28.10.2021 |

Hoven, Father i Valdivia & The Boo Band guanyen el concurs de bandes emergents de Lleida

El projecte La Casa de la Música de Lleida impulsava el primer concurs de bandes emergents dirigit a joves d'entre 18 i 35 anys, en el que s'hi van inscriure nou formacions
Hoven, triomfadors de la primera edició del concurs de grups emergents de Lleida @JordiBonilla
Hoven es va fer amb el primer premi del concurs de Cases de la Música
Hoven, Father i Valdivia & The Boo Band guanyen el concurs de bandes emergents de Lleida

Qualsevol persona que es mogui entre el sector musical de Ponent sap que el nostre és un territori erm d’espais culturals, d’iniciatives que promoguin el talent jove i, sobretot, d’un caliu humà que faci costat a aquelles bandes i artistes que floreixen constantment a les nostres contrades. Per posar-hi remei va aterrar fa uns mesos el projecte de Cases de la Música a Lleida ciutat, de la mà de la Fundació Orfeó Lleidatà i d’un equip d’actors culturals amb voluntat de promoure la formació, la creació i la difusió musical.

La iniciativa sorgida de la Casa de la Música de Lleida ha estat un concurs de bandes emergents que va celebrar la seva final ahir 22 de desembre en un concert celebrat a l’Espai Orfeó i retransmès en streaming per la seva web. Bredda, Vigo Marshall, Hoven, Father i Valdivia & The Boo Band van ser els grups finalistes escollits després d’una fase prèvia amb nou participants.

El jurat, format per Genís Bagès, tècnic de la Casa de la Música de Lleida; Juanjo Rodríguez, tècnic de Joventut de l'Ajuntament de Lleida; Marta Pampalona, de l'associació Músics de Ponent i David Lesan, tècnic de Joventut del Consell Comarcal del Segrià, va atorgar el primer premi a Hoven, el que suposa la gravació d’un EP, i a Father i Valdivia se’ls va premiar amb la producció d’un videoclip i una sessió fotogràfica promocional, respectivament.

Tanmateix, el jurat ha explicat a aquest mitjà que valora molt positivament els cinc directes presentats i que aquesta ha estat una constatació més de com la música a Ponent viu un dels seus moments més dolços.

Bredda, una de les bandes més prometedores de PonentLa jornada va arrencar amb puntualitat britànica a les quatre de la tarda amb l’actuació de Bredda, el grup de l’Urgell que durant el passat estiu ―el del 2019 clar, ja que el d’enguany molts ja l’hem oblidat del nostre imaginari― es van fer amb la majoria de festes majors de la província i que ara asseguren haver engegat un procés de professionalització que culminarà la pròxima primavera amb el seu primer disc. A l’Orfeó s’hi van presentar amb els seus darrers singles (Urquinaona, S.C.R.I.B. i Caminant) i volent demostrar que sí, que Bredda ja són una banda a qui prendre seriosament. Només començar i després d’un crit a la cultura, la seva secció de vents ja ens va fer palès que han deixat de ser un “grup de versions de festa major” per convertir-se en la referència de la música festiva a Ponent en els anys que venen. Contra tot pronòstic, les guitarres ara estan cuidades i mimades amb molt esforç, així com la base rítmica de la qual només podem recomanar al bateria que intenti controlar la seva eufòria en els moments de més èxtasi musical. La contenció també és un valor dalt de l’escenari.

2 - Vigo MarshallUn desconegut Vigo Marshall va prendre el relleu dels Bredda, desconegut perquè aquest fou el seu primer concert i perquè el seu nom ens sonava més aviat poc als habituals del circuit lleidatà. La seva posada en escena i, en particular, la seva estètica semblava ser una curiosa fusió d’Elvis Presley, Leiva i l’alcalde d’un poble perdut del Segrià, però aconseguint transmetre una actitud rockera com pocs joves saben fer. I és que, en temps de trap, sempre queda algú capaç de ressuscitar la guitarra elèctrica, i això ens encanta. Llàstima que tota l’actitud i la bona intenció de Marshall eclipsés a la banda que l’acompanyava, que semblaven estar desconnectats del concert ―alguns literalment, i és que el guitarra solista no es va sentir en els primers temes―. Vigo Marshall és un projecte que se segueix cuinant a foc lent i que haurem d’esperar a l’abril amb la sortida del seu primer àlbum Epicentro per poder-lo valorar com es mereix.

