El juliol passat, Alfarràs va acollir la presentació de l’associació d’Amigues i Amics del Patrimoni Cultural i Natural. Es tracta d’una iniciativa sense precedents a la zona que uneix veïnes i veïns per tal de donar veu als testimonis de la memòria alfarrasina. Parlem amb en Ramon Dalfó, un dels seus integrants.
- Com neixen les Amigues i Amics del Patrimoni Cultural i Natural d’Alfarràs?
- Ramon Dalfó: Doncs neix el juliol del 2019 amb la voluntat de conscienciar de la importància del teixit patrimonial del poble (cultural, natural), així com per proposar accions directes que vetllin per la seva preservació i activitats que dinamitzin la seva vida i la interacció entre les veïnes i els veïns. Crec que fins ara hi havia molta necessitat d’un moviment associatiu a Alfarràs.
- Qui forma part d’aquest col·lectiu?
- R. D.: Som un grup de gent molt jove d’Alfarràs. La veritat és que hem après a fer malabars per reunir-nos (riures), perquè no tots vivim al poble i és difícil compaginar vida laboral i personal. Però tenim en comú que volem seguir estant-hi vinculats.
Horta d'Alfarràs i Andaní © Ramon Dalfó
- Quins perfils formen les Amigues i Amics?
- R. D.: Els impulsors tenim entre 20 i 30 anys, tenim estudis universitaris i hi ha des de biòlegs a historiadors, professors, músics, periodistes. L’Associació vol atendre el patrimoni cultural i el natural i és oberta a tothom. Sobretot som gent que tenim ganes de treballar transversalment. Entenem el patrimoni com quelcom obert a la reflexió social i la integració.
- El Molí de farina, l’església vella de sant Pere, el Pont medieval o l’església de sant Nicolau són alguns dels elements patrimonials d’Alfarràs. En quin estat es troba actualment aquest patrimoni?
- R. D.: Els estats de conservació són molt desiguals. Alfarràs se situa en ple Canal de Pinyana, el més antic de Catalunya, del qual l’Ajuntament n’assumí el control del 1229 al 1758. A causa d’això, el poble té un Molí fariner, documentat l’any 1152, i que va funcionar fins al 1954. Es tracta d’un edifici catalogat com Bé Cultural d’Interès Nacional i que fins fa pocs anys era del Marquesat d’Alfarràs. Es va construir sobre la Sèquia Major de Lleida. El 1895 es va ampliar per ubicar la primera turbina de les filatures Viladés i el 1950 s’hi va annexar una petita central hidroelèctrica, el Salt d’Aigua. Actualment, el molí, té una part del sostre cedida i probablement té humitats i filtracions.
Molí d'Alfarràs © Ramon Dalfó
També hi ha l’església de sant Pere i la de sant Nicolau, i el Pont de pedra del segle XV, concedit per Alfons el Magnànim i rehabilitat per l’ajuntament l’any 2006. Estem parlant d’un Bé Cultural d’Interès Local que, per motius desconeguts, es va recobrir de ciment, la qual cosa, amb la humitat pròpia d’un element a tocar del riu i les gelades de l’hivern, provoca trencaments a la pedra original i facilita filtracions d’aigua als fonaments.
Per altra banda, el municipi compta amb dues antigues filatures que aprofitaven el curs de l’aigua, i que van gaudir d’activitat fins al 2005. La seva història, però, també es força desigual.
Pont Vell © Cristina Mongay (Territoris.cat)
- No en falta, doncs, ni de feina ni d’elements d’interès i estudi a Alfarràs!
- R. D.: No en falta, no (riures)! Tot i això, hem detectat un gran desconeixement del patrimoni cultural del poble. I també molta deixadesa del patrimoni natural. Per exemple, amb la presència d’abocaments incontrolats als marges del poble.
Pensa que estem a tocar de l’Espai Natural de la Serra Llarga, un espai protegit, que compta amb el Canyissar de la Noguera Ribagorçana, zona humida protegida. Aquesta ha nascut a partir del naixement del Canal d’Algerri-Balaguer i el Pantà de Santa Anna, i hi ha molta vegetació submergida i és un gran refugi per a les aus.
Alfarràs disposa d’un paisatge molt canviant, pel fet de trobar-se en un racó de la Plana. Al sud tenim l’Altiplà del Sas, una zona de secà que va fins a Alguaire; la zona de Serra de les Bruixes i Canxinxes, que recorda a la vegetació de mitja muntanya i del Pre-Pirineu, i on se situava antigament l’extracció de guixeres; i l’horta, tot seguint la línia del riu.
Fàbrica Vilades © Ramon Dalfó
Treballadores de la Fàbrica Vilades. Fotografia de Maria Teresa Riverola
- Parla’ns del vestigi industrial estrella del vostre municipi: la Fàbrica de la Colònia de Filatures Casals.
- R. D.: Es tracta d’un equipament, fundat el 1896, que es va abandonar després de fer fallida l’any 2005, i ha sofert tota mena d’espolis que ha provocat esfondraments en algunes parts, tot i que és un Bé Cultural d’Interès Local. Segurament aquests espolis, si haguessin tingut lloc a Lleida, haurien estat tot un escàndol! Però aquí no ha passat de ser una anècdota.
L’altra Fàbrica, la Viladés, també va tancar el mateix any a causa de la crisi del tèxtil, però afortunadament els seus propietaris en continuen fent el manteniment, i el seu estat és molt millor.
Pel que fa a la Colònia Casals, com deia, és una pena veure-la així, ja que té un gran valor arquitectònic i històric com a exponent de l’arquitectura industrial catalana pròpia de la Revolució Industrial. No només per Alfarràs, sinó també per explicar l’aprofitament i la força de l’aigua del Canal de Pinyana, la zona de major concentració industrial al segle XIX a Lleida. Alfarràs havia arribat a tenir 700 obreres i obrers treballant a les fàbriques. De fet, la Generalitat i l’Ajuntament (l’actual propietari) haurien de treballar amb major contundència per la seva recuperació, ja que així ho dictamina la llei. De fet, a l’Associació se’ns ha criticat per la nostra atenció a la Fàbrica. Però el poble ha rebut ajudes FEDER d’uns 300.000 euros per rehabilitar-la, si no es fa la modificació urbanística com a equipament públic, hi ha un alt risc de perdre els diners. A més, la banda oest del recinte pateix filtracions al subsòl, documentades des dels anys 40, i s’ha de posar remei.