El cubista mollerussenc deixeble de Picasso que va tocar el cel i va esfumar-se

Tot va començar amb un correu dirigit a la redacció de Territoris. Potser pel registre inusualment formal amb què estava escrit, gairebé amb castellà culte, la majoria de redaccions sembla que van ignorar-lo. Però precisament pel to profundament cortès em semblava de mala educació no llegir- lo. “INSÓLITO: JUSEP TORRES CAMPALANS ERA DE MOLLERUSSA”, deia l’assumpte. El nom no em sonava de res.

El correu adjuntava un enllaç a un blog firmat amb el nom de claseturistadepaso, un il·lustrat mollerussenc orgullós de les seves arrels, on es resumia la vida del misteriós personatge a partir de les troballes que va fer i que va publicar Max Aub Mohrenwitz (París, 1903 - Ciutat de Mèxic,1972), l'escriptor valencià d'origen francoalemany, sobre l'enigmàtica figura de Jusep Torres Campalans.

Per altra banda, pocs altres s'havien fet ressò d'aquesta història, com El Periódico de España. La fascinació i intriga que aquest va despertar en Max Aub en creuar-se breument amb ell a Chiapas, a Mèxic, abans que aquest es perdés de nou entre les profunditats de la selva chiapanenca —indret on va exiliar-se durant la Primera Guerra Mundial—, va fer que Aub dediqués tots els anys posteriors, fins a la seva mort, a la reconstrucció de la vida de Torres Campalans a través d'un exhaustiu treball d'investigació i documentació, que va poder completar gràcies a la troballa del Quadern verd, un quadern de tapes verdes on Campalans recopilava els seus pensaments més personals.

Jusep Torres Campalans era un personatge absolutament fascinant i, efectivament, era de Mollerussa.

De la biografia que en va escriure Max Aub, i que se'ns presenta a manera de laberint intrigant, en sabem que Jusep Torres Campalans, nascut el 1886, era un home “alt de color, sec, al que anomenaven Don Jusepe”, i era el cinquè fill d'una prole de setze d'una família pagesa mollerussenca. Torres Campalans se'ns presenta com un home de pensament lliure que escrivia el seu nom no com pertocava, sinó amb u, “basant-se en l'oïda i en la seva real gana, d'acord amb la seva manera de ser”, segons indica Aub. Un desengany amorós va dur-lo de la romàntica plana a la frenètica Barcelona, on aquell cor fet miques per una actriu va tornar a batre per una altra causa diferent a la de l'amor, però no menor: l'art. I ho va fer al costat d'un dels seus màxims exponents de l'època: Pablo Ruiz Picasso.

Junts van freqüentar cabarets, circs i bordells i van establir una estreta amistat que permetria al mollerussenc ser testimoni del naixement de les sèries mítiques de Picasso sobre saltimbanquis o 'Las señoritas de Aviñón'

D'aquest encontre en va néixer la inclinació de Torres Campalans per la pintura, que el va dur a revelar-se a París com un dels pioners del cubisme i a desenvolupar una obra pròpia que, tot i que va passar per damunt de les exigències del mercat sense poder ser titllada de comercial (molta part, al seu moment, no es va vendre i va acabar oblidada en guardamobles), va acabar captant l'interès de marxants del caire d'Ambroise Vollard, de la Tate Gallery de Londres, la Galería Excelsior de Mèxic, la Bodley Gallery de Nova York i The New York Times, així com d'artistes com David Alfaro Siqueiros, Octavio Paz, Carlos Fuentes o Elena Poniatowska. 

Però més impressionant que tot això, encara, és el que estic a punt de revelar-vos sobre la seva mort. Encara que d'aquest punt no se'n sap massa (ens l'imaginem engolit feliçment per la selva, atrapat per la fascinant cultura i mode de vida de les tribus del lloc, de qui va aprendre el seu idioma a canvi d'ensenyar-los a cuinar “boletus a la catalana”) el que sí que us puc assegurar és que la seva mort està a punt de produir-se en aquest precís instant, i es produirà a mesura que aneu llegint els mots que venen: Jusep Torres Campalans no va arribar a existir mai. Va ser una creació de Max Aub.

Com tots nosaltres, durant molts anys i inclosos personatges coetanis al cubista, molts altres també van creure que era real. Entre ells galeristes, artistes, crítics, investigadors i col·leccionistes, que no van decidir sinó amagar i fins i tot destruir les seves obres quan van descobrir que el personatge havia estat una invenció de Max Aub.

Les poques obres que han sobreviscut al desengany i la traïció són custodiades pel Museo Reino Sofía de Madrid, que l'any 2003 va dedicar una exposició a l'artista “fantasma” i que avui ha cedit l'ús de les imatges de la col·lecció a Territoris perquè, amb orgull, puguem rendir-li l'homenatge que aquest personatge mereix

Jusep Torres Campalans, més que un personatge fictici, va ser una crítica descarnada a l'art que va adquirir vida pròpia, un alter ego de Max Aub capaç de generar una obra sencera, revelació de la faceta artística més amagada de l'escriptor que va brillar en galeries i parets de col·leccionistes i va provocar una reacció visceral en els més experts capgirant-ho tot, com una clucada d'ull a aquells qui tenen criteri propi i que, com Jusep Torres Campalans, amb u, estimen l'art per damunt de les convencions, del mercat, de la crítica i de totes les coses.

Si Max Aub va radicar l'autor en aquesta vila del Pla d'Urgell simplement perquè creia que ningú mai vindria a buscar els seus rastres fins aquí, serà difícil d'esbrinar a aquestes altures. Però en el puzle inacabat que és la figura de Jusep Torres Campalans tot encaixa i no hi ha res de casual, des dels paral·lelismes que comparteix amb el seu creador fins als secrets més recòndits de la seva obra, el seu Quadern verd i els seus orígens, que s'imprimeixen de forma evident en el seu físic i caràcter:

“Si surten bons, els cameprols de la meva terra solen ser així: com els àrbres, allà siguin les alzines [...] Alt, fort, de grans ulls foscos, enormes mans, peus en consonància, hi havia en ell la potència que només dona la terra a qui viu o ha viscut amb relació directa amb ella. Un pagès, fill de pagesos [...]”, es descriu a la seva biografia.

Jusep Torres Campalans va ser, sense arribar a existir, l'artista més autèntic de tots. Que sigui nascut a Mollerussa, no pot sinó enorgullir-nos.