05.03.2021 |

Joan Yeguas: "La difusió artística s'ha de fer si creus que allò té un valor afegit"

"La pretensió de l’historiador de l’art, i de l’historiador en general, hauria de ser poder transmetre els seus coneixements" explica Yeguas a l'entrevista.
Joan Yeguas per entrevista (2)
Joan Yeguas en la presentació del seu llibre a l'Arxiu Comarcal del Pla d'Urgell
Joan Yeguas: "La difusió artística s'ha de fer si creus que allò té un valor afegit"

Doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, conservador d’Art de Renaixement i Barroc al Museu Nacional de Catalunya i apassionat de l’art modern i la Terra Ferma. El castellnouenc Joan Yeguas acaba de publicar Sobre portes i finestres, un treball de més de vint anys que li ha permès classificar portes i finestres del Gòtic i el Renaixement a les terres de Ponent. Conversem amb Yeguas per descobrir les claus d’aquest llibre i reflexionar sobre patrimoni i territori aprofitant l’ocasió.

P. L’àmbit geogràfic escollit no té res d’especial, perquè es limita simplement a nivell de divisió regional de Ponent, això ha sigut una limitació o una oportunitat?

R. Bàsicament, jo sóc d’aquí, i el fet que sigui d’aquí fa que ho tingui a l’abast. Podria haver fet la zona de Barcelona, la de Girona o la de l’Ebre, però al ser d’aquí i en tenir molt material de la zona he tirat per aquí. Geogràficament és una vegueria complicada i a nivell històric també, perquè no respon a una unitat amb un sol senyor o un sol bisbat. Jo crec que ho he fet simplement perquè és la zona en la qual em sento còmode i hi acostumo a treballar des de Mascançà, des d’Urtx, de les trobades d’estudis de les Garrigues...

P. En aquest sentit, has visitat 362 nuclis de població. Com ha estat tot aquest treball de camp?

R. No sé si et sona el programa Un país en la mochila del Labordeta, doncs similar, però sense el romanticisme d’aquest escriptor aragonès. No tant això, simplement que a mi m’agrada rodar pels pobles i tenia molt material. Llavors, sense l’objectiu definit de transformar-ho en res, anava ampliant el meu catàleg i anava veient que em faltaven menys portes i finestres per fotografiar que no pas les que ja tenia. D’això me’n vaig adonar sobre el 2018 i l’últim any i mig ja vaig anar a completar la llista dels que em faltaven. Vaig acabar d’anar a tots els pobles i nuclis a la tardor del 2019 i llavors durant el confinament tenia el material i vaig començar a ordenar i escriure, sense un objectiu en concret.

P. No sé si visitant algun dels pobles has trobat algú que t’ha explicat alguna història de les portes i finestres que anaves cercant.

R. Sí, i a més a mi m’agrada parlar amb la gent. Jo intento anar bastant normal passant bastant desapercebut. Hi ha molts casos que no, perquè ja ho domino, però potser en algun cas representatiu sí que preguntes per la casa o, fins i tot, la mateixa gent t’explica coses quan et veu observant. També és veritat que hi ha molta fabulació per part de la gent, però també té gràcia parlar-hi.

P. Dius que no volies fer una enciclopèdia o un catàleg, com treballes el llibre per aconseguir-ho?

R. Aquest és un tema important del llibre. Fer un catàleg seria fer un llistat de totes les obres i ja està, però aquest no era l’objectiu ni molt menys. La meva intenció ha estat fotografiar les peces destacades que poden servir d’exemple i després totes aquelles que estiguessin datades. Al final era agafar coses concretes i parlar de tipologies. Totes les portes es podien resumir en una sèrie de tipologies i llavors, de cada una de les tipologies, en comptes de posar-les totes, poso les més característiques, però no un llistat. Després hi ha un munt d’obres que són iguals que aquestes i que no estan datades. El llibre ha de servir una mica per això, per veure que totes les obres d’aquella època estan fetes seguint una moda i es poden datar, que també és una de les pretensions del llibre, poder ajudar als historiadors de l’art o arqueòlegs per cases de les quals dubtin sobre la datació.

P. Amb Sobre portes i finestres de pedres aconsegueixes apropar una mica l’art dels segles XVI i XVII als que no som entesos en art. Hi havia també aquesta voluntat didàctica?Llibre

R. La pretensió de l’historiador de l’art, i de l’historiador en general, hauria de ser poder transmetre els seus coneixements. L’historiador que es queda els coneixements només per a ell no fa la feina que hauria de fer. Vas veient que les coses són complexes, però has d’escriure senzill perquè estic escrivint sobre un art que està a l’abast de tothom. No és el gran quadre de Caravaggio que has d’anar a veure a un museu a Itàlia, sinó que són cases que estan a tots els pobles i que sortint al carrer les podem veure.

