30.11.2022 |

LA COMPANYIA LLEIDATANA DE TEATRE PER A TOTS ELS PÚBLICS REVOLUCIONA LES ANTÍPODES AMB 'CACOS'

Campi Qui Pugui, a l'ona de Corea

Cacos in Chuncheon 2022_©Taejun Jang_1
'Cacos' a Chuncheon, Corea: Foto: ©Taejun Jang
Campi Qui Pugui, a l'ona de Corea

Gamberros, irreverents i molt humans. Campi Qui Pugui han creat una escena trencant esquemes amb els seus espectacles. L’humor és el codi universal a través del qual arriben als carrers de totes les latituds i longituds per arrencar a les gents de totes les edats i temperaments les seves rialles més sinceres. Ara, aterren d’una gira de tres setmanes al voltant de Corea del Sud, on han viatjat amb l’espectacle Cacos per robar al públic els seus objectes més preciats... I els seus cors. Entrevistem Cristina Garcia, fundadora de la companyia, a la tornada d’aquest viatge tan memorable per a molts.​ Campi Qui Pugui han creat una escena trencant esquemes amb els seus espectacles. L’humor és el codi universal a través del qual arriben als carrers de totes les latituds i longituds per arrencar a les gents de totes les edats i temperaments les seves rialles més sinceres. Ara, aterren d’una gira de tres setmanes al voltant de Corea del Sud, on han viatjat amb l’espectacle Cacos per robar al públic els seus objectes més preciats... I els seus cors. Entrevistem Cristina Garcia, fundadora de la companyia, a la tornada d’aquest viatge tan memorable per a molts.

Com arribeu al Chuncheon Puppet Festival de Corea?

La nostra relació amb aquest festival és molt curiosa, perquè el primer any que hi vam anar, el 2017, les aerolínies ens van perdre l’equipatge de l’espectacle, que aleshores era Rats!. Estàvem preocupats perquè no coneixíem els organitzadors del festival i volíem quedar bé, ja que era la nostra primera vegada. Després d’un dia sencer de trucades a les aerolínies, ens vam reunir amb el director del festival i vam sentir un gran alleugeriment quan ens va dir que estiguéssim tranquils, que ens pagarien igual i que ells volien que estiguéssim bé. Quina plorera! Llavors, com que ens va dir que els faria il·lusió que féssim alguna cosa igualment — tot i que no hi estàvem obligats—, ens vam tancar dos dies en un taller i vam inventar un espectacle de titelles construïts amb el que teníem. Vam fer un recorregut pels voltants del teatre amb un espectacle que anava sobre l’amistat, i era bonic perquè era sense paraules i estava fet expressament pel lloc, a partir del material i la inspiració que teníem allà. Vam fer cinc actuacions, i ningú va sospitar que allò no fos el número que teníem preparat d’entrada. Quan ho van saber, es van quedar impressionats, i van sortir crítiques en revistes teatrals del país parlant de la nostra “sensibilitat” per haver fet aquest espectacle amb dos dies. Tot això va generar una relació molt especial amb la gent del festival, que d’haver arribat el material, segur que no s’hauria generat, i que ha fet que continuéssim treballant junts. L’equipatge acabaria arribant dos dies després, però quan érem al taxi per tornar a l’aeroport, ja ens van dir que l’any següent hi tornéssim amb Rats!!

Cacos in Chuncheon 2022_©Taejun Jang_1
'Cacos' a Chuncheon, Corea: Foto: ©Taejun Jang

Imagino que en aquests dos anys de parèntesi pandèmic els heu trobat a faltar, tot i que enguany hi heu tornat per la porta gran!

Sí! Ja en teníem ganes. Allà no hi ha tanta tradició d’aquesta interacció directa amb el públic i l’espai, i per això els agrada molt. Aquest és el festivalde titelles més important de Corea, i intenten despertar el gust per aquests arreu del país. Aquest any, els organitzadors van voler portar-nos de gira per altres ciutats per dur-hi un taller destinat a altres artistes coreans. A més, aquest any vam anar-hi amb Cacos, que vam estrenar-lo a França just abans de la pandèmia, de manera que aquesta era la primera sortida internacional.

