Joan Pifarré i Vidal: “Lleida s’ha de creure més tots els beneficis que l’hi dóna l’Horta”

La ciutat de Lleida és una privilegiada, i no n’és encara del tot conscient

Joan Pifarré
photo_camera Joan Pifarré en plena Horta de Lleida

El cinturó verd que tradicionalment l’ha envoltat –l’Horta–, no només l’ha dotat d’una rica i soferta vida natural, amb extensos camps de cultiu d’arbres fruiters, hortalisses i cereals, corrals de tot tipus, i petites granges, sinó també del motor econòmic principal del territori. L’Horta ha permès, a més a més, multitud d’experiències personals, culturals i d’episodis històrics pràcticament desconeguts pel gruix de la població.

Ara, un dels seus habitats i enamorats, en Joan Pifarré i Vidal, desenterra amb cura algunes d’aquestes vivències. I ho fa en clau de llibre, amb ‘Secrets de l’Horta’.

- Quan comences a escriure el teu primer llibre, ‘Secrets de l’horta’?
Joan Pifarré: Doncs fa dos anys i mig. Em vaig interessar a esbrinar què hi havia escrit sobre l’Horta de Lleida. Un dia vaig anar a la Biblioteca Pública i em vaig adonar que tots els llibres que la tractaven o parlaven del rec o ho feien molt subtilment. No vaig trobar cap obra concreta que expliqués què és l’horta de Lleida, ni la seva història d'una manera global. Em vaig adonar que aquesta situació no podia continuar així, i vaig anar recollint informació de molts llibres d’història local on apareixia aquest tema. A banda d’aquesta feina de collage informatiu, he pogut parlar amb moltíssima gent. 82 testimonis, més concretament. Historiadors, periodistes i gent de l'Horta que m’han facilitat informació, de la qual cosa n’estic molt content.

Què t’ha motivat a fer aquest pas?
J. P.: En gran part la mateixa gent de Lleida, que estima l’Horta sense acabar-la de conèixer-la en profunditat. Amb el llibre, el meu repte és que l’estimi amb més motius.

Et consideres un mestre pagès de la partida de la Caparrella, o un pagès que exerceix de mestre?
J. P.: Jo d’origen sóc pagès. Vaig néixer a la granja Pifarré i des de molt petit he ajudat allí. Quan tornava de l’escola, em tocava ajudar als pares. Fins i tot, abans d’anar a la Universitat, em llevava a les 6 del matí per donar menjar a les vaques, em dutxava i anava a classe. Així és com vaig treure’m la carrera. Un cop acabada, vaig fer substitucions i, amb 28 anys, em va sortir la plaça de mestre. Fins llavors, havia fet de pagès, però en aquell punt vaig fer un plantejament i em vaig decantar per la docència. No obstant això, segueixo molt vinculat a l’Horta i si a l’estiu em busques, o al cap de setmana, seré a la granja. Tot i que professionalment sigui mestre, jo em sento pagès per tota l’estima que tinc al món rural.

Em sento pagès per tota l’estima que tinc al món rural

És curiós perquè les dues professions no tenen horari. Un mestre sempre continua la feina, i el pagès, també.
J. P.: Sí, efectivament. A més a més, fent el llibre m’he adonat que l’Horta pot ser una eina molt educativa per a petits i grans. De fet, amb els meus germans estem gestant un projecte de granja escola que aporti un toc de realitat i tradició a tothom que ho vulgui. En un món com el nostre on l’ambient digital és a tot arreu, fa falta que els nens aprenguin de la realitat a partir d'experiències significatives. No pot ser que els infants d’avui no surtin ni a la plaça a jugar! Cal que aprenguin les coses fent-les ells mateixos! I els grans també! Hem d’aconseguir la gent volti per l’horta, hi entri més, i que també els veïns i veïnes en surtin guanyant.

M’he adonat que l’horta pot ser una eina molt educativa per a petits i grans

A banda de la natura t’apassiona la història i que, fins i tot, vas cursar-ne alguns anys a la Universitat.
J. P.: Des de nen, sempre he estat molt curiós. De fet, les assignatures d’Història contemporània i Història de l’art eren les que millors notes treia a l’escola. No calia que m’esforcés en elles, em quedava tot gravat al cap. Sempre m’ha captivat saber les causes de les situacions. Jo sóc de les quintes que vam fer els últims reemplaçaments del servei militar i  vaig demanar anar a la Creu Roja (on era voluntari des dels 16 anys). Als 18 anys, quan em tocava fer la mili, ja estava fent el segon curs d’Història. Havia de fer guàrdies de 24 hores a la Creu Roja, anar amb l’ambulància, i tot plegat, em va fer perdre el fil. Quan vaig tornar a estudi, em vaig matricular a Educació especial, i em va agradar molt. Però, quan pugui, acabaré també la carrera d’Història.

Sempre m’ha captivat [la història i] saber les causes de les situacions

Per què aquest títol, ‘Secrets de l’horta’?
J. P.: El llibre primer tenia un altre títol, potser més filosòfic, ‘Agrocultura de Lleida’, perquè volia que la gent entengués que a través d’allò agrari hi ha moltes coses per aprendre. Però l’Eulàlia, de Pagès Editors, em va aconsellar buscar un nom que expliqués millor el contingut i que alhora enganxes més (riures). I vaig buscar aquest nom alternatiu.

