13.06.2021 |

Jaume Belló: “El teatre és un vehicle comunicador d’històries, i els humans vivim de les històries”

Qui ha vist al Jaume Belló damunt de l’escenari sap que és pura energia. Actor, director, professor de teatre, integrador social i, per damunt de tot, i amb tot el cor, artivista. La vida l’hi ha donat l’oportunitat de descobrir i dedicar-se a la seva passió: el teatre. I des de fa uns anys, comparteix amb entusiasme el poder transformador d’aquesta art escènic amb col·lectius socials de tot tipus.

Jaume Belló a l'Aula de Teatre de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.
Jaume Belló a l'Aula de Teatre de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.
Jaume Belló: “El teatre és un vehicle comunicador d’històries, i els humans vivim de les històries”

- El teatre és la passió de la teva vida, quina edat tenies quan vas fer la teva primera pujada a escena
Jaume Belló:
Doncs tenia vuit anys. De fet, des de molt jovenet sempre vaig tenir un vessant artístic. La meva educació va arrencar a Torrelameu en l’escola unitària franquista amb el mantra de l’època de la letra con sangre entra, i on s’aprenia a llegir, escriure, contar i fer cal·ligrafia. Allí vaig tenir un mestre nou que atenia mínimament a la diversitat de l’alumnat, però que havia d’atendre a una trentena de nois d’edats diferents. A mi m’haurien diagnosticat segur un trastorn de l’aprenentatge i hiperactivitat, perquè no parava quiet, cantava, ballava, acabava ràpid la feina.

De fet, de petit tenia talent acadèmic, i també artístic, però mai ningú va saber acollir

Als vuit anys em van portar a uns campaments de l’Organización Juvenil Española, i allò va ser paramilitar. Però, hi havia una activitat que era teatre, i allí vaig gaudir moltíssim. Vam fer el Gato con botas, de fet, vaig fer de cavall, ni tan sols tenia un paper protagonista (riures). Però va ser tant revelador per a mi! Vaig descobrir que el teatre era la meva passió. Al tornar a l’escola, vaig ser el responsable oficial d’organitzar totes les celebracions que es feien.

Als tres últims anys de la primària ens van fer una reubicació de zona a Menàrguens, i allò va ser una tortura. De fet, vaig patir bulling per la meva sensibilitat i per ser molt expressiu, però com jo tants altres companys. No hi havia cap sensibilitat per part del professorat a la diversitat de la canalla. Però hi havia una mestra de matemàtiques, la Teresa Ribes, que va dir als meus pares que m’apuntessin a quelcom artístic. I afortunadament el meu pare li va fer cas, i em van apuntar a un centre d’arts plàstiques a Lleida a càrrec de les germanes Solsona. I allí vaig tornar a ser feliç.

Jaume Belló a l'Aula de Teatre de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.

Has estat sempre l’ànima de la festa.
J. B.: Sí! Els escenaris són el meu medi natural de vida. De fet era el presentador dels escala in ifi del meu poble i m’encantaven els espectacles que s’hi feien durant la festa major. L’escenari, i tot el què s’hi vivia, em fascinava. Sempre he sentit aquesta idea què hem de fer el treball tots junts, de cooperar, etc.

Finalment, quan vaig anar a l’institut, em vaig apuntar a teatre com activitat extraescolar i em vaig encaminar a estudiar lletres.

Però va arribar el dia en què et vas matricular a dret...
J. B.: La meva família em va encaminar perquè em convertís en advocat, amb aquella intenció de què pogués viure millor que els meus pares.

A mi el què m’interessava era el teatre, la filosofia, la psicologia, aquelles formacions que tenen a veure amb les persones i l’expressivitat.

Però, no va poder ser, i vaig viure un període de tancament. Durant els anys a la Universitat, només tenia contacte amb el món de l’espectacle coordinant els festivals d’escala in fini del poble, durant els estius. Els estudis de dret van formar part de la meva vida durant cinc anys, però no m’interessaven. De fet, m’amargaven la vida, i no era jo mateix.

Més endavant, vaig recuperar el contacte amb el teatre d’aficionats amb l’AEM de Lleida, després amb Talia Teatre, i allí em va sortir l’oportunitat de fer classes de teatre per reforçar l’aprenentatge del català i el castellà a l’Escola d’Adults. Em vaig dirigir allí i vaig assabentar-me què qui estava dirigint aquesta acció era la Rosa Solsona, que havia estat professora meva de jovenet. Vam presentar el projecte a la que llavors era la delegada de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, i resulta que era la professora de matemàtiques Teresa Ribes. La casualitat va fer que coincidís amb elles de nou. I aquí comença tot plegat.

Jaume Belló a l'Aula de Teatre de Lleida. Fotografia: Cristina Mongay.

- Amb els anys, has anat descobrint el poder transformador de l’art i les arts escèniques.
- J. B.:
Al fer classes de teatre no em vaig qüestionar, ni prendre de cap manera, el teatre com un motor de canvi social; sinó que vaig prendre amb naturalitat les diverses realitats socials que hi havia. Per a mi no era cap obstacle fer teatre amb realitats tan diverses com persones que no sabien ni llegir ni escriure, persones que es treien el graduat escolar, treballar amb àvies i avis del Casal, joves, etc. Vaig involucrant-me molt en el teatre, investigar molt, rodar arreu de l’Estat espanyol fent teatre en anglès, col·laborar amb moltíssims artistes i companyies, etc.