P. Al llarg del llibre parles de mestres d’obres en comptes d’arquitectes. Quina diferència tenien aquests mestres del segle XVI amb els arquitectes actuals?

R. En aquella època la distància potser no era tan evident, però al segle XVIII es fa més evident. Els mestres de cases o d’obres són, per entendre’ns, els paletes. En llatí s’utilitza la paraula magister domorum que vol dir mestre de cases, directament, que és el que podria fer un paleta en l’actualitat. Eren coneixements que es passaven de pares a fills sense cap mena de formació. Al segle XVIII amb les acadèmies ja es comença a distingir entre paraules, però arquitecte s’ha utilitzat des de l’època medieval. Molts d’aquests mestres eren analfabets i, a partir d’unes làmines, recreaven el que els hi demanaven. Al segle XVIII això ja canvia i hi ha una directriu que deia que si els plànols no passaven per l’Acadèmia de Madrid, no es podien fer les esglésies. Molt sovint aquests plànols, evidentment, eren vetats i n’enviaven uns de diferents d’un arquitecte amb carrera. El que passava era que feien el projecte que volien i gairebé ni l’enviaven a Madrid. Al final la diferència és això, la formació acadèmica o no.

P. Hi ha una frase que m’ha agradat i és que dius que els artífex dominaven l’ofici per inèrcia. Això vol dir que els mestres dedicaven simplement replicaven la seva obra sense gaire treballar l’originalitat?

R. No, és això que comentava ara. Es diu que una cosa és art sempre que hi hagi una voluntat darrere perquè ho sigui. Aquesta gent no tenien la concepció d’art. Treballaven per metre quadrat utilitzat, com més material utilitzessin, més cobraven. No es plantejaven res més, tampoc tenien models estètics de referència ni molta informació.

P. La permanència del gòtic va fer que el Renaixement tardés a ser adoptat, explica’ns breument a què es deu aquest fet.

R. És una doble necessitat. Per una banda, els mateixos mestres no veuen necessitat de fer novetats i, per altra banda, el promotor tampoc coneixia altres models per poder demanar-ho. El que era bo d’aquests mestres era que, sense tenir massa consciència del que feien, podien acabar fent alguna cosa renaixentista i acabaven barrejant el corrent gòtic i el clàssic fent un estil híbrid. Dominaven més el gòtic, però algú els havia dit que posessin alguna cosa clàssica i esdevenien productes interessantíssims. Si els mestres d’aquella època haguessin fet obres seguint els tractats, tindríem ciutats arreu que serien rèpliques d’Itàlia, i no és així. I trobo que aquesta és la gràcia, que es desviïn de la norma els fa una mica més toscos, però també els fa interessants.

Joan Yeguas per entrevista (4) (1)P. Al llibre sorprèn perquè no fas gaire èmfasi sobre l’estat de conservació d’aquestes portes i finestres. Potser la pregunta és molt oberta, però s’està fent una bona tasca de conservació de patrimoni a Ponent?

R. No, ni a Ponent ni a Catalunya no es fa cap tasca de conservació. Hi ha masos i cases de poble que als hereus, si viuen a fora, tant els fa aquella casa vella. O al revés, si tu tens una casa vella i hi has de tancar un tractor, doncs et carregues la porta sense pensar-t’ho. Podríem fer ja un catàleg de portes destruïdes. Com que aquestes cases no estan protegides a nivell de bé d’interès cultural o local, passa el que passa. Les que sí que tenen protecció són les que tenen un escut, ja que hi ha una llei franquista que converteix aquella casa en monument nacional i, evidentment, s’han de protegir, però això alguns ajuntaments ni ho saben.

També hi ha molts pobles on amb el tema dels castells, que són monument nacional pel simple fet de ser castells, hi ha una certa problemàtica. Per exemple, a Linyola alguns diuen que hi ha castell datat de l’any 1412... que hi hagués una altra casa sí, però no era un castell. Als historiadors de l’art hi ha una cosa que ens va molt bé que són les formes per poder datar, que el llibre va una mica per aquí, però clar, la gent és molt ossada a l’hora d’especular.

P. A nivell de difusió de l’obra artística al territori encara hi ha carències per fer arribar el patrimoni a la població?