El tercer artista en sortir a l’escenari podria ser un xaval de qualsevol ciutat d’Oklahoma, però es de Lleida, és diu Pol i s’amaga rere la faceta de Hoven. Venint de dues bandes bastant completes, el fet que aparegués ell sol amb la guitarra podia fer enrere a algú que no sabés que, per Hoven, la guitarra és la seva arma. Hoven va ser l’únic participant capaç d’absorbir al (poc) públic present a la sala i d’omplir l’escenari només amb la seva veu i els seus acords, amb un estil folk que recorda als primers discs de Bon Iver i que el redactor d’aquesta peça no havia escoltat mai a Ponent. El jove lleidatà va salvaguardar tots els problemes tècnics que se li van interposar amb una versatilitat que alguns amb molts anys de carrera voldrien haver adquirit. Hoven és la llum del sol un dia de boira, és una veu que et destensa els músculs i els maldecaps i de qui només podem esperar que li quedi una llarga trajectòria per davant.

La següent formació en saltar a la palestra van ser Father, uns autèntics extraterrestres, dos personatges que van agafar desprevinguts al jurat, a la resta de bandes i a la premsa que estàvem vivint el concurs en viu.4 - Father Sens dubte foren la proposta més original del concurs, una fusió de pop, jazz, noise, rock i algun altre estil que ningú s’ha preocupat per classificar. Father anaven a gaudir d’una tarda fent música i els era igual guanyar o no i això va quedar palès en la comoditat amb què van despullar-se (musicalment) dalt de l’escenari. Lletres enigmàtiques, veus que arribaven del més enllà, melodies de piano immersives... Crec que algú encara està a l'Orfeó intentant desxifrar el seu missatge.

I les postres del concurs van arribar de la mà de Valdivia & The Boo Band, el nou projecte d’Àlex Valdivia, un clàssic de l’escena ponentina amb altres bandes com La Taverna dels Somnis o Rap’n’Sax. Només sortir l’artista ja es va menjar l’escenari simplement amb la seva actitud, després ho faria amb la seva lírica també. La proposta transmet fusió en majúscules i és que ofereixen rap mesclat amb funk, pop mesclat amb hard rock i tot en una coctelera de hip-hop marca de la casa per part de Valdivia. A l’esquerra, el líder del grup s’avé amb Arnau Fernández, un dels guitarristes més volubles de Lleida i un dels responsables de què el directe de The Boo Band funcioni tan i tan bé. El baixista és tot el contrari, esperem que amb el temps li vagin donant corda i el grup s’acabi convertint en una bomba de rellotgeria dalt de l’escenari.

Més enllà de premis, de guanyadors i de perdedors, el certamen musical va obrir una mica més l'escletxa musical per la qual s'estan donant a conèixer projectes nascuts en l'anonimat i que, esperem que d'aquí a uns anys, siguin veus reconegudes dins del panorama català. Una altra de les fites per assolir és la creació d'una xarxa invisible, però sòlida entre les bandes i els artistes del territori, un aspecte que s’està polint i del qual els joves no poden emmirallar-se en els seus antecessors, carregats de prejudicis i d'una competitivitat que els perjudica més del que es pensen. En aquest sentit vull fer una menció especial als Bredda, qui van estar donant escalf a la resta de companys d'escenari després de cada actuació i començant a teixir una xarxa de la qual segur que en recollirem fruits aviat.

Hoven, Father i Valdivia & The Boo Band guanyen el concurs de bandes emergents de Lleida
comentaris