sis de Ravensbrück’ (Pagès Editors, 2022), que reconstrueix la vida de les sis lleidatanes deportades als camps de concentració nazis

Míriam Roma García a un dels claustres de la Facultat de Lleida de la Universitat de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.
photo_camera Míriam Roma García a un dels claustres de la Facultat de Lleida de la Universitat de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.

- Per què vas estudiar història?
- Un motiu important és perquè a casa em van dir “Has d’estudiar a Lleida” (riures). A mi m’agradava la traducció, la biblioteconomia, les cultures clàssiques i l’arqueologia, i vaig buscar alguna cosa semblant. Així que, vaig començar a estudiar el Grau en Història, decantant-me per Història Contemporània. 

- Què et fa arribar a dedicar la teva recerca a les lleidatanes de Ravensbrück?
- Aquest llibre és el meu Treball Final Màster, del Màster d’Estudis de Gènere, que va tutoritzar el Dr. Joan Sagués. La veritat és que jo tenia la idea de treballar les dones i el context de la Guerra Civil, però per no solapar una altra investigació paral·lela, en Sagués em va suggerir buscar informació al voltant de les deportades de Lleida. I la veritat és que em va interessar moltíssim! En aquells anys jo havia fet voluntariats al Servei Civil Internacional (SCI), i n’oferien un al Camp de Ravensbrück. I, estant allí, ja em vaig decidir del tot a endinsar-me en aquesta línia. Amb el llibre, proposo acompanyar aquestes sis dones des de la Segona República i fins després del camp de concentració.

- Montserrat Roig assenyalà que els catalans també van patir el nazisme, i tu constates la repressió nazi de les dones –i lleidatanes-.
- Les dones són les grans invisibilitzades dels camps nazis i, en general, de tots els conflictes bèl·lics.

- Sense cap dubte, és pensar en una dona catalana a Ravensbrück i venir al cap el nom de Neus Català.
- La Neus Català va evidenciar el fet que hi va haver dones deportades. I no va ser fins que ella va morir, que es despertar una mica d’interès en les dones als camps de concentració. I, en tot això, van començar a sortir dels arxius noms com el de la Conxita Grangé.

Míriam Roma García a un dels claustres de la Facultat de Lleida de la Universitat de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.
Míriam Roma García a un dels claustres de la Facultat de Lleida de la Universitat de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.

- Lola Casadellà, Generosa Cortina, Felicitat Gasa, Conxita Grangé, Maria Maranges i Coloma Seró són les sis lleidatanes de Ravensbrück.
- Sí! Afortunadament, totes sis van sobreviure d’aquest calvari. Però, un cop van sortir, la vida va continuar essent molt complicada per a elles, i van haver de quedar-se a viure a França. En tots els casos he pogut anar estirant el fil de les seves vides, però no ha estat una labor fàcil, sobretot, quant a la documentació anterior a la Guerra Civil. També és veritat que gràcies a l’AMICAL he pogut posar-me en contacte amb les famílies, que han contribuït a trencar el silenci que moltes vegades les pròpies afectades van mantenir a causa del dolor de pensar en aquells dies.

- Quins perfils tenien aquestes sis lleidatanes? Estaven implicades políticament, eren simpatitzants d’algun corrent concret? Tenien algun tret en comú?
- No totes tenien una implicació directa amb la política; de fet, el més comú és que se les considerés ‘roges’ a causa de la militància de la parella, o de la mateixa família, i no de les seves accions individuals. En aquest aspecte, només es van posicionar personalment la Coloma Seró, que era militant del PSUC i va ser regidora a Vilafranca del Penedès; i la Lola Casadellà, que es va mobilitzar al front amb la UGT en plena Guerra Civil.

- Totes sis van exiliar-se a França, un cop perduda la Guerra Civil?
- No, només 4, ja que la Conxita Grangé i la Generosa Cortina ja hi eren; Grangé des dels 2 anys, i Cortina des de meitat dels anys 20 perquè hi tenia una germana allà. Un cop a França, Casadellà i Seró van passar pels camps de refugiats de les platges del sud.

- Quina d’elles va arribar abans a l’infern de Ravensbrück?
- La Coloma Seró, el febrer del 1944, i la resta hi va arribar de l’abril al setembre del mateix any. El 1944 va ser el pitjor any als camps, ja que Alemanya estava perdent la Segona Guerra Mundial i la repressió que exercia era més forta. És època de les grans deportacions als camps.

- Com era la vida d’una dona als camps de concentració?
- A més de les mil penúries que també patien els homes als camps de concentració, a les dones s’hi sumava la desaparició de la menstruació, a causa de la mala alimentació. Pel que fa a la descendència, si arribaven als camps embarassades, les feien avortar, tot i que estiguessin molt avançades; i les que parien allí, les assassinaven. Moltes altres es veien obligades a exercir la prostitució, ja que el sexe era un incentiu per augmentar la productivitat dels captius homes d’altres camps. En aquest cas, algunes dones asocials que ja havien exercit la prostitució es presentaven ‘voluntàries’ per aquesta tasca, perquè si no els nazis escollien les noies més atractives i jovenetes del barracó.

Míriam Roma García a un dels claustres de la Facultat de Lleida de la Universitat de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.
Míriam Roma García a un dels claustres de la Facultat de Lleida de la Universitat de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.

- Per tant, en context bèl·lic, a l’avantguarda, a la rereguarda o en captiveri, les dones tenim les de perdre i estem molt més exposades a sofrir repressió sexuada. Has hagut de superar obstacles pel que fa a la documentació?
- Sí! A Ravensbrück, de fet, vaig fer alguns contactes, i em vaig situar mínimament pel que fa a la seva organització i distribució. Però, poc més. Per documentar els anys de la Segona República i Guerra Civil vaig utilitzar arxius d’aquí, catalans; l’exili, els arxius francesos; i la deportació, entre arxius de França, el de la Creu Roja, etc. A més, vaig consultar els expedients de la Lola Casadellà, la Felicitat Gasa, i la Conxita Grangé del llibre ‘Resistents i deportades’, editat pel Memorial Democràtic. 

De fet, sense faltar a la veritat, l’AMIC de Ravensbrück a Barcelona no em va facilitar gaire el terreny quan a l’accés d’informació i el contacte amb les famílies.

- Des de fa uns anys, a Catalunya estem vivint un auge quant a la col·locació de llambordes de memòria stolpersteine, però encara la majoria de noms representats són de figures masculines. Què passa amb les dones?
- Les dones són les grans oblidades, és així. Has de contar que no hi ha cap estudi de la deportació de la dona ni a Espanya ni a Catalunya. Zero! Hi ha testimonis (‘El carretó dels gossos: Una catalana a Revensbrück’, de Mercè Núñez), novel·les, el llegat de la Neus Catal; però en l'àmbit de la investigació històrica, res de res. I amb llibres com aquest, per fi, tenen un nom en la història.

- Com veus, com a historiadora, la revifada del suflé feixista arreu d’Europa? Creus que hem après res d’aquesta lliçó tan dura i traumàtica?
- A Alemanya i França els temes de Memòria Històrica es prenen molt seriosament, aquí portem quaranta anys de retard a causa de la Dictadura. Aquesta la Memòria Històrica queda en una anècdota, no n’hem après gran cosa. Hi ha polítiques, però aquestes polítiques han sortit precisament per la pressió de les associacions de famílies víctimes de la repressió. Com a societat, tenim molta feina a l'endavant, i més pel que fa a la història en clau femenina, que representa a més del 50% de la població.

Comentaris