Cap al 2008 un actor m’explica que fa una cosa que en diu ‘teatre de l’oprimit’, i aconsegueixo que des de l’Aula de Teatre se’l convidi per fer una formació. I això va ser revelador. Vaig ser conscient que persones que habitualment no pujarien a l’escenari a fer teatre, ho fessin. Mentrestant, vaig col·laborar amb l’Escola Estel de Balaguer i vaig ser conscient de les possibilitats de fer teatre amb persones de capacitats diverses. És màgic comprovar com una persona a qui li hem dit que no serveix per fer determinades coses, a l’escenari jo sàpiga treure’ls l’habilitat per fer quelcom. Amb tot això, faig formació de teatre social i se m’ocorre fer una companyia de teatre de les persones oprimides, i creem ‘La Comunicativa’. Amb aquest col·lectiu vam fer unes jornades amb l’Ateneu Popular de Ponent. En dos anys vam crear dues peces de teatre, vam començar a fer bolos pels pobles i va ser una revolució.

Llavors, per fi, començo a entendre que el teatre ha de tenir molt de pes dins de l’àmbit social i que ha de treballar amb persones vulnerables i silenciades

- I finalment les bruixes del Pont del Boc de Biterna arriben a la teva vida.
- J. B.:
Les bruixes van ser un punt d’inflexió total. Des de l’associació de veïns de la partida Copa d’Or i Sot de Fontanet de Lleida, contacten amb mi perquè volen fer saber al món que tenen un pont medieval, i que estan preparant quelcom amb l’historiador Xavier Eritja, que llavors era el president de l’Ateneu Popular de Ponent. Allí descobreixo el poder del teatre comunitari, en aquell cas, unit per reivindicar la posada en valor d’un element patrimonial i la seva catalogació. Comencem en petit format, molt amateur, però d’això es tracta. Tot el que llavors vam moure no es pot pagar amb diners, només es pot pagar amb abraçades, petons i amor.

Amb les bruixes vaig descobrir el poder de la comunitat a l’hora de crear i començo a veure totes les coincidències que havia viscut

També vaig ser conscient de la força de les arts escèniques (teatre, dansa) en la comunitat, el patrimoni, en tot! Començo a gestionar aquesta inquietud, parlo amb persones que també la senten, i el 2014 creo un grup que treballa amb les arts escèniques per al creixement, per a la intervenció i la integració social. Tot plegat esdevé una taca d’oli amb la qual entro en contacte amb molts col·lectius amb aquesta intenció. Des de sense sostres, l’associació antisida, Agrupa’t, Arrels, etc., fem moltes intervencions, tan subvencionades com des del voluntariat. Així és com neix l’Aula social.

Belló article5
Aula Social

- És llavors quan et converteixes en ARTivista?
- J. B.:
Autoanomenar-me ‘artista’ sempre m’ha costat. Segurament hi té a veure la falta d’autoestima, ja que inicialment la meva família no volia que em dediqués a aquest món. Documentant-me en les fonts anglosaxones descobreixo la paraula ‘artivista’ i m’hi sento molt identificat.

Faig activisme a través de l’art, i també em considero integrador, ja que treballo com integrador social amb les arts escèniques

- Quins són els ingredients del teatre social?
- J. B.: A diferència del teatre convencional, al teatre social hi ha tres punts fonamentals: el respecte a la diversitat (hem de desmuntar el mite de la igualtat, perquè no ho som, som diversos tot i que hem de tenir igualtat d’oportunitats, respecte i el mateix tracte); es tracta d’un teatre no excloent (no s’ha d’incloure a la gent, sinó que ha de ser obert a tothom) i ha de respectar les habilitats de cadascú (reconèixer què saps fer, i què vols aprendre a fer). En el teatre social es genera un vincle molt gran entre qui representa i qui mira l’obra. Moltes padrines em diuen que no tenen memòria per aprendre’s un guió; potser és així, però sí que tenen història, i la història la poden explicar. El teatre és un vehicle comunicador d’històries, no és altra cosa, i els humans vivim de les històries.

Si a una persona no li generes l’estrès de fer una cosa que no sap fer, i pot ser ella mateixa, es relaxa, se sent valorada i la seva capacitat de participar sobre l’escenari esdevé immensa

- Tractant amb tantíssimes persones, suposo que has descobert facetes teves que desconeixies.
- J. B.:
El contacte amb la gent m’ha permès comprovar que sóc un catalitzador nat de vincles. Mostrant a la gent les seves habilitats he après quina és la meva pròpia habilitat. I això m’ha fet donar a la vida i al teatre uns valors totalment diferents dels que tenien per a mi.

Belló article4
Espectacle 'Marinada', a càrrec d'un grup de cuidadores no professionals

Jaume Belló: “El teatre és un vehicle comunicador d’històries, i els humans vivim de les històries”
comentaris