Establert a Berlín –tot i tenir la intenció d’instal·lar-se temporalment a Barcelona–, Bayona ha assumit el doble repte de coordinar músics i públic per trobar l’equilibri a dalt i baix de l’escenari, fent possible un viatge musical al passat i present totalment inspirador.
- Per què la música?
- S’explica en gran part la meva predilecció per la música gràcies a la meva família. Per una banda, tenint un pare artista, la música a casa sempre ha estat una constant. De fet, la música de tota mena, des del rock de l’època dels Beatles a la música clàssica. Per altra banda, a la meva mare li hauria agradat estudiar piano i va fer possible que jo m’hi acostés.
Val a dir que he intentat també pintar una mica, però no hi tinc traça (riures). Hi ha les altres passions artístiques lligades al món de l’art que també m’interessen, com el cinema i el teatre. En aquest aspecte, he de confessar que m’agrada molt actuar i donar vida a personatges.
- Comences la teva formació musical a la més tendra infantesa. Però arriba el dia que pots cridar en veu alta: “Mare, pare, vull ser director d’orquestra”. Què et fa decantar professionalment per aquesta faceta?
- Des de petit em va impactar molt la figura del director d’orquestra, que creava so a partir del gest i que proposava al públic tota mena de viatges sonors. Estant a l’Auditori de Lleida, em quedava fascinat mirant com els directors d’orquestra eren capaços de trobar l’equilibri sonor entre tants instrumentistes i fer-lo arribar al públic.
Sempre m’ha agradat més el repertori orquestral que el de piano o el de cambra
- Hi ha molts infants que arrenquen el trajecte de formació musical, però, arribant a l’adolescència, molt abandonen aquest camí, ja sigui per incompatibilitat amb els estudis, per l’exigència que es requereix, etc.
- Hi ha països que faciliten molt que, qui ho desitgi, pugui arribar a la formació i carrera musical, integrant molt més la música dins de l’escola. Però és veritat que arriba un punt en què t’has de decidir si continues o no en aquest camí. I no és un camí planer.
- Has estat director assistent a l’Òpera del Liceu de Barcelona i, des dels 18 anys, has deambulat per sales de concerts d’Europa, passant per Gran Bretanya, França, Polònia, Romania, Suïssa i Alemanya.
- En acabar els estudis superiors musicals, vaig anar a formar-me a Gran Bretanya i, des de llavors, no he parat de viatjar arreu com a director. De tant en tant torno aquí, però sempre havia tingut molt clar que la meva professió la desenvoluparia a l’estranger. De fet, la temporada vinent emprendré una gira musical pel Japó!
- Quins compositors són la nineta dels teus ulls?
- Sempre m’ha impactat molt Ludwig van Beethoven, quant al registre de cambra, piano i orquestra. Ell va ser una persona molt atrevida musicalment parlant, per l’època que va viure. Ara, com a persona, devia ser molt difícil de tractar (riures). I com a compositor més contemporani, em quedo amb Alban Berg, de la Segona Escola de Viena. Em captiva Berg per la seva exploració més enllà del postromanticisme, a favor de l’atonalitat i el dodecafonisme; i com a compositor, per les seves òperes i les obres orquestrals.
- De l’Horta de Lleida al món! Com és treballar temporalment amb equips tan grans com els membres d’una orquestra? Com has viscut la pandèmia, en aquest context?
- És complicat integrar-se a una nova orquestra, però tot té un període d’adaptació. Pel que fa a la COVID-19, l’any 2020 estava a Polònia i amb l’orquestra vam haver d’adaptar la distància entre els seus membres i, fins i tot, que n’actuessin menys dels habituals. Lògicament, amb tots aquests canvis, les peces no s’escoltaven exactament com dictava la partitura.
També ens van haver d’adaptar a què el públic receptor no sempre estigués a la sala, fent concerts en línia, o bé al 10%, 20% o 50% de la capacitat de públic
Afortunadament, però, les orquestres ja poden tornar a tocar amb normalitat, i hem incorporat a la rutina elements com les cancel·lacions o les substitucions de músics en cas de contagis.