La nostra professió és un regal: sempre en treus grans aprenentatges

Què hi podien aprendre els artistes coreans, en aquest taller?

Durant cinc dies, vam compartir la nostra manera de fer; fèiem exercicis d’improvisació al carrer, treballàvem la relació amb la gent i l’espai públic, com utilitzar llocs concrets per generar una escena… I també vam ensenyar a utilitzar el cos de l’actor per fer el titella més gran. La idea és que al carrer no pots fer el mateix que faries en un teatre. El taller també va ser un lloc d’intercanvi i aprenentatge per nosaltres, ja que el fet que siguem diferents i coneguem el teatre de formes diferents també et fa preguntar el perquè de moltes coses. A més, ells són molt virtuosos alhora que humils, així que n’hem après moltíssim!

Internacionals
La companyia va nèixer l’any 2008, fruit de la passió de Cristina Garcia i Jordi Pedrós, formats en diferents mètodes teatrals a escoles de París, Barcelona i Lleida. Des d’aleshores, han arribat a treballar en més de quinze països de tot el món amb una desena d’espectacles diferents.

 

Com reacciona Corea a Cacos?

[Esclafeix a riure]. És que és graciós perquè, mentre per nosaltres és molt evident que som lladres —escapem de la presó, portem una caixa forta…—, a ells els costava entendre que jugàvem a robar-los coses. Això és perquè no hi ha gaires lladres, allà, i els costava uns deu minuts adonar-se’n! I aleshores, quan ho veien reien molt, com dient “ai, però com no ho he vist a venir?”.

Campi Qui Pugui taller Corea - Foto: Campi Qui Pugui
Campi Qui Pugui i els alumnes del seu taller impartit a Corea - Foto: Campi Qui Pugui

A vosaltres ja us caracteritza un punt d’irreverència i, a més, aprofiteu tot l’espai públic. Si això ja impacta el públic d’aquí, no em vull ni imaginar com ho fa amb el coreà!

Clar, allà són molt més organitzats i metòdics i no surten tant de la norma. I nosaltres juguem amb això: a desafiar els límits, a recuperar el carrer com a lloc per fer gamberrades, que és una cosa que anys enrere formava part de la infància —tu sorties tota la tarda sense la supervisió dels grans fins que et cridaven a l’hora de sopar—, i és una llàstima que es perdi aquesta llibertat, perquè quan ets adult ja no la tens. Nosaltres reivindiquem aquest espai tant pels infants com pels adults, aquesta innocència i aquesta ruptura amb l’organització per recuperar la llibertat al carrer. I trencar la quotidianitat des de l’humor sempre és benvingut. La gent connecta amb les gamberrades i es fan còmplices i això, allà, és una cosa molt excepcional quan passa, perquè de cop els veus recuperant aquest espai de joc amb molta il·lusió. Fins i tot les reaccions són molt ordenades: riuen tots alhora, fan tots “oooooh” a l’uníson… Trencar amb això és molt divertit. Quan els robaves el mòbil, per exemple, esperaven que els el tornessis, però quan s’adonaven que no ho feies, la seva manera de recuperar-lo era molt educada, i aleshores nosaltres també ens tornàvem en uns lladres molt educats. La situació es convertia en un bucle de reverències fins que ells mateixos s’adonaven de la situació còmica, d’absurd! Era com jugar des d’un punt totalment diferent.

Què és el que trobeu a faltar més de Corea?

Mira… Quan vam arribar a l’aeroport i vam baixar de l’avió després de catorze hores, i vam veure la gent d’aquí, vam tenir una crisi i ja volíem tornar! Ens va semblar tothom molt aspre. Després de tres setmanes, t’acostumes a uns caràcters superamables, somrients i educats. Nosaltres diem que són com màgics [riures], perquè tenen una gran capacitat per pensar i entendre com estan els altres. Això, i que ells són força festius, com els “llatins de l’Àsia”, fa que aviat et sentis del tot integrat, que deixis de sentir-te un foraster de seguida… Això a banda del menjar, és clar!

Campi Qui Pugui a Corea - Foto: Campi Qui Pugui
Campi Qui Pugui a Corea - Foto: Campi Qui Pugui

Campi Qui Pugui, a l'ona de Corea
comentaris
Entering on the requested page Skip advertisement