Domènec de Bellmunt, una ploma al servei del país i la cultura

L'Editorial Fonoll publica ‘En defensa de la democràcia i la llibertat’, un recull de 66 articles del compromès periodista ponentí

photo_camera Màquina d'escriure

Un dels deures del periodisme és esdevenir en un mirall on reflectir el seu moment, difondre les inquietuds i els pensaments que brollen al carrer, al teixit associat i als centres de poder.

Un dels exemples més paradigmàtics que podem trobar de periodisme compromès amb i de les nostres terres és l’exemplificat per Domènec de Bellmunt, sobrenom amb el qual es coneix a Domènec Pallerola i Munné.

Domènec de Bellmunt

Domènec de Bellmunt
Domènec Pallerola i Munné va néixer a Bellmunt d’Urgell l’any 1903, i fins als 90 anys va posar la seva ploma al servei de la reivindicació nacional de Catalunya, defensant la causa democràtica republicana i denunciant obertament el règim franquista.

De Bellmunt s’inicià en el periodisme de ben jove en publicacions d’àmbit comarcal. Als anys vint, però, s’exilià a París, on assumí la corresponsalia de ‘La Publicitat’ i encetà la carrera literària amb ‘Històries d’emigrats’ (1926). Retornat a Barcelona el 1928, on col·laborà a ‘Mirador’ i ‘L’Opinió’, i el 1931 dirigí ‘La Rambla’.

El 1936, en esclatar la Guerra d’Espanya, es mantingué fidel a la Generalitat republicana, motiu pel qual hagués d’exiliar-se tres anys després a Tolosa de Llenguadoc, indret on romangué fins a la seva mort el 1993. Des de l’exili, participà activament en la difusió de la cultura catalana, sent molt crític amb el règim de Franco i la postdictadura.

Ara l’Editorial Fonoll, de la mà dels filòleg Josep Camps Arbós i Francesc Foguet i Boreu, recupera la seva passió publicant una selecció de 66 articles que recull el títol ‘En defensa de la democràcia i la llibertat’

Lluny del que es podria pensar a causa del pas del temps, el pensament i energia de Bellmunt són ben bé extrapol·lables a la situació catalana d’avui.

Amb motiu d'aquest sant Jordi, el dia per excel·lència de les lectures i les lletres, recuperem algunes cites interessants de Domènec de Bellmunt per tal de convidar als lectors i lectores de Territoris a reivindicar-lo, reflexionar i formar part activament de la nostra societat.

Portada del llibre 'En defensa de la democràcia i la llibertat'

‘En defensa de la democràcia i la llibertat’
Pel que fa a la llengua catalana, Domènec de Bellmunt tenia molt clara la seva defensa per part del poble, més enllà de les lluiten bizantines dels partits polítics i dels interessos oligàrquics.

Potser que no s’oblidi que el veritable estel de la independència de Catalunya és la llengua catalana, la que manté viva la flama de l’amor patri i la que sempre ha fet el miracle del sei renaixement després de les maltempsades. Cal, doncs, resoldre el problema de la llengua i el sucursalisme com a qüestió prèvia a totes les altres”.

[Article ‘Perill de l’independentisme’, a ‘Mai No Morirem’, juny 1982]


Davant dels atacs al català, “Què podem fer davant del perill? Només una cosa. Unir-nos. Només una cosa: defensar la nostra llengua i la nostra identitat per damunt de conveniències electoralistes”.

[ ídem ]


De fet, atribuïa els atacs a la llengua a la mentalitat catalana dels anys quaranta, ja que “s’ha convertit en un catalanisme de pacte polític, on el càlcul electoral pesa més que la convicció nacionalista”.

[‘Il·lusions i realitats’, a ‘Mai No Morirem’, maig 1982]


Pel que fa a la reivindicació nacional, el periodista apuntava que es tracta d’una política “‘partit’, sinó una política nacional i patriòtica que té per objecte defensar, en tots els aspectes, el dret de la Catalunya nació a governar-se ella mateixa”.

[‘Pàtria i política’, a ‘Llar de Germanor Catalana’, desembre de 1951]


Novament sobre la causa catalana, veia clar que “No hi ha cap potència, petita o gran, decidida a jugar-se el tot pel tot, per aconseguir el triomf de la nostra causa (...) Hem de continuar donant la impressió d’un poble mesell, sense dignitat, que accepta tota mena de vexacions sense protesta i que es desinteressa del seu ideal de llibertat contentant-se de plorar o de ballar sardanes?

[‘Nosaltres sols’, a ‘Vincle’, octubre-novembre de 1956]


Per últim, sentenciava que “L’anticatalanisme és un verí corrosiu que consisteix a odiar la nostra terra i els que l’estimen”.

[‘L’anticatalanisme’, a ‘Mai No Morirem’, setembre de 1976]

Domènec de Bellmunt era un ferm defensor de la causa republicana, la qual s’havia arraconat a l’Europa del segle XX per parts dels (mal)governs demòcrates occidentals, i per part de molts polítics espanyols de torn. “Afortunadament, tots els republicans no han traït llurs principis, ni la història, ni la memòria dels que moriren per defensar la República, com l’han traïda els líders de la ‘suposada’ oposició. (...) Dintre del solc, la llavor treballa, germina, creix, va fermant la tija que un dia sorgirà de la terra i esclatarà en una primavera triomfant, aquesta primavera que ens ha estat robada pels pactistes del consens als hotels de Madrid”.

[‘On són els republicans’, a Mai No Morirem’, setembre de 1978]


L’educació dels joves va ser un altre tema d’interès que es va veure reflectit a les quartilles que acompanyaven a Bellmunt. El periodista confiava en què “Els joves universitaris no cediran (...) [fins aconseguir la] llibertat al poble, a la vila, al camp, al taller, a la fàbrica, a l’escola, al liceu i a la universitat. Aleshores les reformes seran benvingudes i el país no tindrà necessitat ni de tricornis, ni de gasos, ni de mangueres. Només es guardarà el foc per a cremar en una xera colossal la muntanya de bestieses i faramalles inútils elaborades per la farsa del règim en trenta  anys d’abusos, d’iniquitats i d’inèpcies.

[‘Estat d’excepció’, a ‘Mai No Morirem’, abril del 29169 ]

Una mirada catalana sobre els esdeveniments del nostre país i sobre els conflictes i les reivindicacions nacionals a Europa, una perspectiva en gran part vigent i que podria ben bé aparèixer entre les pàgines digitals del nostre diari

Comentaris