- T’has plantejat mai transmetre tot aquest bagatge musical amb la docència?
- Doncs sí! M’he plantejat seriosament contribuir en la creació d’una orquestra jove, que podria formar-se amb músics majors de 18 anys. En aquest cas, caldria programar assajos de més dies, segurament per introduir-se millor en un repertori que no es domina tant, però on s’aconsegueix un resultat molt positiu. És una oportunitat pels joves formar part d’una orquestra, i els prepara per a la vida professional que volen viure.
És molt dur que només un 10% dels músics joves acabi podent-se dedicar professionalment a la música, calen més oportunitats
- Si damunt de l’escenari el llenguatge verbal és important, en el teu cas concret, el llenguatge no verbal és vital.
- El llenguatge dels directors d’orquestra és molt bàsic, i s’aprèn molt de pressa la manera de marcar la música. Però, aquí l’important és trobar la manera d’expressar tot allò que va més enllà del patró, allò que et permet fer-te teva la composició. La gràcia de tot plegat és trobar la manera de conduir un grup de músics en una mateixa idea sonora, encara que alguns potser no hi acaben d’estar del tot d’acord i s’ha ‘de negociar’. Tot és qüestió d’adaptar-nos mútuament, orquestres i director. Hi ha vegades que aquestes t’entreguen més als concerts, i als assajos són més passives, i d’altres que ho donen tot des del minut 0 i tot plegat és més lineal. Cada orquestra és un món.
- Quin és el moment en el qual, com a director, gaudeixes més?
- No en tinc cap de concret, però sí que he de reconèixer que gaudeixo molt quan aconseguim mantenir la comunicació directa amb qui està fent música, quan puc modelar el so amb aquestes persones. Dona molta satisfacció aquest punt. També quan noto al públic molt entregat durant el concert o, fins i tot, en els assajos.
- Què és per a tu l’òpera?
- És el màxim art al qual nosaltres aspirem, però no sé si acaba de representar la realitat musical d’avui en dia. Encara no he trobat com encaixa en la societat del segle XXI. De fet, es té molt de respecte en modificar-la musicalment, però crec que es podria introduir canvis o versions en l’òpera que la fessin més trencadora i atractiva.
És veritat que avui en dia es fa òpera de nova creació, però igualment es podria revisar la interpretació d’òperes ja creades
- Creus en el poder transformador de la música, a tota la societat?
- Indubtablement. La música clàssica ha d’arribar a tothom, no només a les elits i iniciats. Per tal que això sigui possible, m’agrada molt, abans o durant del concert, explica una mica la peça al públic, per tal que la pugui entendre i gaudir molt més.
- Com et veus d’aquí a 10 anys?
- A través de la direcció orquestral, m’agradaria aportar una visió diferent dels concerts de música clàssica. Oferir programes, dins de la temporada, que puguin captivar a tota mena de públic. Per exemple, concerts més educatius, que combinin diferents estils i músiques. M’agrada molt la idea d’oferir concerts d’orquestra en espais poc habituals per a la música clàssica, com ara una nau industrial, i crear un espectacle sonor, o jugar amb altres disciplines artístiques, com ara el cinema.
És molt interessant que el públic interactuï amb la música clàssica
- Parla’ns del teu mestre, Lawrence Foster, i del llibre que estàs començant a redactar al seu voltant.
- Vaig conèixer a Foster a Marsella, tot i que ja l’havia vist dirigir en directe al Liceu, on em va fascinar totalment. Foster és un director d’orquestra nord-americà d’arrels romaneses, que fa més de 50 anys que es dedica a aquest ofici. La meva idea és fer una biografia al seu voltant on recollir les experiències musicals, les que hem compartit com assistent seu i, també, les vivències personals. Pensa que va néixer a Los Angeles dels quaranta, que rebia molts músics i compositors europeus exiliats per la Segona Guerra Mundial; i que va créixer als cinquanta i seixanta, en plena efervescència de l’Star System, la qual cosa li va permetre coincidir amb personatges com Marylin Monroe i tantes altres estrelles del setè art.