1Foto de jopifarre


- Explica’ns alguns d’aquests secrets que expliques a través del llibre?
- J. P.:
De la part agrària, destacaria el desconeixement que tenim de l’origen d’algunes paraules. Per exemple, el ‘jornal’, que correspon a l’extensió de terreny que antigament un home amb una mula i un arreu podia treballar de sol a sol, només parant a les menjades. També desconeixem d’on vénen noms propis, com ara el de la partida i el barri de Balàfia. Balàfia és un nom d’origen àrab que significa ‘la nòria’ (al bolafia), i remet a la construcció que es feia servir per fer pujar el rierol –probablement un afluent del Noguerola- que passava per allí i poder regar els camps més alts. És curiós que alguns dels barris de Lleida primer han estat partides de l’Horta. Això també passa amb la Mariola, on antigament hi havia un molí fariner. ‘Rufea’, per la seva part, vol dir ‘jardí’ en àrab antic, i va néixer quan els àrabs van crear la séquia cap Alcarràs, just a la zona inundable del Segre. Aquesta extensió es convertiria en una de les terres més riques pels sediments que aportava el riu. Cal reivindicar el dels àrabs a casa nostra. A Lleida van incorporar nous cultius, sistemes de regadiu, etc.

Cal reivindicar paper dels àrabs a casa nostra

- Des de l’expansió de l’Imperi Romà, passant per tota l’Edat Mitjana, Moderna i Contemporània, el pulmó de Lleida ha estat escenari de les històries de la ciutat. Hi han passat i intervingut personatges com Juli Cèsar, Ramon Berenguer IV, Jaume I, el marquès de Blondel, etc.
- J. P.:
El pas de Cèsar per Lleida mai ha tingut el reconeixement en majúscules que mereix. Fou a partir de la batalla d’Ilerda que el curs de la història de la Roma republicana canvià per sempre, i Hispània es posà a favor d’ell en lloc de Pompeu. Pel que fa a Blondel, aquest va ser un personatge destacat per a la història de la ciutat. Era un home molt culte que es trobà amb una ciutat pobra i malalta. I gràcies a les seves intervencions es reactivà el projecte de dipòsit d’aigua, el feu acabar i l’omplí d’aigua de la séquia. D’aquell dipòsit tan gran, l’aigua arribà a la gent de la ciutat a través de set fonts diferents, i des de llavors la salut de Lleida canvià per sempre. Val a dir també que Blondel engegà les obres de la Banqueta del riu amb el treball dels pagesos. La van construir durant els mesos de l’any que no tenien feina al camp. Així, Blondel va fer que guanyessin poder adquisitiu.

El pas de Cèsar per Lleida mai ha tingut el reconeixement en majúscules que mereix

- D’aquests secrets que has pogut desvetllar, quin t’ha sorprès més?
- J. P.:
De la part medieval, l’estima que tenien vers la ciutat els primers monarques de la Corona catalanoaragonesa. Aquí es funda la Corona amb les núpcies del compte Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó. Entre els privilegis que gaudeix la ciutat des d’aquella època destaca la concessió de la Paeria, un govern que no deixa que els nobles manin directament sobre la ciutat; i la creació de la Fira de Sant Miquel, de renom internacional i que comptava amb productes de qualitat com les pells.

També m’ha sorprès l’existència d’una correspondència epistolar entre Felip V i el seu padrí, Lluís XIV de França, on aquest darrer li demanava que no fos venjatiu amb els catalans si guanyava, que fos generós amb la victòria. Felip V, però li contestà que no. Aquesta descoberta darrerament s’ha publicat a la revista Sàpiens. Felip V, per altra banda, veient que la Catedral de Lleida era un símbol de resistència de la ciutat, va signar la demolició del campanar. Afortunadament, però, poc després va morir i l’ordre no es va tirar endavant.

- Què és per tu l’Horta de Lleida?
- J. P.:
L’Horta per mi és la meva llar i el bressol dels valors més íntims que m'han configurat com a persona. És els meus pares, la tradició de la família, la gent que estimo. La gent de l’Horta som gent molt pràctica, natural, de paraula. Nosaltres som com els clans familiars, com els escocesos. Cada zona de l’Horta té les seves famílies, els seus cognoms i les seves cases. A mi, per exemple, m’accepten molt per la casa que vinc i per qui era el meu padrí. Això passa molt també als pobles de la muntanya, on sempre trobes els mateixos cognoms i és que la gent es casava entre familiars de lluny. Molta gent de l’Horta, en època dels meus pares, es coneixia als balls de festa major, o al mercat, i així començava el festeig entre gent de la mateixa zona.

[La gent de l'horta] som clans familiars, com els escocesos

- Quines oportunitat ofereix l’Horta a qui hi viu, i a tota la ciutadania?
- J. P.:
L’horta ofereix a tots un entorn saludable, cosa que no valorem prou. Tenir uns pagesos que ens estan cuidant 6 quilòmetres a l’entorn la ciutat és un luxe. Si no hi fossin, tot estaria ple d’esbarzers, sec, amb plagues d'animals, etc. Lleida s’ha de creure més tots els beneficis que l’hi dóna l’Horta; no només ambientals i econòmics, també alimentaris. Seria molt interessant fer un conveni on hospitals i escoles només consumissin aliments de l’Horta de Lleida, treballar conjuntament per mantenir el producte de proximitat amb les propietats més òptimes. L'Horta és la mare de Lleida.

L’Horta és la mare de Lleida

- I parlant de secrets, en tens algun més que custodies per un segon llibre?
- J. P.:
Si hagués de destacar un element que m’he quedat amb ganes d’incorporar aquest seria, sense cap mena de dubte, la tradició dels 3 tombs de Sant Antoni. Un tema que ja m'han comentat constructivament alguns lectors, amb bon criteri per cert.

Comentaris