R. Una cosa és el fet que no es conservi, que això és feina de l’administració de preservar i tenir tots els edificis catalogats. A nivell de difusió, ja és un altre tema. Jo ja estaria content que els ajuntaments conservessin el que tenen. La difusió l’has de fer si tu creus que allò té un valor afegit per al teu poble o si el teu poble té un interès turístic i vols atreure públic. Crec que la difusió s’ha de fer, des dels historiadors i els centres de recerca recolzats per les institucions públiques que permetin aportar econòmicament per fer publicacions com aquesta dedicades al patrimoni, però això és una tasca política en la qual s’ha de creure. Només cal veure què dediquen els ajuntaments al pressupost de les regidories de Cultura. Compara tres ciutats demogràficament similars com Tàrrega, Balaguer i Mollerussa i compara el que dedica cada ajuntament a la cultura. Segurament Tàrrega estigui en primera posició i això es reflecteix en l’ampli pressupost que té el museu, un dels pocs casos de Catalunya de museus municipals adequats. Hi ha llocs com Balaguer que tenen museu i arxiu, Mollerussa només té arxiu, però no un museu municipal dedicat a les belles arts. Alguns creuen que potser no hi ha prou patrimoni per omplir un museu i això és mentida. Si agafessis coses que hi ha al Pla d’Urgell podries fer un museu, però potser és una tasca lenta i complicada.

P. El monogràfic es publica dins de la col·lecció La Boira del Centre de Recerques del Pla d’Urgell Mascançà. Les editorials no s’interessen prou per obres acadèmiques de recerca?

R. Al final és normal, perquè les empreses van a buscar rendiment i no són germanes de la caritat. L’estratègia d’aquestes editorials és que hi portis una sèrie de diners a la butxaca i espònsors que acabin de sufragar l’edició. En canvi, les institucions públiques sí que saben que això és deficitari, però l’erari públic ha de mantenir aquestes polítiques culturals. Crec que les empreses privades no són les que ho han de fer, els treballs acadèmics són molt àrids per al públic general. Una editorial el que pot fer és posar molt menys text del que he posat jo, agafar un fotògraf bo i fer un llibre d’aquests “de mudar”. Llavors també has de pensar qui és el públic i si és rendible fer-lo en paper o no.

P. A banda de la revista de Mascançà, també publiques periòdicament a altres revistes i publicacions de recerca. Creus que estan vivint un bon moment els centres de recerca a la demarcació de Lleida?Joan Yeguas per entrevista (6)

R. És veritat que a partir del 2000 han sorgit centres de recerques nous, abans només existia el Grup de Recerques de les Terres de Ponent i després van sorgir revistes com l’Urtx i, a finals dels 90, apareix el primer centre de recerques a les Garrigues amb un producte de jornades i revista. Els segons ja devem ser Mascançà i després anirien apareixent al Segrià i a la Segarra. Si et bases en l’aparició de nous centres, llavors sí que és un bon moment, però és veritat que és una cosa que depèn més de la voluntat dels socis i de les institucions que financen les respectives revistes.

P. Has recollit més de 3.000 fotografies, el projecte acaba aquí o li donaràs continuïtat d’alguna manera a tot aquest arxiu fotogràfic?

R. Totes les imatges són digitals, diria. Tinc en paper algunes fotografies de la meva tesi doctoral del 2001, i tinc unes quantes capses de sabates plenes. Després hi va haver un moment que vaig fer diapos, també. A l’arxiu digital sí que tinc moltíssimes fotografies i, a nivell de portes i finestres, en tinc unes 3.000, però en podria tenir més si agafés el segle XVIII. El s. XVIII és el gran moment de la bombolla immobiliària a Catalunya i se’n podria fer un altre llibre.

P. Mirant al futur, i a banda de la teva feina al MNAC i col·laboracions puntuals amb revistes, tens algun altre projecte que pugui veure la llum aviat?

R. En principi sempre tinc coses al cap. Enguany teletreballo i això em fa disposar de més hores al dia per poder investigar. Hi ha coses que han de sortir publicades com el catàleg de l’exposició que vam fer entre el 2019 i el 2020 a Cervera d’art barroc [Artesans del Barroc. Cervera i l’art del seu temps] i alguna cosa més. També hi ha de sortir un article sobre el col·leccionista Francesc Fàbrega que vaig presentar al Museu de Sitges, entre altres coses.

Joan Yeguas: "La difusió artística s'ha de fer si creus que allò té un valor afegit"
comentaris